Yoyalodije

No ploris per la Supercopa d’Evita

Diguem d’entrada que hi ha dos torneigs amb categoria i entitat: els que corresponen a les dues maneres de competir: per eliminatòries successives o per lligueta de tots contra tots. Els coneixem com Copa i Lliga, i són els únics bons.

Massa bons perquè les federacions nacionals de futbol els tinguin respecte i s’abstinguin d’emmerdar la troca amb altres competicionetes de cagamandúrries destinades a despertar l’entusiasme esportiu de la seva butxaca: copa de la lliga, copa de les dotze copes de porto de més, carlingcup, supercopa i superhòsties variades. Totes elles constitueixen la caverna dels horrors de las glorias deportivas que campean por estos y aquellos andurriales.

La Supercopa que demà ens tocarà patir és la competició que ha acumulat pitjors registres de caspa al llarg de la seva arrossegada història. Va començar amb uns partits mal muntats sobre les runes fumejants de la Guerra Civil, el 1940, entre l’Atlético Aviación i un Españñol més pardalet que perico (7-1 i 3-3). El nom que se li va donar (Copa de Campeones) va tenir més interès que els partits.

Fins cinc anys més tard no es va reprendre la idea. El general Matamucho va voler agrair l’ajuda del general Perón muntant una “Copa de Oro Argentina” entre els campions espanyols de l’any anterior (¿?), i aquesta volta va ser un Barça reconstituït el que va posar ferms l’Atlético de Bilbao (sic), amb un 5-4 que va treure fum.

En justa correspondència, la Evita Duarte Lloro Lo Que Quiero va patrocinar les competicions dels set anys següents. La Copa Eva Duarte va ser guanyada pel Madrid, València i els Atléticos, i 3 vegades pel Barça, dues d’elles (52 i 53) sense necessitat de competir ja que havia guanyat el doblet de Lliga i Copa.

La competició va morir amb la gran estadista de Junín, i la Federación va dedicar 29 anys a plorar-la fins que el 1983, per influència del musical del “No llores más”, és va eixugar les llàgrimes i va muntar la que des de llavors s’ha dit Supercopa de España i no de Merimée.

Ara bé, no ens confonguéssim. Tot i que els torneigs anteriors eren competicions oficials de la Federación Españñola de la Chapuza, no se’ls té en compte com antecedents vàlids en el càlcul global. De fet, pateixen una tara que ho fa inacceptable: el Barça n’havia guanyat la majoria.

Si els hagués guanyat algun altre equip més decent se’ls hauria reconegut sense despertar la menor reticència, així és com es fa sempre a Españña, a Europa i al món de la gent com cal (vegi’s Copa d’Europa <–> Champions, i altres).

Tant li fa, perquè amb la victòria de l’any passat, el Barça també s’ha posat al capdavant de la flamant Supercopa. Elis-elis, pam-i-pipa.

Al capdavant per poc (8 campionats i 7 subcampionats, per 8 i 3 del Real Madrid), però davant de tot, al primer lloc, ensenyant el cul als que vénen darrere. Elis-elis.

Tot plegat, no és gaire la glòria esportiva obtinguda amb aquestes toies, però apuntem que van ser els anys 1983, 1991, 1992, 1994, 1996, 2005, 2006 i 2009.

Aquest any, la Federación Españñola de la Caspa ha tornat a perpetrar fer tot el possible per realçar la importància de la competició, donant totes les facilitats als equips per preparar-se a consciència i advertint que han de jugar amb un mínim de 7 jugadors de la primera plantilla per a evitar que el Sevilla o algun altre equip tingui la temptació de presentar-se amb els alevins.

Ben fet. Si competim, fem-ho amb la mateixa seriositat i respecte que ensenya la Fede. Jo aconsellaria a Guardiola que presentés 11 titulars de primera qualitat. Per exemple: un crack com Xavi: a la porteria. Tres grans jugadors com Valdés, Oier i Miño: de davanters.

7 jugadors del primer equip ben contats i legals, algun del Barça B, per què no, i que guanyi el millor.