Yoyalodije

L’Hèrcules Club de Futbol

No em feu dir que tocar un geperut porta sort. A l’Hércules el va fundar Vicent Pastor “el Chepa”, un xiquet tan gibós com animós, aprenent de farmàcia, que ja l’any 1914 reunia altres xics per a jugar al foot-ball al passeig Gómiz d’Alacant, “con pelotas de trapo daban martirio a palmeras y farolas”, com explica la web del club. Amb el nom d’Hércules, va federar el club el 1922, amb prou sort i èxit: l’any 1935 inaugurava el camp de Bardín i el 1935 debutava a primera divisió.

Va ser un miratge de curta durada, però, ja que l’Hércules ha jugat a primera només 20 temporades, per 40 a segona i 7 a tercera.

L’època d’or del club van ser els anys 70 quan, entrenat per Arsenio Iglesias “el Brujo”, va encadenar vuit anys a primera. Les altres tirades han estat molt curtes: de 3, 2 o 1 anys.

L’estadi actual, el José Rico Pérez, va ser inaugurat l’any 1974 amb un amistós amb el FC Barcelona que els culés van guanyar per 0-4. Vint anys després, amb el club arruïnat, l’Ajuntament d’Alacant va comprar l’estadi per 900 M. de pts que van permetre pagar els deutes. El 2007, el club recuperaria la titularitat comprat-lo al municipi pel mateix preu més l’IPC acumulat.

No ha estat l’única crisi econòmica del club. Als anys 50 ja va patir l’embargament dels trofeus per un deute de 15.000 pts. Als anys 90 el propi alcalde d’Alacant va demanar a Enrique Ortíz, el constructor més important de la província, que salvés el club de la fallida. Ortiz va comprar el 95% de les accions, va pagar els deutes i va evitar la desaparició de l’històric Hércules, a través de l’empresa instrumental Aligestión. Ha preferit mantenir-se com a vice-president del club, cedint el primer càrrec a amics.

A la mort del president Peris (novembre 1998), el van seguir 4 presidents en un sol any fins que José Enrique Carratalá va tornar l’estabilitat. L’actual president, Valentín Botella, empresari constructor també, ha pujat l’equip de segona B a primera, ha recuperat la titularitat de l’estadi i ha construït els camps d’entrenament de Font Calent. Un bon balanç, completat amb una acció solidària estil Unicef: des del 2006, l’Hércules patrocina l’escola de futbol del club bolivià Hércules de Camiri. ONGs al poder!

Llàstima que l’ascens s’hagi tacat amb les converses telefòniques del capo Ortíz, aparegudes en el sumari del cas Brugal, en les que explicava els partits que havia comprat per aconseguir l’ascens: “Le di 100.000 €… En el primer gol de Tote, (Raúl Navas) se tira para el lado contrario… Es que fue la hostia, macho… El cuatro a cero… 100.000 € le había dado al portero (del Córdoba)”. Salamanca, Girona i Recreativo també havien estat temptats.

Sort geperuda que la justícia valenciana va complir la seva feina: el Jutjat nº 7 d’Alacant va arxivar les diligències “porque los hechos no son constitutivos de delito”, i les FEF / CSD / LFP van estar al seu lloc desestimant les reclamacions del Betis, l’equip perjudicat en l’ascens a primera, i evitant aplicar l’article 75 del Codi Disciplinari que parla de pèrdues de 6 punts als equips implicats en “predeterminación de resultados”.

L’esforç de l’ascens es nota en la presència de 6 internacionals a la plantilla: Rufete, Farinós, Abel Aguilar (Col), Nelson Valdez (Par), i les novetats de l’estiu: Trézeguet i Drenthe. No són pollets de la primera volada, precisament, però de vegades els galls vells fan un bon brou. L’entrenador, el Boquerón Esteban, és un bon cuiner.

Sigui com sigui, s’ha generat prou il·lusió entre els afeccionats com perquè la xifra anterior de 11.000 abonats estigui sent superada de llarg.

L’Hércules compta amb 66 penyes, moltes d’elles en la tradició valenciana de noms divertits: el Vinagre, Patiment, Los Gambas, Los Gorilas, Malmetedores, el Tonelet, Hoy no pinchamos, Borrachos y finoscalentitos, Pichiki, el Negre Lloma… Els escuts, però, són encara millors que els noms.

Del Negre Lloma cal que en parlem. Es tracta de la cara que apareix en l’escut de l’Hércules. Pensada inicialment com una imatge grega, en color negre com era habitual en la ceràmica àtica, els afeccionats van decidir que es referia al negre Lloma, un ex-mariner gegantí que vivia de la caritat dels alacantins i que era tan gandul que no s’ajupia a recollir del terra les monedes que li llançaven. Encara avui es diu a Alacant: “Ets més gos que el negre Lloma”. Tenorio com era, llançava floretes a totes les noies: “Mukela koven, etàs pa comete” (dona jove, estàs per menjar-te)

També amb els himnes l’han fet bullir. El primer, de l’any 1922, es cantava amb música de La Madelon, un himne militar francès que la 1ª Guerra Mundial havia posat de moda. “Al Hércules FC no lo camelarán / porque sus jugadores tienen dignidad; / el Hércules no paga gazpachadas”.

El segon, extra-oficial però popularíssim, es cantava amb la música zarzuelera del pasacalle de los nardos, el de Las Leandras. “El murciano que lo ve / va y dice: venga usté / a enseñarme la majeza de su futbol / que no hay nada en la región / comparable al campeón / en Levante, Catalunya ni Aragón”.

L’himne del 36 ja era oficial, però la lletra, tòpica, no assolia les altures líriques dels anteriors.

L’últim himne, del 74, millora el nivell: “Alicante tiene tres cosas / que en España son muy famosas / son sus playas, sus palmeras, / y su equipo que es el mejor”. Ha estat publicat per Phillips en el disc “Alfredo y sus amigos”.

I és que, com diu la cita de Plató que recull la web del club: “La música és per a l’ànima el que la gimnàstica per el cos”.

Atenció al crit de guerra dels herculans. No és “Mucho Hércules”, a l’estil del Betis, sinó “Macho Hércules”. I és que l’heroi de Tebas era tot un homenàs.

Per cert, si algun Boix Noi vol provocar els afeccionats alacantins, només els ha d’adjetivar de “herculins“, com fan molts il·lustres periodistes ignorant (entre moltes altres coses) que és un renom que els molesta.

L’anècdota més curiosa de l’Hércules? El partit perdut al camp del Málaga per 9-2, en el que tots els gols boquerones els va fer el mateix jugador, Bazán.

El gol més mític? El de Sanabria el 21 d’abril del 85, que els va donar la victòria en el Bernabéu en l’últim partit de lliga i, de pas, una permanència en Primera en la que ja ningú no hi confiava.

Però què és el que més m’ha cridat l’atenció de tota la informació sobre l’Hércules? Un misteriós article publicat a El Mundo en l’època de la mort del president Peris, del que no he aconseguit trobar el text però sí el títol: “Sandro, tu caza comienza, cerdo”.

Bufa!