Yoyalodije

El Panathinaikós Athlitikós Omilos

Παναθηναϊκός Αθλητικός Όμιλος vol dir una cosa així com Club Atlètic de Tots els Atenencs, amb el que ensenyen l’orella d’una prepotència que, guaita quina cosa, m’ha recordat la de cert equip de tots els espanyols i de la majoria de la galàxia.

Ironies de la història, aquest equip de tots va néixer com una fracció, una escissió de 40 atletes del Panellinios Gymnastikos Silogos, que es negava a obrir una secció de futbol. És clar que el club mare ja tenia el tic prepotent: Pan-ellinios significa tots els grecs. La pan-mania li ve de mena, als nois.

Més que un club de futbol, el Panathinaikós és un conglomerat de 21 seccions d’esports diversos, que abasta des del bàsquet (secció fundada el 1922) fins al waterpolo (1930) i l’esgrima (1960). Moltes d’aquestes seccions estan en primera línia europea, cosa que converteix el Panathinaikós, a la manera del Barça, en un referent de l’esport continental.

La secció fundadora, la de futbol, té un dels millors palmarés de Grècia, però no ha destacat fora fronteres. La gesta màxima va ser un lloc de finalista a la Copa d’Europa del 1971, perduda per 2-0 a Wembley davant l’Ajax.

En lloc d’un estadi, en fa servir dos, l’Apostolos Nikolaidis i l’Olímpic d’Atenes. Estava previst inaugurar-ne un de luxe el 2009, el Votanikos Arena. No sé si la crisi econòmica ho ha permès.

Per les files del Panathinaikós hi han passat jugadors com Juan Ramón Verón, Flàvio Conceiçâo i Paulo Sousa, i alguns entrenadors de renom: Béla Guttmann, Ferenc Puskás i el nostre estimat Víctor Muñoz, que el va entrenar el 2006/07, entre l’etapa del Saragossa i la del Recre.

També hi va anar a parar en Ferran Martínez, ui calla, no, que aquest va estar a la secció de bàsquet, que, per cert, és més exitosa que la de futbol: Mundial de clubs 1996 i 5 Eurolligues: la maleïda del 1996, raspada al Barça per 67-66, i les de 2000, 2002, 2007, 2009.

La del 2010 no, que no, que no, mi negra que no, perquè el Barça el va plantar en el top 16 (octaus de final), per acabar guanyant l’Eurolliga per 88-68 al gran rival domèstic dels grecs, l’Olympiakós, en el mateix Paris on aquells s’havien endut la del 96. Els molt bandarres encara se’n devien alegrar.

En fi. I love Paris in the springtime.

L’entrenador, Nikos Nioplias, ja havia estat jugador del club del 1993 al 96; hi va guanyar dues copes i dues lligues. Com entrenador va començar per la selecció grega sub-19, a la que va dur a la final del campionat d’Europa. Va entrar al Panathinaikós substituint l’amic Henk Ten Cate el desembre de 2009 (el bo era Henk, però).

Un altre Guardiola de la vida, doncs, i amb prou èxit ja que va guanyar la lliga grega 2010, trencant la brutal hegemonia de l’Olympiakós dels últims anys (12 lligues de 14).

Potser això no vol dir gaire, coneixent el potencial limitat del futbol grec. En tot cas, no crec que en el Camp Nou ens doni més problemes que clubs de gamma baixa com, per posar un exemple, l’Hércules.