All posts by Vedder

No és de rebut

Sobre Ernesto Valverde: no és de rebut, més que la suplència de Messi, sortir amb el mig camp que va treure contra l’Athletic Club,reincidint, a més, en l’error; no és de rebut que a Leganés, amb una defensa amb Sergi Roberto, Piqué i Umtiti, ergo titularíssima, i amb la decisió de fer descansar a Alba, ni convoqui a Miranda i la seva opció sigui fer jugar els primers minuts de temporada a un excel·lent central esquerrà al lateral; no és de rebut la seva inacció i la manca de capacitat per sacsejar els partits quan van maldades; no és de rebut la involució de la fiabilitat i capacitat competitiva de l’equip respecte la temporada passada tenint una plantilla, aparentment, millor; no és de rebut com l’equip fa un pas enrere i permet el descontrol dels partits quan els futbolistes pensen que ja tenen la feina feta amb resultats mínims favorables quan aquest acomodament és responsabilitat seva evitar-ho; no és de rebut el ninguneig sistemàtic de futbolistes com Samper, Aleñà, Arthur o Malcom per ser apostes de Club i no prioritats seves (i veient aquest inici de temporada, cada cop entenc més el seu capteniment envers Wiliam); no és de rebut que a cada partit es faci més evident la seva incomoditat tàctica cap al 4-3-3 i no aconsegueixi equilibrar-ho amb uns mínims de regularitat i eficiència perquè la seva pulsió natural el convida a una disposició més conservadora i, per tant, no optimitzem ni una cosa ni l’altra. No és de rebut, per tant, tenir un entrenador aplicat i correcte sí, però menor per a un Barça, que en menys d’un any ha fet involucionar a l’equip, i que ha demostrat manca de grandesa, valentia i cert punt de bogeria genial necessària per comandar tota un nau blaugrana. No desitjo la seva destitució, perquè significarà que anirem pel pedregar durant la temporada i mantinc les esperances de redreçar la situació, si no amb futbol (que seria demanar massa revisant l’historial de Valverde) almenys amb competitivitat, però sí desitjo que no sigui el proper entrenador la propera temporada, independentment dels resultats que pugui assolir o no. El seu relleu? Ni idea. Però en un Barça ideal hauria de cotitzar un perfil d’algú que sigui o se senti culerdo de cor, que sigui talibà de l’estil irrenunciable perquè l’hagi mamat jugant o en senti devoció i a qui podríem eximir d’experiència en una banqueta. Què tal Thierry Henry com a transició fouriclasse fins a l’adveniment del jardiner? Pensem-hi..

Però tampoc és de rebut culpar a Valverde de tot. Junta Directiva, Direcció Esportiva i jugador haurien d’assumir la seva evident responsabilitat en aquest mal inici de curs de futbol pírric, autogestionat i de inequívoques sensacions inquietants.

Junta directiva perquè, sota el convenciment de que el model és Messi, ha permès i legitimitat la deixadesa i desnaturalització de tot un model futbolístic i identitari que anava molt més enllà de l’astre argentí – tot assolint un Barça gran i dominador en els seus anys de glòria – i que amb l’eficàcia i implacabilitat d’un hereu incapaç ha dilapidat com si res.

Direcció Esportiva perquè, més enllà de fitxatges sospitosos amb fortor de comissions – i amb sospita de connivència amb la Junta Directiva – i amb una volatilitat i sobre dimensió tendent a la ineficiència, passats els anys segueix obviant fitxatges claus i estratègics com un bon central dretà que sigui competència real a Piqué i un mig centre que pugui donar descans a un castigat Busquets, per exemple (en aquest sentit, De Jong era un fitxatge estratègic que, de tenir-ho a l’abast, està per veure si s’assolirà), tot deixant escapar oportunitats, quan no despreciant jugadors de talent idonis a l’ortodòxia futbolística blaugrana, perquè al capo de l’estructura el posa més catxondo futbolistes de perfil rascador com Arturo Vidal o Pogba.

I futbolistes perquè n’hi ha que no estan i està per veure si se’ls espera: Piqué i Umtiti estan per escalfar grada unes quantes jornades seguides; Busquets i Rakitic absolutament castigats i fosos perquè, pel seu rol d’imprescindibles i sense substituts clars, ho porten jugant pràcticament tot no se sap quantes temporades seguides; o Luis Suárez, que segueix sent tot cor i generós en el treball, però a qui el declivi golejador se li comença a fer cada cop més evident.

