All posts by ZY Xavier

El FC Rubin Kazan

Si viatgeu pels horitzons infinits de la immensa Rússia, el primer que comprovareu és que només tres equips no moscovites han aconseguit guanyar la Lliga Premier de futbol. En 18 temporades, des de la creació del certamen, tots els equips campions han estat de Moscou (Spartak 9, CSKA 3, Lokomotiv 2), amb sis equips més que esperen la seva oportunitat: el Dynamo Moscou, el Torpedo Moscou, el Saturn Moscou, el FC Moscou, i l’Asmaral Moscou.

Nomes tres impresentables provincians han gosat trencat l’hegemonia natural de la capital: l’Alania Vladikavkav (1995), el Zenit San Petersburgo (2007) i el Rubin Kazan (2008 i 2009).

La qüestió ve de lluny, ja que la proporció era semblant a l’anterior URSS (els equips moscovites 33 lligues; tots els altres 8 lligues), si no fos perquè els braus ucraïnesos del Dynamo de Kyiv van expropiar 13 campionats davant mateix de les celles de Brezhnev i del mapa frontal de Gorbachov.

I vosaltres que acusàveu el Real Madrid de centralisme! Què sabreu vosaltres el que és centralisme! En comparació, la institució del Real Madrid és un torrent de generositat, un devessall de despreniment, un mite entre els benefactors de pagerols provincians i gossos sarnosos. ¿Per a quan la canonització dels seus prohoms, començant per l’admirable general Fco-Santiago de Bernabeu y Franco, en pau descansi (per sempre)?

Desagraïts que sou! No us els mereixeu!

El Rubin Kazan és quasi un nou vingut al futbol, de fet. Va ser fundat tan tard com el 1958, amb el nom d’Iskra (“espurna”), com la mítica revista clandestina dels bolxevics, un detall que indicava la voluntat palesa d’ensabonar a dues mans i a gargamella profunda. Segons bufaven els vents, es va canviar a Rubin Kazan el 64, a Rubin-TAN el 92 i altre cop a Rubin Kazan el 94. Flexibilitat, se’n diu d’això. O oportunisme, no ens posem a discutir.

El Rubin no va arribar a la primera divisió fins al 2002, però hi va entrar com el general Prim a cavall: tercer lloc la primera temporada, quart lloc la tercera, i per fi campió les dues últimes, 2008 i 2009.

Diuen que, per una vegada, el miracle no es deu al patrocini d’un neo-magnat neo-mafiós sinó a la bona feina d’un entrenador insòlit, Gurban Berdiýew, que ,després de ser un jugador discret del FC Kairat i d’una carrereta discreta d’entrenador a Turquia i Kazajistan (una Copa i una Lliga amb el Nisa Asgabat), ha trobat al Rubin Kazan el seu lloc al planeta.

També és veritat que el govern de la República autònoma de Tatarstan, preocupat per fer sonar al món el nom de la seva capital, es mostra simpàticament generós amb el Rubin, i ajuda amb petits obsequis de benvinguda a completar un equip que no sembla tàtar sinó una sucursal de l’ONU.

En deu anys, Berdiýew ha pujat l’equip a la Premier russa i l’ha fet bi-campionar a base de resultats curts i plantejaments molt pràctics, treient suc del bloc més que de la qualitat dels seus jugadors.

Musulmà suní fervent, no és estrany veure a Berdiýew amb un rosari a les mans. La seva manera de celebrar la lliga del 2008 va ser fent l’hajj, la peregrinació a La Meca.

Aquest any, però, les coses li poden anar maldades. La columna vertebral de l’equip ha quedat trencada amb la marxa de Sergei Simak i Alexander Bukharov al Zenit i la del ‘Chori’ Domínguez al València. El Rubin torna a ser un equip en formació, sense els mecanismes i l’ordre de les últimes temporades.

La nova figura, el brasiler Carlos Eduardo, no està encara rendint com s’espera d’ell. Millor està Obafemi Martins, un nigerià que ha passat per Inter, Newcastle i Wolfsburg, home molt rápid i amb instint de gol, i també Gökdeniz, un turc que veu porta amb facilitat.

L’equip juga amb esquema únic, amb un punta a domicili i amb dos com a local, llançats per un bloc de quatre/cinc centrecampistes que no desaprofiten l’ocasió d’encarar la porta.

La línia forta, però, és la defensa de quatre, contundent i ben coordinada. Costa molt fer-li gols al Rubin, però Keita, Xavi i Busquets ho han estat entrenant aquests últims dies.


3 de Villa amb amor

Ningú no sap si el primer equip de Xixon va ser l’Sporting Gijonés, el Gijón Sport Club o l’Sportiva Gijonesa, ja fa més d’un segle, però va ser l’Sporting el que va acabar esborrant o absorbint els altres.

El fútbol nun yera más que un deporte practicáu polos mozos de la burguesía, ya que ellos fueron los qu’introduxeron el deporte inglés na ciudá, y les clases más baxes interensabanse pol deporte namás que por curiosidá al velos xugar na playa.

La rivalitat va fer-los espavilar a tots plegats, i va facilitar que aquella cosa nova del football s’imposés sobre l’esport que més popular era aleshores entre els asturians: les bitlles.

Los bolos son un deporte que toma’l nome de les pieces allargaes y base plana que los xugadores traten de derribar tirándo-yos una bola. Foi un deporte enforma popular hasta bien entráu el sieglu XX nes zones rurales de dellos países europeos como España y Francia.

