Mirar l’estat de degradació actual del Club, i escrutar tant els moviments com les especulacions d’aquest mercat d’estiu – la ratificació de Valverde i Segura, Griezmann, Ney, l’intercanvi de porters, el fitxatge del fill del representant de De Jong, la incògnita De Ligt, la marxa de Kubo com a paradigma del desordre al futbol base, l’operació sortida encallada, decisions de planificació que prioritzen l’aspecte econòmic a l’esportiu amb l’objectiu de quadrar balanços o encobrir comissions…- és una perfecta invitació a la desconnexió més absoluta.
Ni haver lligat a De Jong a principis d’any minimitza la sensació de fallida i desconcert a la que s’encamina el Barça la prospera temporada, amb Valverde de nou comandant la nau que ja ha fet embarrancar dos cops.
Des de la fallida de Liverpool, el projecte esportiu està en caiguda lliure i no s’ha fet ni un sol moviment per aturar l’impacte ni s’entreveu en l’horitzó res que pugui fer pensar en un canvi de tendència que reverteixi la situació. Sols noms a la babalà sense cap fonament, projecte o concepte d’equip de fons. I amb la sensació que cada pas que fa el Club en la direcció esportiva i cada decisió que pren no podria ser volgudament pitjor, com si els seus responsables busquessin la seva pròpia destitució com a justificació dels seus actes erronis. Però penses que no pot ser i que la realitat de l’escenari és més aterridora encara: dirigeixen i prenen les decisions un manta d’incompetents i d’incapaços amb dos anys llargs de mandat i amb capacitat il·limitada per fer el solar encara més gran. Els paral·lelismes Bartomeu/Pep Segura – Gaspart/Anton Parera són cada cop més evidents i terribles – amb la diferència que aquests no tenien a un Messi que els hi salvava els mobles dia sí, dia també – i tots sabem en què i on acaben convergint.
Messi cada cop menys aguanta i amaga aquesta putrefacció i el dia que no hi sigui la milanització s’haurà acomplert: l’actual Barça de bàsquet – responsables pèssims, organització insuficient, estructura deficitària, improvisació constant i curtplacista, plantilla regular sense el nivell per competir a l’Eurolliga i amb dificultats per aspirar a l’ACB davant equips amb projectes esportius més treballats i consolidats…- és el reflex al que el futbol s’enmiralla perillosament si continua al front del Club el neonunyisme de sempre però amb mascares i formes renovades.