No hi ha res perdut, tampoc rival dominador – almenys en competició domèstica-, i, per tant, en termes futbolístics i competitius, cal millorar i avançar. Però al mateix temps, també, cal reflexionar i pensar el futur. De l’equip i del Club. Que tothom assumeixi la seva responsabilitat i la parcel·la d’autocrítica necessària. També els que, segons diuen, són els veritables amos del Club, ja que en aquests rau la responsabilitat major. Stato quo o evolució, la gran decisió.

No ens falleu, si us plau, no ens falleu.

Prèvia Mamelodi Sundowns – FC Barcelona: Plantilla Barça 18-19

bon dia.

amb la – lògica – febre eurovisiva d’ahir (12 de maig), va passar força desapercebuda la roda de premsa de Valverde on, com aquell qui no vol, va donar força pistes de com pot ser la plantilla del Barça la temporada vinent.

en primer lloc, pels ascensos del filial confirmats: si el d’Aleñà ja ni era un secret a veus, el d’Oriol Busquets va esdevenir la bomba de la jornada. Que la seva incorporació al primer equip ara quedi en stand by a l’espera de l’evolució en la recuperació de la seva lesió, no treu valor a la idea original: que es compta amb el nano per al primer equip. Per a mi, sorpresa i de les grosses, per positiva i inesperada, que em sorprèn tant pel fet en sí com pel poc ressò que a la notícia se li ha donat i ha generat.

per la resta, i si s’acaba formalitzant aquesta voluntat de Valverde de tenir una plantilla de 20-22 futbolistes (aquí es podria obrir debat si per a tot un Barça, amb la seva exigència i la quantitat de partits que ha de jugar durant la temporada, una plantilla amb aquests efectius pot resultar curta o no), doncs molta revolució no podem esperar: 3 altes segures (Aleñà, Griezmann, Arthur) i 5 baixes cantades (Rafinha, Deulofeu, Alcácer, Gomes, Aleix) ja ens dóna una plantilla de 21 efectius, faves comptades. Denis i Digne, per tant, intocables de nou, i l’única incògnita a destapar seria Yerri Mina, si finalment es queda en plantilla o bé li busquen cessió preventiva per a foguejar-lo i estalviar-nos el marrón i la vergonya de l’excés d’extracomunitaris amb l’arribada d’Arthur. Si de cas, per tant, ens podria quedar com a culebrot de mercat la incorporació d’un central, un premi de consolació massa escàs tenint en compte el llarg estiu sense Barça que se’ns presenta per davant i, a més, amb tot un aparador com és un Mundial.

diguem-ho clar: als frikimercattistes ens espera un estiu de merda, llarg, avorrit, tendent a la depressió, on l’únic interès en blaugrana, posats a buscar algun al·licient que pal·lïi la nostra malaltia, serà fiscalitzar el fracàs de l’operació sortida. Dramàtic, tot plegat.

gràcies Txingurri.

———————————————————————————————————————————————————————————————-

Partido amistoso.

Fecha: Miércoles, 16 de Mayo de 2018
Hora: 18:15h
Televisado en: Barça TV

Liverpool y Dortmund, prou

Comentario publicado el 18/08/2017

Tot té un límit i en aquestes alçades de mercat en que ens trobem el Barça s’hauria de plantar i dir clarament NO. El Barça no pot seguir incrementant l’oferta per Coutinho quan el Liverpool refusa la barbaritat de 130 mil·lions. I amb Dembelé, si les xifres que es contemplen són igual de disparades i disparatades, també. Ja n’hi ha prou de tanta tonteria. És hora de comunicar oficialment que es descartem abdues operacions i bont vent: que Liverpool i Dortmund toregin amb els dos futbolistes emprenyats, perquè ni Coutinho ni Dembelé podran tirar-li en cara al Barça que no ha intentat els seus fitxatges amb ofertes més que justes i molt per sobre dels seus valors de mercat. Però tot té un límit, i aquest ja l’hem sobrepassat de sobres. PROU. Ja s’han fet les coses prou malament aquest estiu en quant a planificació com per fer encarar més grossa la negligència sobrepagant amb preus demencials a dos bons futbolistes que no resoldran els problemes i desquilibris estructurals i ideòlogics de l’equip.

