Yoyalodije

3 de Villa amb amor

Ningú no sap si el primer equip de Xixon va ser l’Sporting Gijonés, el Gijón Sport Club o l’Sportiva Gijonesa, ja fa més d’un segle, però va ser l’Sporting el que va acabar esborrant o absorbint els altres.

El fútbol nun yera más que un deporte practicáu polos mozos de la burguesía, ya que ellos fueron los qu’introduxeron el deporte inglés na ciudá, y les clases más baxes interensabanse pol deporte namás que por curiosidá al velos xugar na playa.

La rivalitat va fer-los espavilar a tots plegats, i va facilitar que aquella cosa nova del football s’imposés sobre l’esport que més popular era aleshores entre els asturians: les bitlles.

Los bolos son un deporte que toma’l nome de les pieces allargaes y base plana que los xugadores traten de derribar tirándo-yos una bola. Foi un deporte enforma popular hasta bien entráu el sieglu XX nes zones rurales de dellos países europeos como España y Francia.

La primer noticia de los “byrlos” n’Asturies, una de les más antigües d’España, remonta a 1495. Trátase de la querella presentada por Alonso de Quintanilla, Contador Mayor de los Reis Católicos contra Nuño Bernaldo de Quirós por mexa-y pel escudu d’armes nel trescursu d’una partida de bolos que se xugó nel campu San Francisco d’Uviéu pela fiesta del corpus.

Dels primers partits sobre la sorra de la platja de San Lorenzo, l’Sporting va passar a jugar al Prau Redondo, prop de l’Humedal, més tard a La Matona, una finca de La Guía, i als pocs mesos es va plantar al Molinón, nom agafat d’un vell molí de moresc, actualment reconvertit en parador nacional. Inaugurat el 1908, és l’estadi més antic d’Espanya.

L’Sporting ha tret or de les seves possibilitats. És un dels poquíssims grans clubs que no està radicat en una capital de província. Malgrat aquest considerable handicap, ha pogut repartir quasi per igual la seva presència a la primera i la segona divisió (38 per 41 temporades).

Tant d’esforç, però, no s’ha expressat en copes. Les fites màximes de l’Sporting han estat un subcampionat de Lliga (1979) i dos de Copa (1981 i 1982), tots ells aconseguits en l’època més brillant del club (Quini, Maceda, Mesa, Ferrero, Cundi, Castro…)

Una segona època bona, als anys 90, amb Luís Enrique, Abelardo, Manjarín i Juanele, no assoliria les mateixes fites.

Una raó important d’aquests èxits ha estat l’atenció que l’Sporting ha prestat a la pedrera des dels inicis, culminada en la creació de l’Escuela de Mareo el 1978, una fàbrica imparable de yogurines d’enorme qualitat.

De tu cantera surgieron valores / que nadie ni nunca podrán olvidar.”

Alguna de les seves virtuts ha arribat a la Masia de la mà de Luís Enrique.

I l’altra raó ha estat la implicació de la ciutat en el club, com ho prova que els successius alcaldes han exercit habitualment de vocal en la seva Junta.

Això s’explica perquè la rivalitat política amb la capital del Principado s’ha encomanat a l’àmbit esportiu. L’Sporting també és, d’alguna manera, “l’exèrcit desarmat de Xixon”.

L’ajuda de l’Ajuntament va resultar decisiva l’any 2001, quan el club, absolutament escanyat, es va salvar venent a l’Ajuntament les seves marques i l’Escuela de Mareo per 12 M d’€.

Amb la tornada a la presidència de l’etern Manuel Vega Arango, el 2002, va obtenir l’estabilitat suficient per regularitzar la situació i tornar a Primera.

La rivalitat amb l’equip de la capital, el Real Uviéu, fundat vint anys més tard que l’Sporting, ha estat una constant, que ha quedat deslluïda els últims anys per la caiguda en picat de l’Oviedo des de la 1ª divisió, on encara jugava el 2000/01 entrenat per Radomir Antic, fins a la 3ª divisió, on ha estat l’equip amb millor estadi, més socis i més seguidors en els desplaçaments.

Tanmateix, els ultres de l’Sporting mantenen els furibunds cants antioviedistes com un exercici de nostàlgia.

Les relacions entre l’Sporting i el Barça s’han beneficiat sempre d’un grau important de simpatia entre ciutats en algun sentit paral·leles. A l’Sporting han començat jugadors tan importants per al Barça com Abelardo, Luís Enrique, Quini i David Villa (així ho esperem, aquest).

Això no treu que el 1970 l’Sporting signés un efímer conveni de col·laboració amb el R. Madrid, on li concedia preferència sobre tots els seus jugadors.

Una altra cosa l’acosta al Barça: és un dels pocs clubs que ha efectuat una incompareixença en la Copa com a protesta (1918).

L’actual entrenador Manuel Preciado entrena l’Sporting des del 2006. En dues temporades el va tornar a Primera divisió, on l’ha mantingut amb una estratègia de convertir el Molinón en un fortí i sortir d’amarrategui a fora.

L’Sporting actual no destaca per tenir grans golejadors però caldrà fer atenció a Diego Castro (10 gols la temporada passada) i Bilić (12 gols l’anterior).

El seu gran golejador, però, es diu David Villa i ara juga al Barça. Els tres que demà clavarà a l’Sporting seran amb amor, per descomptat.