La primer noticia de los “byrlos” n’Asturies, una de les más antigües d’España, remonta a 1495. Trátase de la querella presentada por Alonso de Quintanilla, Contador Mayor de los Reis Católicos contra Nuño Bernaldo de Quirós por mexa-y pel escudu d’armes nel trescursu d’una partida de bolos que se xugó nel campu San Francisco d’Uviéu pela fiesta del corpus.

Dels primers partits sobre la sorra de la platja de San Lorenzo, l’Sporting va passar a jugar al Prau Redondo, prop de l’Humedal, més tard a La Matona, una finca de La Guía, i als pocs mesos es va plantar al Molinón, nom agafat d’un vell molí de moresc, actualment reconvertit en parador nacional. Inaugurat el 1908, és l’estadi més antic d’Espanya.

L’Sporting ha tret or de les seves possibilitats. És un dels poquíssims grans clubs que no està radicat en una capital de província. Malgrat aquest considerable handicap, ha pogut repartir quasi per igual la seva presència a la primera i la segona divisió (38 per 41 temporades).

Tant d’esforç, però, no s’ha expressat en copes. Les fites màximes de l’Sporting han estat un subcampionat de Lliga (1979) i dos de Copa (1981 i 1982), tots ells aconseguits en l’època més brillant del club (Quini, Maceda, Mesa, Ferrero, Cundi, Castro…)

Una segona època bona, als anys 90, amb Luís Enrique, Abelardo, Manjarín i Juanele, no assoliria les mateixes fites.

Una raó important d’aquests èxits ha estat l’atenció que l’Sporting ha prestat a la pedrera des dels inicis, culminada en la creació de l’Escuela de Mareo el 1978, una fàbrica imparable de yogurines d’enorme qualitat.

De tu cantera surgieron valores / que nadie ni nunca podrán olvidar.”

Alguna de les seves virtuts ha arribat a la Masia de la mà de Luís Enrique.

I l’altra raó ha estat la implicació de la ciutat en el club, com ho prova que els successius alcaldes han exercit habitualment de vocal en la seva Junta.

Això s’explica perquè la rivalitat política amb la capital del Principado s’ha encomanat a l’àmbit esportiu. L’Sporting també és, d’alguna manera, “l’exèrcit desarmat de Xixon”.

L’ajuda de l’Ajuntament va resultar decisiva l’any 2001, quan el club, absolutament escanyat, es va salvar venent a l’Ajuntament les seves marques i l’Escuela de Mareo per 12 M d’€.

Amb la tornada a la presidència de l’etern Manuel Vega Arango, el 2002, va obtenir l’estabilitat suficient per regularitzar la situació i tornar a Primera.

La rivalitat amb l’equip de la capital, el Real Uviéu, fundat vint anys més tard que l’Sporting, ha estat una constant, que ha quedat deslluïda els últims anys per la caiguda en picat de l’Oviedo des de la 1ª divisió, on encara jugava el 2000/01 entrenat per Radomir Antic, fins a la 3ª divisió, on ha estat l’equip amb millor estadi, més socis i més seguidors en els desplaçaments.

Tanmateix, els ultres de l’Sporting mantenen els furibunds cants antioviedistes com un exercici de nostàlgia.

Les relacions entre l’Sporting i el Barça s’han beneficiat sempre d’un grau important de simpatia entre ciutats en algun sentit paral·leles. A l’Sporting han començat jugadors tan importants per al Barça com Abelardo, Luís Enrique, Quini i David Villa (així ho esperem, aquest).

Això no treu que el 1970 l’Sporting signés un efímer conveni de col·laboració amb el R. Madrid, on li concedia preferència sobre tots els seus jugadors.

Una altra cosa l’acosta al Barça: és un dels pocs clubs que ha efectuat una incompareixença en la Copa com a protesta (1918).

L’actual entrenador Manuel Preciado entrena l’Sporting des del 2006. En dues temporades el va tornar a Primera divisió, on l’ha mantingut amb una estratègia de convertir el Molinón en un fortí i sortir d’amarrategui a fora.

L’Sporting actual no destaca per tenir grans golejadors però caldrà fer atenció a Diego Castro (10 gols la temporada passada) i Bilić (12 gols l’anterior).

El seu gran golejador, però, es diu David Villa i ara juga al Barça. Els tres que demà clavarà a l’Sporting seran amb amor, per descomptat.

L’Atlético: de les mines als borbons

Una pregunta que m’inquieta: Quan es té un príncep com a President d’Honor, com s’ha de titular un club? Principesco Atlético de Madrid? Principal Atlético de Madrid? Principiante? Felipero? Letiziano Konsorte?

I una pregunta que m’esborrona: El dia que Don Felipe VI pugi als altars al tron, hi haurà un canvi de noms: per un costat un Real Atlético de Madrid i per l’altre un Plebeyo Madrid al Bernabeu?

No són qüestions banals.

Amb un Rosell al capdavant, això no els passaria. En un plis-plas, acabaria amb els presis d’honor a cops de gorra de polo. Sort que tenen altres.

No és casual el colchonerisme del príncep de Girona (ein?). En origen, l’Atlético era l’equip de l’aristocràcia i les classes altes madrilenyes, mentre que el Real Madrid tenia seguidors més populars. La decisió del general Franco el 1953 de convertir el Real en l’equip distintiu d’Espanya va trastocar les coses; el Realíssim es va convertir en el representant de l’oficialisme, del poder i de la caspa imperial, mentre l’Atlético passava a representar una estranya oposició que, per descomptat, no feia oposició del cap mena.

