L’òpera era obligada, estant on estaven. El barber del Sevilla, Kanouté, va afaitar el Barça mentre cantava “Figaro qua, Figaro la, Figaro su, Figaro giu” amb l’entonació exacta de Pavarotti. Don Pep Tenorio tenia els futbolistes de convidats de pedra, perquè al camp només hi treia canalla. Ibrahimovic, més pinxo que Carmen la Cigarrera, va fer un gol entonant l’havanera “L’amour est un oisseau rebelle que nul ne peut apprivoiser”, però va ser Maese Miño qui va veure passar les pilotes com Maese Pérez veia passar els fantasmes del convent de Santa Inés. Escenes de Sevilla, ves.
Lluny del Nervión, les coses seran diferents, és clar. A plena llum, els fantasmes només són llençols i els convidats de pedra ja han pogut entrenar i esmolar les ungles mundialistes. Els barbers del Camp Nou modelen uns pentinats metrosexuals que farien desafinar en Pavarotti, i els nens de la masia, encara que no treballen a la Real Fábrica de Tabacos, foten uns puros imperials que en Palop recordarà força temps.
El Sevilla vindrà fet un mar de dubtes, gràcies al pepino encaixat a Braga (no feu acudits, va). Un 1-0 és d’aquells resultats que et deixa vivint sense viure en tu. No és dolent, però d’altra banda és fatal, perquè es tracta d’un únic gol de desavantatge, però si et marquen t’obliguen a fer-ne tres. U-uh!
En el fons, Del Niu pensa com Rosell i Guardiola: que la Supercopa és una toia d’envelat de festa major i que els interessa més classificar-se per la Champions perquè a la competició alternativa, a la Uefa-Cup o com es digui, fa un fred als estadis buits que congela els collons.
Això vol dir que Antonio Álvarez, l’entrenador sevillista:
a) o reservarà més jugadors que el Barça en el partit d’anada,
b) o els advertirà contra lesionar-se en aquesta costellada d’enganyifa,
c) o els ordenarà que juguin a mig gas perquè arribin frescos i descansats a la decisiva tornada contra els braguetans (braguetins? braguetencs? braguers?).
Dissabte, doncs, don Pep Tenorio veurà els convidats de pedra en l’equip contrari. L’excel·lent pedrera del Sevilla tindrà ocasió de demostrar que no és inferior a la del Barça, i que els juvenils palanganas són tan capaços com els culés de substituir els titulars del primer equip i, fins i tot, de perdre per més gols que ells. ¡Anda que son poco chulos, mis niños!
Espero que Kanouté, Perotti, Capel, Cigarini, Luís Fabiano, Navas i Negredo vegin el partit des de la banqueta, com va fer Messi, i que, si per circumstàncies del partit han de sortir al camp, facin tan poc com va fer l’argentí allí.
Espero que Del Niu torni a lluir el preciós barret negre que va enlluernar els dissenyadors de moda de la passarel·la Gaudí. I que Ángel María Villar dugui posat un barret molt més gran, d’aquells mexicans que venen a les Rambles, talla king size, per parar la pluja de merda que li caurà al damunt en el mateix moment que tregui el nas pel palco.
