Yoyalodije

L’Athletic Club

Les catedrals de l’Athletic Club són tres: el gimnàs Zamacois, on un grup de joves sportmen van decidir fundar un equip de foot-ball el 1898, el Café García, on es va celebrar l’assemblea constituent del club el 5 d’abril de 1901, i l’estadi de San Mamés, on juga sense interrupció des del 1913… fins al 2015, quan s’acabarà de construir l’estadi San Mamés Barria, de pelotazo flamant.

El nom tradicional de l’estadi va venir de la casualitat d’estar situat al costat de l’antic convent i orfenat de san Mamés, però ja posats, li van treure suc al sant, un nen màrtir de Capadòcia del s. III que, en ser llençat als lleons per l’emperador Aurelià, es va posar la txapela a medio lao i va amansir les feres.

Una estatueta del nen recolzat en un lleó es conserva a la Casa de la Misericordia de Bilbao i el lleó està present a totes les publicacions athlètiques, de manera que, avui en dia, un terç dels nens bascos està fermament convençut que els lleons són a franges roges i blanques; un altre terç creu que són vermells monocolor (coses del merchandising), i el terç restant, especialment nombrós a Guipúscoa, creu que els lleons estan a punt de baixar a la segona divisió de la selva, al bote, al bote, athletikarra el que no bote.

Els colors de l’equip tenen un origen igualment casual. De primer, l’Athletic va jugar de blanc, fins que la tradicional admiració bilbaïna pels anglesos va fer que els seus dirigents viatgessin a la Gran Bretanya a comprar l’equipació blava i blanca del Blackburn Rovers.

L’any 1910, però, el directiu Juan Elorduy va trobar esgotades les samarretes del Blackburn. Decebut, a punt d’embarcar per tornar a Euskadi, va decidir que ni elements ni circumstàncies podien intimidar un senyor de Bilbao, i allí mateix al port va comprar 50 equipacions roges i blanques del Southampton, 25 per a ells i 25 més per al filial que tenien a la villa y corte, el futur Atlético de Madrid. Des d’aquell dia, zuri ta gorri per a l’eternitat. Així es fa la història.

Parlant de samarretes, el patrocini de les de l’Athletic ha donat molt de joc. Els anys 80 les patrocinava Adidas; els 90, Kappa, el 2000, Adidas de nou; després va treure una marca pròpia, 100% Athletic, i enguany ha tornat a buscar un mecenes, aquest cop Umbro.

Si us interessés alguna peça, esta molt bé el pijama Felpa Leon, rebaixat de 38 a 19 € a la botiga outlet, també la samarreta Bilbao Live Festival, a només 12 €, una ganga, sense oblidar la Chaqueta 1989 Sentimiento, negra, a 23 leurets, imprescindible. M’ha agradat comprovar que el tanga masculí i el femení valen el mateix, 7 €, en mostra exemplar d’igualtat de gèneres. Tangues no n’hi ha als outlets, però, és llàstima. Deu ser que les existències s’esgoten al poc de sortir. I això que tots els bilbaïns han estudiat als jesuïtes.

Seran completament inútils els intents de comprar la mítica samarreta ketchup, la que va dissenyar Dario Urzay per commemorar el centenari del club. Presentada amb gran fanfàrria, va deixar garratibada l’afició, esmaperduda i aclaparada. Es va usar un sol partit amistós de pre-temporada, i la primera decisió del nou president Fernando Lamikiz va ser eliminar-la i retirar-la de les botigues. La samarreta ketchup va ser inclosa al llistat de les 20 més lletges de la història per la web esportiva Bleacher Report. Tanmateix, està molt ben considerada per les persones del món de l’art i ha format part de la col·lecció Artium exposada a Gasteiz el 2009.

Si per una d’aquelles casualitats el vostre padrí és athletic i us va regalar la samarreta ketchup per la primera comunió, guardeu-la en una caixa forta perquè van cotitzadíssimes entre els col·leccionistes. Algun dia us trobareu que us va fer milionaris, el padrí dels collons.

L’Athletic és un club tan consagrat a les tradicions, que fins i tot les imposen als visitants: els equips que visiten San Mamés per primera vegada han de fer una ofrena floral al bust de Pichichi.

El tal Pichichi, per cert, Rafael Moreno Aranzadi, forma part d’aquelles figures que van fer mèrits en vida però que, sobretot, van ascendir a mites pel mèrit (?) de morir joves, com l’ínclit àrbitre Guruceta. Pichichi va ajudar amb els seus gols a guanyar les 5 copes de l’època 1910-22; retirat als 30 anys per dedicar-se a l’arbitratge, l’any següent va morir de tifus. I d’aquí a la glòria.