Tot i així, encara avui als tres districtes més elitistes de Madrid (Chamberí, Salamanca i Chamartín), hi ha més penyes colchoneres que merengues,

Els fundadors del club van ser un grup d’estudiants biscaïns de l’Escuela Especial de Ingenieros de Minas, que el 26 d’abril de 1903 van fundar una sucursal de l’Athlétic basc. Tan sucursal era, que els Arancibia, Gortázar, Goyarrola, Goiriki, etc. van especificar que mai no es podien enfrontar al club matriu ja que eren una sola cosa.

Per exigències del guió s’hi han acabat enfrontant, però. Per compensar-ho, han mantingut viva l’altra característica fundacional, allò dels estudiants de mines. Cap altre club espanyol ha tingut una història tan farcida de mines de fragmentació, mines anticarro i mines submarines, que han anat esclatant amb regularitat ineluctable, esquitxant cadàvers institucionals a tort i a dret, cadàvers esportius, cadàvers literals en el cas del jove Aitor Zabaleta assassinat per membres del Frente Atlético, i turmells cadaveritzats per les destralades dels braus defenses de l’entitat.

Allí, l’únic immortal ha estat el propi club, que ha sobreviscut miraculosament a setze inacabables anys de presidència de Jesús Gil i Gil (1987-2003) baixant una sola vegada a segona divisió (2002).

Tanmateix, de mina en mina i xuto perquè em toca, l’Atlético ha assolit el tercer palmarès de la Lliga espanyola: 9 lligues, 9 copes (+ 2 Copes Eva Duarte que haurien de sumar) i la Supercopa del 1985.

A l’estranger ha fet menys forrolla. Té la Recopa del 1962 (1-1 i 3-0 a la Fiorentina), l’UEFA Europa League del 2010 (2-1 al Fulham) i la recent Supercopa del 2010 (2-0 a l’Inter).

Va estar a punt de tocar la Copa d’Europa del 74 però, a 30 segons del final de la pròrroga, Schwarzenbeck va batre el porter Reina (pare) amb un xut des dels 30 metres. En el partit de desempat, el Bayern el va arrasar amb un 4-0.

En compensació, el Bayern es va negar a jugar l’Intercontinental contra l’Independiente de Avellaneda, i l’Atlético va poder posar aquest trofeu a les seves vitrines.

Els dos èxits internacionals de la temporada passada no han estat casualitat. L’Atlético ha aconseguit conjuntar un equip molt potent, que manté febrades d’irregularitat però que pot fer un estrip a qualsevol gallet. Que li ho preguntin al Barça de la lliga passada (o de les 3 últimes, totes amb derrotes: 4-2, 2-1, 4-3)

La davantera formada per Forlan i Agüero és temible, i reforços com Filipe Luís poden acabar a donar-li l’estabilitat que li falta. La feina de l’entrenador Quique Sánchez Flores sembla que està donant bons resultats. El repte que té, en aquesta seva segona temporada, és precisament consolidar l’Atlético al torneig de la regularitat.

Ja seria hora. Fa 14 anys que l’equip s’arrossega, dinamitant projecte rere projecte dels Gil, després de l’històric doblet de 1996.

Qui millor explica aquest club singular és Joaquín Sabina a Motivos de un Sentimiento, l’himne del Centenari:

Para entender lo que pasa

hay que haber llorado dentro

del Calderón, que es mi casa

Qué manera de sufrir

Qué manera de palmar

Y la afición a tu lado

porque es adicta al veneno

del balón, del balon envenenado

El Panathinaikós Athlitikós Omilos

Παναθηναϊκός Αθλητικός Όμιλος vol dir una cosa així com Club Atlètic de Tots els Atenencs, amb el que ensenyen l’orella d’una prepotència que, guaita quina cosa, m’ha recordat la de cert equip de tots els espanyols i de la majoria de la galàxia.

Ironies de la història, aquest equip de tots va néixer com una fracció, una escissió de 40 atletes del Panellinios Gymnastikos Silogos, que es negava a obrir una secció de futbol. És clar que el club mare ja tenia el tic prepotent: Pan-ellinios significa tots els grecs. La pan-mania li ve de mena, als nois.

Més que un club de futbol, el Panathinaikós és un conglomerat de 21 seccions d’esports diversos, que abasta des del bàsquet (secció fundada el 1922) fins al waterpolo (1930) i l’esgrima (1960). Moltes d’aquestes seccions estan en primera línia europea, cosa que converteix el Panathinaikós, a la manera del Barça, en un referent de l’esport continental.

La secció fundadora, la de futbol, té un dels millors palmarés de Grècia, però no ha destacat fora fronteres. La gesta màxima va ser un lloc de finalista a la Copa d’Europa del 1971, perduda per 2-0 a Wembley davant l’Ajax.

En lloc d’un estadi, en fa servir dos, l’Apostolos Nikolaidis i l’Olímpic d’Atenes. Estava previst inaugurar-ne un de luxe el 2009, el Votanikos Arena. No sé si la crisi econòmica ho ha permès.

Per les files del Panathinaikós hi han passat jugadors com Juan Ramón Verón, Flàvio Conceiçâo i Paulo Sousa, i alguns entrenadors de renom: Béla Guttmann, Ferenc Puskás i el nostre estimat Víctor Muñoz, que el va entrenar el 2006/07, entre l’etapa del Saragossa i la del Recre.