I a falta de pla alternatiu, perquè dubto que en tinguin cap preparat, si l’opció és no fitxar, doncs no es fitxa i tema zanjat i punto, que diria aquell (perquè l’acabose seria ja Di Maria: ¿podriem caure més baix en quant a ridícul i pagafantisme vergonyant? Abans Draxler, si hem d’acabar passant per l’adreçador de la humil·liació total per part del PSG). Total, la temporada ja està perduda, i qui sap si l’estiu vinent es donaran tots els condicionants per encarar amb garanties, amb la gent i gestió correcte, la revolució tant necessària com pendent que Club i equip mereix. Almenys, doncs, que hi hagi cash i temps per afrontar-la.

A mí aquest curs ja me la bufa tot.

El treball de Zubizarreta

Comentari publicat el 09/07/2017

Crec que el temps acabarà posant en perspectiva el treball de Zubizarreta com a secretari tècnic. Un gran handicap, se’ns dubte, que pesa com una llosa la seva labor, la incapacitat i negligència total de fitxar un central substitut de Puyol. Un putu drama en forma de Song i Vermaelen (ambdos provinents de l’Arsenal, no escarmentem), i de Mathieu també, que han resultat autèntics fiascos. Incapaç rematat en aquest sentit. I també lo de Douglas, cert (però potser algun dia sabrem quan va haver d’imposat desde altes esferes en aquest fitxatge i, per tant, més que censurable la seva labor en sí, potser seria les tragaderes i la seva carència d’orgull i dignitat al ser bandejat i ningunejat, i acceptar-les com a pròpies, per les decisions del president de torn, casos de Neymar i Tata Martino com a exemples també, o la marxa de Thiago). Per ser justos, el no fitxatge de Asensio se li ha d’atribuir més a la gasiveria i torpesa curtplacista del llavors director general del Club, Rossich, que no de Zubizarreta, que la feina la va fer. I un tipus que fitxa a Mascherano, Alba, Ter Stegen, Bravo, Ratikic, Suárez (per molta portera que hi hagi pel mig), inclús Cesc i Alexis – que cert que no van quallar com a futbolistes del Barça però tampoc van resultar inversions ruinoses ja que se’ls va poder vendre bé -, certa vista té. Però el centrals penalitzen molt perquè va ser molt gros.

Se queda (?)

SI NEYMAR FINALMENT CONTINUA AL BARÇA

Davant el Dragon Khan en que ha esdevingut la situació de Neymar a can Barça,  em permeto unes impressions gens rancoroses d’un home de bé que considera que aquest xicot se’n pot anar a prendre ben bé pel cul, però amb realisme i serenitat (seny – o seni pels hispans –  i rauxa catalufa obliga).

 

Primer de tot el futbolista queda absolutament marcat en negatiu per aquest culebrot de cara a l’afició per molta feina que puguin fer – que faran- Club i altaveus mediàtics afins per rentar-li la cara. L’esquerda emocional entre futbolista i afició ja hi és i ara sí que es fa difícil pensar en un llarg recorregut de Neymar al Barça: qui sap si possiblement ja hi ha acordada una data de caducitat coneguda i acceptada per les parts interessades.

 

En segon lloc el Club hauria d’explicar o esvair qualsevol ombra de dubte o sospita sobre si la confirmació de la continuïtat de Neymar li suposarà un cost al Barça en benefici present o futur al propi jugador o al seu pare i entorn.  També si aquesta continuïtat comporta algun tipus de concessió esportiva de cara a la millor comoditat del brasiler a l’equip. O ras i curt: seran els Lima, Paulinho i Coutinho de torn les futures concessions del Barça a Ney? I com a Club, seria exigible i tolerable tal subordinació? La resposta és òbvia, i potser la manipulació informativa per fabricar la realitat alternativa també. En tot cas, i en aquest sentit, caldrà estar molt amatents i exigents davant el futur curs dels esdeveniments.