La tradició més famosa de l’Athletic, la de comptar només amb jugadors bascos o assimilats, ni tan sols és tradicional, ja que els primers anys va jugar amb nombrosos estrangers a les files, sobretot anglesos i espanyols que residien a Bilbao. A la copa del 1911, la Real Societat va protestar per la presència de l’anglès Martyn Veitch entre els bilbotarras, i el club, com reacció orgullosa, mai més no ha aliniat un erdera (foraster). Athletic, Athletic zu zara nagusia. (Athletic, ets gran)

L’Athletic ha pagat un preu molt alt per mantenir la famosa tradició. L’anterior rei de copes s’ha tornat abstemi. Després del doblet de 1956, només ha gaudit dels dos anys gloriosos entrenats per Javier Clemente, 83 i 84, i de tres Copes escadusseres el 58, el 69 i el 73. Un balanç molt pobre per al rei lleó que havia dominat el futbol espanyol. I no vull parlar de futbol internacional, on encara avui no ha aconseguit sucar.

Però tant li fa. Que no es digui que elements ni circumstàncies intimiden els senyors de Bilbao! Zabaldu daigun guztiok irrintzi alaia (Propaguem tots l’alegre irrintzi -el crit de combat de les tribus basques)

Tanmateix, l’exclusió d‘erderas mai no s’ha estès als entrenadors. N’ha tingut molts d’anglesos, com Fred Pentland, un eslovac com Ferdinand Daucik, un francès com Luís Fernández, un alemany com Jupp Heynckes o un munt d’espanyols com l’actual, Joaquín Caparrós.

La tradició ha costat campionats però ha estat suficient per mantenir sempre l’Athletic a la primera divisió, tot i que fa tres temporades va flirtejar amb el desastre, en quedar classificat al 17è lloc de la Lliga.

En tants anys entre l’elit hi ha hagut temps per grans gestes, com la golejada 12-1 al Barça amb 7 gols de Bata, el 1931, el 1-7 endinyat a l’Standard de Liège el 2004, o les 4 lligues i 4 copes que es van guanyar als 6 anys d’or de la preguerra. Que n’aprengui Guardiola!

També hi han brillat figures senyeres: El gran Telmo Zarra va marcar 333 gols. Iribar va jugar 614 partits. Gorostiza va sumar personalment 13 títols.

També hi va haver lloc per a les anècdotes, com la tribuna Garay de San Mamés, anomenada així perquè es va construir amb la pasta gansa pagada pel Barça el 1960 pel defensa Garay, en la primera venda milionària d’un jugador de l’Athletic.

A l’equip dels anys 58-60 se’l va anomenar “de los 11 aldeanos”. Tenien que jugar la final de Copa contra el Madrid de Di Stefano; l’Athletic va reclamar un camp neutral però el Caudillo preferia que es jugués a Chamartín. Quan els bilbaïns es van imposar per 2-0, el president Enrique Guzmán es va posar a cridar: “Con 11 aldeanos, les hemos pasado per la piedra.

Amb 35.000 socis, l’Athletic compta amb 350 penyes esteses per tot el món, algunes amb noms tan intrigants com la Peña Eusko-Catalana Los Humildes, de Portugalete, o tan insòlits com la Penya Peluts & Asociats d’Alacant. No cal explicar de quin barri és la Bartzelona Gotik Taldea. La Peña Athletic Amigos de la Once escolta els partits per ràdio, suposo.

Dominen les de noms euskalduns o les dedicades a jugadors importants. Fins i tot Santi Ezquerro compta amb dues penyes a la Rioja, la de Calahorra i la de Pradejón.

Tal com passa amb els Indar Gorri d’Osasuna, la penya athlètica ultra, els Herri Norte, són anti-ultres. Fan fora els feixistes que s’hi acosten, editen el fancine Antifascistas on tracten temes socials i polítics, a més d’esportius, i organitzen Días del Inmigrante. A les antípodes, doncs, del consolidat feixisme ultra del Frente Atlético madrileny o dels Supporters Mallorca.

De l’himne de l’Athletic hi ha poc a dir, ja que, si bé van fer la feinada d’encarregar-ne un el 1982, el Altza gaztiak (amunt els joves), els aficionats prefereixen cantar frase senzilles, com el “alabín, alabán”, com va ser el “Iribar es cojonudo” o és encara l’immortal Alirón, amb tonadeta tradicional treta, com no, d’un cuplé de la primera època que cantava Teresita Zazá.

Parlaria de la bonica tradició de remuntar la ria del Bilbao (el riu Nerbioi) amb gavarra per celebrar els triomfs, si no fos perquè la generació dels últims triomfs està a punt de jubilar-se i la gavarra necessita que la restaurin en un taller d’antiguitats.

La tradició més bonica, però, crec que és la de penjar banderes blanc-i-roges de bars i balcons cada cop que juga l’Athletic. En les finals i partits importants, Biscaia és un mar zuri ta gorri. Fins l’estàtua del fundador de la villa de Bilbao, Diego López de Haro, presumeix de bandera athlética. I de carnet, si li busquéssiu a la butxaca.