També hi va anar a parar en Ferran Martínez, ui calla, no, que aquest va estar a la secció de bàsquet, que, per cert, és més exitosa que la de futbol: Mundial de clubs 1996 i 5 Eurolligues: la maleïda del 1996, raspada al Barça per 67-66, i les de 2000, 2002, 2007, 2009.

La del 2010 no, que no, que no, mi negra que no, perquè el Barça el va plantar en el top 16 (octaus de final), per acabar guanyant l’Eurolliga per 88-68 al gran rival domèstic dels grecs, l’Olympiakós, en el mateix Paris on aquells s’havien endut la del 96. Els molt bandarres encara se’n devien alegrar.

En fi. I love Paris in the springtime.

L’entrenador, Nikos Nioplias, ja havia estat jugador del club del 1993 al 96; hi va guanyar dues copes i dues lligues. Com entrenador va començar per la selecció grega sub-19, a la que va dur a la final del campionat d’Europa. Va entrar al Panathinaikós substituint l’amic Henk Ten Cate el desembre de 2009 (el bo era Henk, però).

Un altre Guardiola de la vida, doncs, i amb prou èxit ja que va guanyar la lliga grega 2010, trencant la brutal hegemonia de l’Olympiakós dels últims anys (12 lligues de 14).

Potser això no vol dir gaire, coneixent el potencial limitat del futbol grec. En tot cas, no crec que en el Camp Nou ens doni més problemes que clubs de gamma baixa com, per posar un exemple, l’Hércules.

L’Hèrcules Club de Futbol

No em feu dir que tocar un geperut porta sort. A l’Hércules el va fundar Vicent Pastor “el Chepa”, un xiquet tan gibós com animós, aprenent de farmàcia, que ja l’any 1914 reunia altres xics per a jugar al foot-ball al passeig Gómiz d’Alacant, “con pelotas de trapo daban martirio a palmeras y farolas”, com explica la web del club. Amb el nom d’Hércules, va federar el club el 1922, amb prou sort i èxit: l’any 1935 inaugurava el camp de Bardín i el 1935 debutava a primera divisió.

Va ser un miratge de curta durada, però, ja que l’Hércules ha jugat a primera només 20 temporades, per 40 a segona i 7 a tercera.

L’època d’or del club van ser els anys 70 quan, entrenat per Arsenio Iglesias “el Brujo”, va encadenar vuit anys a primera. Les altres tirades han estat molt curtes: de 3, 2 o 1 anys.

L’estadi actual, el José Rico Pérez, va ser inaugurat l’any 1974 amb un amistós amb el FC Barcelona que els culés van guanyar per 0-4. Vint anys després, amb el club arruïnat, l’Ajuntament d’Alacant va comprar l’estadi per 900 M. de pts que van permetre pagar els deutes. El 2007, el club recuperaria la titularitat comprat-lo al municipi pel mateix preu més l’IPC acumulat.

No ha estat l’única crisi econòmica del club. Als anys 50 ja va patir l’embargament dels trofeus per un deute de 15.000 pts. Als anys 90 el propi alcalde d’Alacant va demanar a Enrique Ortíz, el constructor més important de la província, que salvés el club de la fallida. Ortiz va comprar el 95% de les accions, va pagar els deutes i va evitar la desaparició de l’històric Hércules, a través de l’empresa instrumental Aligestión. Ha preferit mantenir-se com a vice-president del club, cedint el primer càrrec a amics.

A la mort del president Peris (novembre 1998), el van seguir 4 presidents en un sol any fins que José Enrique Carratalá va tornar l’estabilitat. L’actual president, Valentín Botella, empresari constructor també, ha pujat l’equip de segona B a primera, ha recuperat la titularitat de l’estadi i ha construït els camps d’entrenament de Font Calent. Un bon balanç, completat amb una acció solidària estil Unicef: des del 2006, l’Hércules patrocina l’escola de futbol del club bolivià Hércules de Camiri. ONGs al poder!

Llàstima que l’ascens s’hagi tacat amb les converses telefòniques del capo Ortíz, aparegudes en el sumari del cas Brugal, en les que explicava els partits que havia comprat per aconseguir l’ascens: “Le di 100.000 €… En el primer gol de Tote, (Raúl Navas) se tira para el lado contrario… Es que fue la hostia, macho… El cuatro a cero… 100.000 € le había dado al portero (del Córdoba)”. Salamanca, Girona i Recreativo també havien estat temptats.

Sort geperuda que la justícia valenciana va complir la seva feina: el Jutjat nº 7 d’Alacant va arxivar les diligències “porque los hechos no son constitutivos de delito”, i les FEF / CSD / LFP van estar al seu lloc desestimant les reclamacions del Betis, l’equip perjudicat en l’ascens a primera, i evitant aplicar l’article 75 del Codi Disciplinari que parla de pèrdues de 6 punts als equips implicats en “predeterminación de resultados”.

L’esforç de l’ascens es nota en la presència de 6 internacionals a la plantilla: Rufete, Farinós, Abel Aguilar (Col), Nelson Valdez (Par), i les novetats de l’estiu: Trézeguet i Drenthe. No són pollets de la primera volada, precisament, però de vegades els galls vells fan un bon brou. L’entrenador, el Boquerón Esteban, és un bon cuiner.

Sigui com sigui, s’ha generat prou il·lusió entre els afeccionats com perquè la xifra anterior de 11.000 abonats estigui sent superada de llarg.