 

I per acabar, malgrat lo cutre, quinqui i lleig que ha esdevingut aquest serial que ens ha amenitzat un estiu amb massa excés de protagonisme d’un mediocre com Paulinho, esportivament és bo que Neymar continuï, almenys, una temporada més al Club. Penseu-hi: un PSG pagant la clàusula i 222 kilos d’improvís i sense cap tipus de planificació esportiva davant tal contingència en mans d’una Junta incompetent i una estructura esportiva sota sospita. Tots sabem com hauria anat la pel·lícula: fitxatges improvisats i sense sentit sobre pagats, ergo dilapidació assegurada: aquests bàrbars haguessin fet bo al Gaspart post-Figo. En canvi, amb un horitzó amb data final – qui sap si ja marcada o pactada – o amb una perspectiva assumida d’horitzó final en un possible curt termini, un Club seriós i competent tindria el control de la situació enfront el mercat: anticiparia i treballaria amb tranquil·litat i temps durant tot un curs per convertir la contingència de la marxa d’un crack en una oportunitat de millora esportiva pensada, planificada i, per tant, amb més visos de ser eficientment executada. Un Club seriós i professional, almenys, així ho faria. I nosaltres som el Barça, neonunyista però Barça. Més oportunitats per fer-ho bé tindríem que no pas amb una pluja de milions caiguda del cel sobrevinguda amb els pixats al ventre, cara de tontos i la ment buida.

Lima, Paulinho…

Comentario publicado el 25/06/2017

Lima, Paulinho…M’estic contenint molt per mantenir la promesa feta de no parlar de mercato aquest estiu malgrat que hi ha molt cabrón que m’ho està posant difícil, Valverde un d’ells si finalment accedís a l’ok per incorporar aquests futbolistes. Arriba un punt en que es fa difícil determinar que és el més greu o indignant de l’assumpte, si la pudor que emanen aquestes trames brasileres o el devergonyiment que tenen en no tapar-les o dissimular-les. Si us plau, NO.

que seguint en la fase de negació, BELLERIN NO. Mai està de més per dir-ho.

i per acabar, una angoixa que em corrou: ningú pensa que ens cal un central, més i tot que un atacant? M’ha deixat perplex la facilitat amb la qual s’ha conseguit obviar, tapar o revertir la necessitat d’aquest fitxatge, tant desde les entranyes del Club com desde una generalitzada opinió pública i publicada, i no necessàriament interessada. Tal com va escriure el significat manporrero Xavi Bosch fa us dies a MD, amb PIqué, Umtiti, Mascherano i Marlon ja n’hi ha prou. En sèrio? Només quatre efectius amb dos clarament suplentíssims? Incrèdul i inquiet em trobo, francament. Res no pinta bé.

Recta final de lliga

Comentario publicado el 30/04/2017

Vista la jornada d’ahir, i havent jugat el Barça el partit més gos que li restava, els 9 punts pendents són ineludibles i difícilment escapables (a priori). El Vilareal, contrincant més potent a batre, al Camp Nou és superable. Jugant amb la competència i rigor dels tres darrers partits, les tres victòries pendents no s’haurien d’escapar.

respecte al Madrid, la normalitat em fa veure que difícilment punxarà. Objectivament, Sevilla i Celta haurien de ser partits on factiblement el Madrid podria perdre punts. Però intueixo que no ho farà. Per tant, la Lliga del Barça passa per una paranormalitat imprevista i cruel amb els designis blancs, un karma girat en contra dels seus despreciables interessos. En definitiva, que tinc la sensació que la Lliga del Barça passa més per la sentència de l’imprevist que no de la normalitat, i que el que no és esperable de cap mena sigui, al final, el que acabi succeïnt (Tenerife style). Vull veure què passa en Champions en les semifinals contra l’Atleti de Madrid, i potser riurem en els partits de Granada i Màlaga.

La lliga del menys dolent

Temporada 206/2017: la Lliga del menys dolent.

deixant a banda les nostres lamentables incompareixences en moments claus, a més de la involució del joc de l’equip en aquest cicle Luis Enrique, futbolísticament parlant no hi ha tanta diferencia entre Barça i Madrid aquesta temporada. Ambdós equips irregulars, poc dominadors dels partits i el joc, i amb trajectòries per sota d’expectatives i potencial. Això sí, dos factors clau que expliquen la diferència en classificació i resultats entre els dos equips:

– una segona unitat, o el que ara anomenen fons d’armari, més efectiva i determinant a favor de l’equip blanc. Se’ns dubte, mèrit seu vs demèrit nostre.

