Sens dubte ha estat la manifestació mes gran de la història de Catalunya. Per primera vegada, la xifra de 1 milió d’assistents pot coincidir amb els càlculs científics fets sobre la superfície ocupada. Era una gentada amb comportament de riuada, que tenia totalment col·lapsat el passeig de Gràcia, que es desbordava pels carrers laterals per poder acostar-se a la plaça de Tetuan, i que ha arribat a la culminació de la mani amb el Cant de la Senyera per l’Orfeó Català quan molta gent encara esperava en el punt d’inici del Cinc d’Oros sense haver pogut avançar un sol pas.
Lu Nunka Bistu. No us cregueu cap xifra inferior al milió.
Moltíssimes persones flipaven pepinos amb cara de no haver anat mai a una mani. Potser es pensaran que totes a les que vagin a partir d’ara seran com aquesta.
Però no era sols la presencia física de la gent: l’actitud general era de participació activa: un percentatge enorme hi ha acudit amb senyeres posades a l’esquena com una capa o també clavades a bastons o al pal de l’escombra de casa per poder onejar-les. Infinitat de mocadors amb eslògans o símbols; quasi tothom amb adhesius del “Som una nació, nosaltres decidim“. El gadget del dia ha estat divertit: la mà gegant de paper que repartien els de ERC amb la frase “Adéu Espanya“.
S’han vist també moltes banderes d’altres països amb una presencia dels immigrants actuals minoritària però prou perceptible.
Ni un sol crit a favor de l’estatut. Ho tornaré a dir perquè sembla una contradicció amb la raó oficial de la convocatòria de la manifestació: NI UN PUTU CRIT A FAVOR DEL PUTU ESTATUT, ni del retallat, ni de l’aprovat en referèndum el 2006, ni de cap altre. Només he sentit la paraula estatut en el crit: “L’estatut que ens val / és el de Portugal”.
En el sentiment dels manifestants, els estatuts semblaven haver passat als museus arqueològics a fer companyia a les mòmies de Ramsès II. La totalitat dels crits i la majoria de les pancartes reclamaven la independència catalana. El crit més constant, fins al punt de convertir-se en el distintiu de la manifestació, ha estat: “Sí / i ja / independencià“.
Per contra, els aplaudiments i crits més animosos es produïen quan les càmeres de televisió col·locades dalt de grues mòbils enfocaven un sector de manifestants o un altre. Som així.
Cada diari o cadena televisiva havia muntat una torreta metàl·lica particular dalt de la qual les periodistes i càmeres feien la seua feina. A la gent li agradava localitzar la Gemma Nierga, la Mònica Terribes, els presentadors…
Jo volia veure la primera fila oficial dels polítics i no ho he aconseguit per l’excés de gentada, tot i podia saber per on anaven, ja que era l’únic sector on de tant en tant sonaven esbroncades dels assistents.
Si jo fos un polític professional dedicaria moltes estones molt llargues a reflexionar sobre la mani del 10 de juliol, perquè serà impossible fer política a Catalunya (ni a Espanya) actuant com si no hagués succeït. De tant en tant, apareix un fet cabdal que marca un punt d’inflexió, i aquesta mani ho ha estat.
Si un s’atura a pensar-ho, la retallada efectuada pel Tribu Consti no és gaire més greu que l’efectuada en les negociacions prèvies entre els partits ni que l’afegida en els debats de les Cortes Españolas. Tanmateix, aquelles retallades no van provocar l’explosió de rebuig que ha provocat l’última. Deu haver estat allò de la gota que ha fet vessar el got, però el sentiment que es mastegava a la mani era de creu i ratlla, que s’havia tancat del tot una porta i que començava una etapa nova amb l’horitzó de la independència sense punyetes intermitges.
En pocs mesos hem vist a Catalunya els referèndums d’autodeterminació que s’han efectuat a centenars de pobles i la gran mani d’ahir. En tots dos casos, amb una demostració espectacular de capacitat organitzativa popular i de voluntat de participació.
Amb un temps increïblement curt hem passat de l’època dels sentiments profunds però fets escassos,a l’època de l’acció política de masses.
Ja es veurà per on s’encarrilen les coses, però estem corrent més que Pedro de cara a barraca.
L’única cosa segura, avui per avui, és que res no ha dinamitat tant la unitat espanyola com la sentència del Tribunal Constitucional. Favor que ens han fet aquells pares de la pàtria. Els haurem d’enviar la Creu de Sant Jordi a la caverna on viuen.