L’Hércules compta amb 66 penyes, moltes d’elles en la tradició valenciana de noms divertits: el Vinagre, Patiment, Los Gambas, Los Gorilas, Malmetedores, el Tonelet, Hoy no pinchamos, Borrachos y finoscalentitos, Pichiki, el Negre Lloma… Els escuts, però, són encara millors que els noms.

Del Negre Lloma cal que en parlem. Es tracta de la cara que apareix en l’escut de l’Hércules. Pensada inicialment com una imatge grega, en color negre com era habitual en la ceràmica àtica, els afeccionats van decidir que es referia al negre Lloma, un ex-mariner gegantí que vivia de la caritat dels alacantins i que era tan gandul que no s’ajupia a recollir del terra les monedes que li llançaven. Encara avui es diu a Alacant: “Ets més gos que el negre Lloma”. Tenorio com era, llançava floretes a totes les noies: “Mukela koven, etàs pa comete” (dona jove, estàs per menjar-te)

També amb els himnes l’han fet bullir. El primer, de l’any 1922, es cantava amb música de La Madelon, un himne militar francès que la 1ª Guerra Mundial havia posat de moda. “Al Hércules FC no lo camelarán / porque sus jugadores tienen dignidad; / el Hércules no paga gazpachadas”.

El segon, extra-oficial però popularíssim, es cantava amb la música zarzuelera del pasacalle de los nardos, el de Las Leandras. “El murciano que lo ve / va y dice: venga usté / a enseñarme la majeza de su futbol / que no hay nada en la región / comparable al campeón / en Levante, Catalunya ni Aragón”.

L’himne del 36 ja era oficial, però la lletra, tòpica, no assolia les altures líriques dels anteriors.

L’últim himne, del 74, millora el nivell: “Alicante tiene tres cosas / que en España son muy famosas / son sus playas, sus palmeras, / y su equipo que es el mejor”. Ha estat publicat per Phillips en el disc “Alfredo y sus amigos”.

I és que, com diu la cita de Plató que recull la web del club: “La música és per a l’ànima el que la gimnàstica per el cos”.

Atenció al crit de guerra dels herculans. No és “Mucho Hércules”, a l’estil del Betis, sinó “Macho Hércules”. I és que l’heroi de Tebas era tot un homenàs.

Per cert, si algun Boix Noi vol provocar els afeccionats alacantins, només els ha d’adjetivar de “herculins“, com fan molts il·lustres periodistes ignorant (entre moltes altres coses) que és un renom que els molesta.

L’anècdota més curiosa de l’Hércules? El partit perdut al camp del Málaga per 9-2, en el que tots els gols boquerones els va fer el mateix jugador, Bazán.

El gol més mític? El de Sanabria el 21 d’abril del 85, que els va donar la victòria en el Bernabéu en l’últim partit de lliga i, de pas, una permanència en Primera en la que ja ningú no hi confiava.

Però què és el que més m’ha cridat l’atenció de tota la informació sobre l’Hércules? Un misteriós article publicat a El Mundo en l’època de la mort del president Peris, del que no he aconseguit trobar el text però sí el títol: “Sandro, tu caza comienza, cerdo”.

Bufa!

¡Anda que son poco chulos, mis niños!

L’òpera era obligada, estant on estaven. El barber del Sevilla, Kanouté, va afaitar el Barça mentre cantava “Figaro qua, Figaro la, Figaro su, Figaro giu” amb l’entonació exacta de Pavarotti. Don Pep Tenorio tenia els futbolistes de convidats de pedra, perquè al camp només hi treia canalla. Ibrahimovic, més pinxo que Carmen la Cigarrera, va fer un gol entonant l’havanera “L’amour est un oisseau rebelle que nul ne peut apprivoiser”, però va ser Maese Miño qui va veure passar les pilotes com Maese Pérez veia passar els fantasmes del convent de Santa Inés. Escenes de Sevilla, ves.


Lluny del Nervión, les coses seran diferents, és clar. A plena llum, els fantasmes només són llençols i els convidats de pedra ja han pogut entrenar i esmolar les ungles mundialistes. Els barbers del Camp Nou modelen uns pentinats metrosexuals que farien desafinar en Pavarotti, i els nens de la masia, encara que no treballen a la Real Fábrica de Tabacos, foten uns puros imperials que en Palop recordarà força temps.


El Sevilla vindrà fet un mar de dubtes, gràcies al pepino encaixat a Braga (no feu acudits, va). Un 1-0 és d’aquells resultats que et deixa vivint sense viure en tu. No és dolent, però d’altra banda és fatal, perquè es tracta d’un únic gol de desavantatge, però si et marquen t’obliguen a fer-ne tres. U-uh!

En el fons, Del Niu pensa com Rosell i Guardiola: que la Supercopa és una toia d’envelat de festa major i que els interessa més classificar-se per la Champions perquè a la competició alternativa, a la Uefa-Cup o com es digui, fa un fred als estadis buits que congela els collons.

Això vol dir que Antonio Álvarez, l’entrenador sevillista:

a) o reservarà més jugadors que el Barça en el partit d’anada,

b) o els advertirà contra lesionar-se en aquesta costellada d’enganyifa,

c) o els ordenarà que juguin a mig gas perquè arribin frescos i descansats a la decisiva tornada contra els braguetans (braguetins? braguetencs? braguers?).


Dissabte, doncs, don Pep Tenorio veurà els convidats de pedra en l’equip contrari. L’excel·lent pedrera del Sevilla tindrà ocasió de demostrar que no és inferior a la del Barça, i que els juvenils palanganas són tan capaços com els culés de substituir els titulars del primer equip i, fins i tot, de perdre per més gols que ells. ¡Anda que son poco chulos, mis niños!