– els famosos detalls, diguem-ne ajudes arbitrals, que també expliquen on estan uns i altres.

per això la sensació d’oportunitat perduda és inevitable. Perquè per poc que s’haguessin fet bé les coses en quant a joc i planificació, aquesta Lliga ens l’haguéssim endut de carrer, àrbitres a part.

Sado Barça

O quatre reflexions de l’actualitat Barça sota un títol trampa.
– Veia més inassolible la remuntada contra el PSG que no la d’ara contra la Juve, malgrat que, opinió personal, em sembla més equip l’italià que no el francès. Després passarà el que hagi de passar (segurament, el més lògic i normal) però ni molt menys veig la remuntada improbable.

 

– Independentment de si hi ha remuntada o no, o de com finalitzi la temporada, guanyant títols o anant-nos-en de buit, la renovació/revolució en el primer equip per al proper any és – o hauria de ser – imprescindible. Per això penso que Unzué no hauria de ser opció d’entrenador, tot i ser la solució fàcil per a aquesta Junta de tarannà conservador. I que la transcendental decisió d’elecció de nou entrenador depengui dels resultats que s’acabin aconseguint en aquesta temporada no és, precisament la millor manera, o la més convincent, almenys, per engegar el nou projecte esportiu que necessita el primer equip. No comencem bé i els precedents no conviden a l’optimisme si els que tornen a decidir són un petit comitè de polítics, buròcrates i inexperts afamats del món del futbol.

 

– Vist i més que retratat en aquesta santa casa l’ull de falcó tarat que vam evidenciar l’estiu passat els qui vam ponderar positivament els fitxatges i la plantilla que ens quedava, me’n guardaré prou aquest any de vaticinis i valoracions apriorístiques de qualsevol mena. Si de cas les deixaré pels bons savis del blog que gosin il·luminar-nos al respecte. Això sí: compro l’aposta per la cantera, però no l’apostar per apostar que amagui incapacitats, impossibilitats, poc convenciment o por a les pressions del què diran. I sí, també: el cos em demana moltes baixes de, com diu aquell, la millor plantilla de la història del Barça.

 

– les paraules de Muzzle – i molts d’altres de la seva corda – són les meves quan parla de la mediocritat directiva i la degeneració del model esportiu i de club que patim des de que el neo-nunyisme ha tornat, i sembla que per quedar-se, al Barça. Que estem en les pitjors mans possibles és una evidència, però això no implica que, indefectiblement, hagem de renunciar a poder o a voler guanyar tot el que sigui possible en nom d’una catarsi purificadora i revitalitzadora que ens portarà a un nous temps de llum i cruyffisme irrenunciable. Almenys, a mi no em surt. I com a tal, malgrat que pintin bastos, em nego a renunciar a res en el que resta de temporada. No negaré l’evidència de la irregularitat i la inconsistència de la temporada del Barça, de l’evident fi de cicle del luchisme, i la tornada a la dura realitat que han suposat les derrotes contra el Màlaga i la Juve com a constatació de l’esbravament de l’efervescència i la il·lusió transitòria arrel del 6-1 al PSG. Però em rebel·laré a resignar-nos a perdre i a comprar la idea del no mereixement. Com en la trista temporada del Tata, on el barcelonisme políticament correcte es va entregar al cholisme i va donar per bo perdre la Lliga amb l’argument del “no la mereixíem”, arribant i tot a obviar la tangada final que va donar el campionat a l’Atleti en el darrera jornada en enfrontament directe entre culés i matalassers, dóna la sensació que s’ha tornat a instaurar entre el barcelonisme il·lustrat la idea que aquesta temporada no mereixem guanyar res – en nom d’aquesta manifesta irregularitat i falta de compareixença en moments claus –  i que si ho fem haurem de demanar perdó i, per tant, millor no alçar amb massa algaravia el trofeus que caiguin, si és que cauen, i menys encara celebrar-los amb rues inculpatòries i festes vergonyants sobre la gespa del Camp Nou. Acomplexats i mesells de nou, ens han colat la idea i l’hem comprat, com si el Barça fos l’únic equip irregular i inconsistent del planeta, com si a Europa hi hagués realment un equip absolutament superior i dominador que meresqués guanyar-ho tot, o com si certs detalls – eufemisme de labors arbitrals – no expliquessin també, en part, perquè som on som. Serà que el flagell ens dóna plaer.