Yoyalodije

El FC Rubin Kazan

Si viatgeu pels horitzons infinits de la immensa Rússia, el primer que comprovareu és que només tres equips no moscovites han aconseguit guanyar la Lliga Premier de futbol. En 18 temporades, des de la creació del certamen, tots els equips campions han estat de Moscou (Spartak 9, CSKA 3, Lokomotiv 2), amb sis equips més que esperen la seva oportunitat: el Dynamo Moscou, el Torpedo Moscou, el Saturn Moscou, el FC Moscou, i l’Asmaral Moscou.

Nomes tres impresentables provincians han gosat trencat l’hegemonia natural de la capital: l’Alania Vladikavkav (1995), el Zenit San Petersburgo (2007) i el Rubin Kazan (2008 i 2009).

La qüestió ve de lluny, ja que la proporció era semblant a l’anterior URSS (els equips moscovites 33 lligues; tots els altres 8 lligues), si no fos perquè els braus ucraïnesos del Dynamo de Kyiv van expropiar 13 campionats davant mateix de les celles de Brezhnev i del mapa frontal de Gorbachov.

I vosaltres que acusàveu el Real Madrid de centralisme! Què sabreu vosaltres el que és centralisme! En comparació, la institució del Real Madrid és un torrent de generositat, un devessall de despreniment, un mite entre els benefactors de pagerols provincians i gossos sarnosos. ¿Per a quan la canonització dels seus prohoms, començant per l’admirable general Fco-Santiago de Bernabeu y Franco, en pau descansi (per sempre)?

Desagraïts que sou! No us els mereixeu!

El Rubin Kazan és quasi un nou vingut al futbol, de fet. Va ser fundat tan tard com el 1958, amb el nom d’Iskra (“espurna”), com la mítica revista clandestina dels bolxevics, un detall que indicava la voluntat palesa d’ensabonar a dues mans i a gargamella profunda. Segons bufaven els vents, es va canviar a Rubin Kazan el 64, a Rubin-TAN el 92 i altre cop a Rubin Kazan el 94. Flexibilitat, se’n diu d’això. O oportunisme, no ens posem a discutir.

El Rubin no va arribar a la primera divisió fins al 2002, però hi va entrar com el general Prim a cavall: tercer lloc la primera temporada, quart lloc la tercera, i per fi campió les dues últimes, 2008 i 2009.

Diuen que, per una vegada, el miracle no es deu al patrocini d’un neo-magnat neo-mafiós sinó a la bona feina d’un entrenador insòlit, Gurban Berdiýew, que ,després de ser un jugador discret del FC Kairat i d’una carrereta discreta d’entrenador a Turquia i Kazajistan (una Copa i una Lliga amb el Nisa Asgabat), ha trobat al Rubin Kazan el seu lloc al planeta.

També és veritat que el govern de la República autònoma de Tatarstan, preocupat per fer sonar al món el nom de la seva capital, es mostra simpàticament generós amb el Rubin, i ajuda amb petits obsequis de benvinguda a completar un equip que no sembla tàtar sinó una sucursal de l’ONU.

En deu anys, Berdiýew ha pujat l’equip a la Premier russa i l’ha fet bi-campionar a base de resultats curts i plantejaments molt pràctics, treient suc del bloc més que de la qualitat dels seus jugadors.

Musulmà suní fervent, no és estrany veure a Berdiýew amb un rosari a les mans. La seva manera de celebrar la lliga del 2008 va ser fent l’hajj, la peregrinació a La Meca.

Aquest any, però, les coses li poden anar maldades. La columna vertebral de l’equip ha quedat trencada amb la marxa de Sergei Simak i Alexander Bukharov al Zenit i la del ‘Chori’ Domínguez al València. El Rubin torna a ser un equip en formació, sense els mecanismes i l’ordre de les últimes temporades.

La nova figura, el brasiler Carlos Eduardo, no està encara rendint com s’espera d’ell. Millor està Obafemi Martins, un nigerià que ha passat per Inter, Newcastle i Wolfsburg, home molt rápid i amb instint de gol, i també Gökdeniz, un turc que veu porta amb facilitat.

L’equip juga amb esquema únic, amb un punta a domicili i amb dos com a local, llançats per un bloc de quatre/cinc centrecampistes que no desaprofiten l’ocasió d’encarar la porta.

La línia forta, però, és la defensa de quatre, contundent i ben coordinada. Costa molt fer-li gols al Rubin, però Keita, Xavi i Busquets ho han estat entrenant aquests últims dies.