Espero que Kanouté, Perotti, Capel, Cigarini, Luís Fabiano, Navas i Negredo vegin el partit des de la banqueta, com va fer Messi, i que, si per circumstàncies del partit han de sortir al camp, facin tan poc com va fer l’argentí allí.

Espero que Del Niu torni a lluir el preciós barret negre que va enlluernar els dissenyadors de moda de la passarel·la Gaudí. I que Ángel María Villar dugui posat un barret molt més gran, d’aquells mexicans que venen a les Rambles, talla king size, per parar la pluja de merda que li caurà al damunt en el mateix moment que tregui el nas pel palco.


No ploris per la Supercopa d’Evita

Diguem d’entrada que hi ha dos torneigs amb categoria i entitat: els que corresponen a les dues maneres de competir: per eliminatòries successives o per lligueta de tots contra tots. Els coneixem com Copa i Lliga, i són els únics bons.

Massa bons perquè les federacions nacionals de futbol els tinguin respecte i s’abstinguin d’emmerdar la troca amb altres competicionetes de cagamandúrries destinades a despertar l’entusiasme esportiu de la seva butxaca: copa de la lliga, copa de les dotze copes de porto de més, carlingcup, supercopa i superhòsties variades. Totes elles constitueixen la caverna dels horrors de las glorias deportivas que campean por estos y aquellos andurriales.

La Supercopa que demà ens tocarà patir és la competició que ha acumulat pitjors registres de caspa al llarg de la seva arrossegada història. Va començar amb uns partits mal muntats sobre les runes fumejants de la Guerra Civil, el 1940, entre l’Atlético Aviación i un Españñol més pardalet que perico (7-1 i 3-3). El nom que se li va donar (Copa de Campeones) va tenir més interès que els partits.

Fins cinc anys més tard no es va reprendre la idea. El general Matamucho va voler agrair l’ajuda del general Perón muntant una “Copa de Oro Argentina” entre els campions espanyols de l’any anterior (¿?), i aquesta volta va ser un Barça reconstituït el que va posar ferms l’Atlético de Bilbao (sic), amb un 5-4 que va treure fum.

En justa correspondència, la Evita Duarte Lloro Lo Que Quiero va patrocinar les competicions dels set anys següents. La Copa Eva Duarte va ser guanyada pel Madrid, València i els Atléticos, i 3 vegades pel Barça, dues d’elles (52 i 53) sense necessitat de competir ja que havia guanyat el doblet de Lliga i Copa.

La competició va morir amb la gran estadista de Junín, i la Federación va dedicar 29 anys a plorar-la fins que el 1983, per influència del musical del “No llores más”, és va eixugar les llàgrimes i va muntar la que des de llavors s’ha dit Supercopa de España i no de Merimée.

Ara bé, no ens confonguéssim. Tot i que els torneigs anteriors eren competicions oficials de la Federación Españñola de la Chapuza, no se’ls té en compte com antecedents vàlids en el càlcul global. De fet, pateixen una tara que ho fa inacceptable: el Barça n’havia guanyat la majoria.

Si els hagués guanyat algun altre equip més decent se’ls hauria reconegut sense despertar la menor reticència, així és com es fa sempre a Españña, a Europa i al món de la gent com cal (vegi’s Copa d’Europa <–> Champions, i altres).

Tant li fa, perquè amb la victòria de l’any passat, el Barça també s’ha posat al capdavant de la flamant Supercopa. Elis-elis, pam-i-pipa.

Al capdavant per poc (8 campionats i 7 subcampionats, per 8 i 3 del Real Madrid), però davant de tot, al primer lloc, ensenyant el cul als que vénen darrere. Elis-elis.

Tot plegat, no és gaire la glòria esportiva obtinguda amb aquestes toies, però apuntem que van ser els anys 1983, 1991, 1992, 1994, 1996, 2005, 2006 i 2009.

Aquest any, la Federación Españñola de la Caspa ha tornat a perpetrar fer tot el possible per realçar la importància de la competició, donant totes les facilitats als equips per preparar-se a consciència i advertint que han de jugar amb un mínim de 7 jugadors de la primera plantilla per a evitar que el Sevilla o algun altre equip tingui la temptació de presentar-se amb els alevins.

Ben fet. Si competim, fem-ho amb la mateixa seriositat i respecte que ensenya la Fede. Jo aconsellaria a Guardiola que presentés 11 titulars de primera qualitat. Per exemple: un crack com Xavi: a la porteria. Tres grans jugadors com Valdés, Oier i Miño: de davanters.

7 jugadors del primer equip ben contats i legals, algun del Barça B, per què no, i que guanyi el millor.

El Beijing Guoan Football Club

Vigila, Pep, que aquests xinesos van com motos, pitjor encara, com cotxes. Resulta que el 北京国安足球俱乐部代表队 (Beijing Guoan Football Club si no heu estudiat als hermanos) no té seccionetes d’esports folklòrics inventats per Samarach sobre patins, com altres, sinó seccions sobre rodes de veritat, el Beijing Guoan SF Team, que va vèncer la temporada inaugural de la Superleague Fórmula amb el pilot Davide Rigon i l’equip Zakspeed. A Xerez el vam veure.

Vigila, Pep, perquè l’equip de futbol, tan simpàtic i chop-suey com sembla, és EL FILIAL DEL REAL MADRID a l’Imperi Celestial, així ens ho van vendre encara que en realitat en una compra menor d’accions del Beijing, i sembla ser que dins d’un consorci de “clubs amics” amb l’Ajax i el Gold Coast australià.

De moment, però, el pantaló que duen ja és blanc,. La samarreta oficial encara és verda però ja blanqueja en el segon uniforme.

Doncs vinga, a per ells, oe! Sort que Messi jugarà segur.

L’origen del club és el Beijing FC, fundat el 1955, que va guanyar 7 edicions de l’antiga lliga amateur xinesa. El 1992 la competició es va professionalitzar i va sorgir el Beijing Guoan actual. La seva vida ha estat convulsa. Primer tenia al darrera el CITIC Guoan, el grup financer més gran del país, i el Comité Esportiu de la Municipalitat de Beijing. De 2003 a 2006 va quedar sota el patrocini de Hyundai i va passar a dir-se Beijing Hyundai Motor FT. L’entrada del R Madrid en l’accionariat ha estat l’últim salt mortal invers.

Són coneguts per guàrdies imperials, i per Yulinjun (御林军), que deu significar julais, per madridistes.

El club de futbol juga a la Superlliga xinesa. Ha guanyat el campionat de l’any 2009, a més de les Copes del 96, 97 i 03. A la Champions asiàtica no s’ha menjat un torrat.

Com no podia ser d’altra manera, el seu gran rival és el Shanghai Shenshua, l’equip de Shanghai, la Barcelona industrial i creativa xinesa.

Juga els partits grossos a l’Estadi dels Treballadors  i les costellades recreativo-numantines al petit Olympic Sports Center. Contra el Barça ho farà al fantàstic Niu d’Ocell, oficialment Estadi Nacional de Beijing, una meravella arquitectònica dels mateixos autors de l’Allianz Arena de Munic, Jacques herzog i Pierre de Meuron. Un bon lloc per a Messi, que jugarà segur.

Al Beijing Guoan juguen 5 estrangers (el servi Matic, els germans australians Griffiths, l’escocès Ross i l’hondureny Peri Martínez). Més pes han tingut els entrenadors estrangers, el bosnià Ljupko Petrovic, el brasiler José Carlos de Oliveira i l’últim, el coreà, Lee Jang-Soo . L’actual és xinès, Hong Yuanshuo.

Aquest Ljupko Petrovic és el que havia estat a l’Espanyol el 1991-92. Amb aquest antecedent no m’estranya que el molt podrit hagi perpetrat un salt del Shanghai Shenshua al Beijing Guoan. De judes n’hi ha a tot arreu.

Vigila, Pep, i no et refïis dels antecedents. El Barça ja es va enfrontar al Beijing Guoan el 5 d’agost del 2007, i el va vèncer per 0-3 amb un gol matiner de G2S, un de falta de Ronaldinho i el tercer de no sé qui coi. Però nunca segundas partes fueron buenas, ara bé, falta saber per a qui.

Messi jugarà segur, això em deixa tranquil.

Per als que vulgueu apostar, que al Yoya hi ha molt de vici, les millors condicions són 1,4 a la victòria del Barça, 4,4 a l’empat, i 8,5 a la victòria del Beijing.

L’anàlisi de Bet-at-home és: “Ens aconsella prudència que es tracti del vigent campió xinès i que els campions del món del Barcelona continuïn de vacances… Tanmateix, m’està sorprenent l’altíssim rendiment dels juvenils als partits de la pretemporada, on han estat fonamentals entrant gols i donant assistències… No oblidem que a la selecció espanyola sub-17 que es va proclamar subcampiona d’Europa la setmana passada hi havia fins a 7 jugadors del filial blaugrana, que, a més, no estaven per al xoc amb el Valerenga i ara sí que hi són. Tota una garantia.”

La quitxalla contra el zoològic

No hi poden fer més. Els encanta. Els bons coreans se senten identificats amb una bestioleta o una altra, serà per un trauma mental que hi van deixar les bombes de Walt Disney o serà per un excés de llegendes del rei mico, aka Son Goku.

Els és físicament, químicament i educació-per-la-ciutadaniament impossible fundar un equip de futbol sense encomanar-se a un sant patró bestial. Així tenim els Yukong Kokkiri (elefants), els LG Chethas (guepards), els Lucky Goldstars Hwangso (toros), els Ulsan Hyundi Horang-i (tigres), els Chunnam Dragons (això mateix) i els Seongnam Ilhwa Chunma (pegasos amb ales, no els de rodes).

Per això, quan els nostres infantils-juvenils surtin a enfrontar-se amb la brava selecció de la lliga coreana, els semblarà que el papà Pep els ha dut de visita al Zoo del parc de la Ciutadella, venda de crispetes al costat de l’entrada.

I per què juga una selecció, i no planta cara un d’aquests equips zoofílics? Oficialment, perquè la selecció aglutina en una sola flama el fervor patri de tot un poble (mig poble, de fet; només del paral·lel 38 avall). Extraoficialment, perquè la cosa no dóna per més. No diré que la lliga sudcoreana sigui de txitxinap però la veritat és que només té 27 anys de vida. Es va fundar el 1983 amb 5 únics equips, que van fer una ronda de costellades guanyada per l’Hallelujah FC (vejam si endevineu la inspiració dels fundadors).

El 1998, amb motiu de l’adjudicació (¡!) del mundial de 2002, es va refundar en K-League, amb 10 equips, que es van anar ampliant fins als 15 equips 15.

Des de 2003 té una segona divisió semi-professional, la Korea National League, de 14 clubs, i una tercera, la K3 League, amateur. No hi ha més.

Ni tan sols hi ha ascensos i descensos entre les tres categories, ja que les multinacionals propietàries de la majoria dels equips ho han rebutjat.

Això sí, els tres primers classificats de la K-League obtenen plaça per a ser matxacats lluitar pel títol de la Champions asiàtica.

Conyes a part, resulta que els intrèpids sudcoreans s’han anat classificant per a Mèxic 1986, Itàlia 1990, per al seu Japó-Korea 2002 i per al Vuvuzela-2010, on van arribar més lluny que França o Itàlia. Vejam si amb tanta brometa, ha-ha-ha, hi-hi-hi, la nostra quitxalla torna dels paral·lels 34-38 amb un cabàs ple.

Aviso que els trobarem en plena forma. La K-League es juga entre març i novembre i, a més, les seves normes prohibeixen als jugadors anar per les nits a les discos de Castelldefels.

Durs i concentrats, aquest és el concepte. Com els daus d’Avecrem.

El Vålerengens Idrettsforening Fotball

Ka no kundal pàniko! Segons els nostres càlculs, el Barça pot guanyar el partit. Uuuf!

És cert que el Vålerenga va segon de la Tippeligaen noruega, amb 34 punts en 18 partits (10-4-4) i +18 de diferència de gols. És cert que el seu golejador, Mohamed Abdellaoue, porta fets 11 gols com 11 fiords. És cert que el Barça encara té la meitat dels jugadors fent teràpia intensiva de les orelles taladrades pels xiscles de les vuvuzeles. És cert que almenys 10 juvenils tindran ocasió de demostrar a Guardiola que no serveixen pel primer equip (o al revés), però el Barça pot guanyar el partit segons càlculs que hem fet amb el model matemàtic desenvolupat per la Universitat Rovira i Virgili i segons una visita que hem fet al vident Maestro Quispe, afamat xaman aimara, vidència, carta astral, reparación de matrimonios rotos, visa sí.

Ka no kundal pàniko!

Comptem a més amb l’anàlisi dels xicots de Paddypower, casa d’apostes per Internet, que paga la victòria del Vålerenga a 8.00 i la del Barça a només 1,33. D’ells sí que me’n fio.

El Vålerengens Idrettsforening Fotball (Equip esportiu de futbol de Vålerenga) és l’equip d’aquest barri d’Oslo, un barri d’artesans i treballadors del ferrocarril del centre de la capital noruega, encara que en origen quedava fora de les muralles de la ciutat.

Potser el barri sigui la raó de l’àlies amb que es coneix els seguidors del Vålerenga, els bohemis.

De fet, és la secció de futbol d’un club multiesportiu, el Vålerengens IF, en el que destaca sobretot la secció d’hoquei gel, que ha guanyat 25 vegades el campionat noruec.

La secció de futbol no ha arribat tan lluny. Ha estat un equip ascensor entre primera i segona divisió, amb un període fort als anys 80 (3 lligues i 1 copa) i una revifada els últims anys, en que ha guanyat la Lliga del 2005, i les copes del 2002 i 2008.

El detall més interesant de la seva història l’he trobat a la wiquipedia castellana, on explica: “Vålerenga ganó el campeonato de Oslo cuatro veces antes de que se creara la Liga Noruega de Fútbol en 1937(pero en esos tiempos no jugavan mas que 2 equipos i el otro equipo era mas malo que su madra).” (sic)

Juga a l’Ullevaal Stadium, que comparteix amb el gran rival, el FC Lyn Oslo. No hi està gaire a gust, ja que, des que va deixar el seu estadi tradicional, el Bislett Stadion, els fòrums dels afeccionats no paren de reclamar un estadi propi nou.

La samarreta històrica era de color verd-molsa, una cutrada que es van apressar a canviar per uns uniformes comprats a la Companyia Noruega de Ferrocarrils, de colors blau i roig.

L’equip està format quasi exclusivament per noruecs. Només hi juguen tres estrangers: el porter canadenc Lars Hirschfeld, el centrecampista serbi Bojan Zajic i el davanter jamaicà Luton Shelton.

Contra el que puguin pensar alguns racistes (que al Yoya n’hi ha, i jo els conec) són noruecs els centrecampistes Mohamed Fellah i Harmeet Singh, i els davanters Mostafa Abdellaoue i Mohamed Abdellaoue (aquest és el que clava els gols).

No puc confirmar que aquesta composició tan nostrada de l’equip es degui a la voluntat d’imitar la política de pedrera del Barça.

L’entrenador, Martin Andresen, és jove (33 anys) i poc sobrat d’experiència. Va ser jugador del 1994 al 2009, passant per Anglaterra (Wimbledon i Blackburn) i acabant al Vålerenga, al que va passar a entrenar el 2008. Ha estat 41 vegades internacional, amb 3 gols. Un Guardiola de la vida, vaja.

Com que sé que teniu ànsies de saber molt més del Vålerenga i  tinc per segur que el domini d’idiomes dels yoyaires arriba al noruec, us afegeixo alguns enllaços perquè hi feu una ullada:

web oficial: http://www.vif-fotball.no/

web no oficial: http://www.vpn.no/

web de seguidors (fan fila d’ultres): http://www.klanen.no/

i també la web de paddypower (esquitxeu uns leuros, coi, no sigueu rates):

http://www.paddypower.com/apuestas/partidos/amistosos/Valerenga-v-Barcelona-1955559.html