Yoyalodije

L’Arsenal Football Club

No pot ser seriós un club que es funda amb el nom de Dial Square i en pocs anys el canvia quatre vegades: Royal Arsenal, Woolwich Arsenal, The Arsenal FC i Arsenal FC.

No és seriós que el club que vol ser considerat l’equip del nord de Londres per antonomàsia (amb permís del Tottenham Hotspurs), hagi nascut a l’altre extrem de la ciutat, a les fàbriques d’armament del barri de Woolwich, al sud-est.

No és seriós un club gran que només hagi tingut 24 entrenadors al llarg de la seva història, menys que l’Atlético de Madrid en l’etapa Gil. Què ha de fer, però, si quasi tots els títols els han obtingut els sis entrenadors més longeus: Herbert Champman, George Allison, Tom Witttaker, Bertie Mee, George Graham i Arsène Wenger. Ells sols ocupen 66 dels 116 anys de l’Arsenal, els més exitosos.

Champman va dirigir la primera gran època del club, a la pre-guerra, quan va guanyar 2 lligues i una copa, i més no perquè el pobre va morir de pneumònia, que, si no, encara l’entrena avui. La selecció anglesa d’aquella època jugava amb 7 titulars de l’Arsenal.

La Segona Guerra Mundial va trencar aquella gran ratxa. L’Arsenal Stadium, més conegut com Highbury, va ser usat com estació de la Air Raid Precautions, per a protegir els civils de les bombes-coet alemanyes. Una bomba hi va impactar, ensorrant el cobert de la tribuna nord. Això no va impedir que l’exèrcit, aprofitant que disposava del camp, hi organitzés dos o tres partits diaris de soldats.

Però l’autèntica heroïcitat, la gran gesta del patriotisme anglès, impensable en altres latituds, va ser que el Tottenham cedís el seu camp a l’Arsenal durant aquells temps durs. En agraïment, un cop acabada la guerra, l’Arsenal va regalar un canó (?) als dirigents del club rival i tanmateix amic. No sé on se’l deurien fotre. Coses d’anglesos.

Els dies de glòria van tornar amb Bertie Mee, un entrenador fisioterapeuta, i amb una esplèndida lleva de joves de la pedrera: Charlie George, John Radford, Ray Kennedy… El 1970 van aconseguir la copa de Fires, el primer títol europeu del club, eliminant els aleshores potents Ajax i Anderlecht .L’any següent cauria el doblet de Lliga, justament davant dels tanmateix amics del Tottenham, que s’havien deixar el canó a casa.

Amb Graham, el tercer gran entrenador, van caure les lligues del 89 i 91, i la Recopa del 94, derrotant el Parma amb un gol d’Alan Smith.

Però l’any més espectacular va ser el 1989, quan va completar la lliga perdent un sol partit. No cal dir que la va guanyar, tot i la sanció de 2 punt que li van imposar per l’esbatussada de deu dels seus jugadors contra els nois del M United a Old Trafford. Em pregunto qui devia ser el caquetes que es va quedar al marge.

Graham encara entrenaria si no l’haguessin acomiadat el 1994, després que es descobrís que havia acceptat 425.000 lliures de l’agent del migcampista danès John Jensen acabat de fitxar. Això també seria impensable en altres latituds. L’acomiadament vull dir, no la propina.

L’entrenador següent, Bruce Brioch va ser acomiadat de pressa, només a l’any d’entrenar, i només per una disputa sobre fons. A l’home li agradava gastar, com ho mostra que havia batut el récord dels fitxatges anglesos en gastar-se 7,5 milions de lliures per Dennis Bergkamp, però la veritat és que havia aconseguit una dupla d’atac tremenda, amb Berhamp i Ian Wright.

El francès Arsène Wenger va venir a ocupar el càrrec, en una nova mostra de la poca seriositat del club, ja que mai un equip anglès s’havia confiat a un estranger (els escocesos no compten). Llicenciat en Econòmiques, Wenger tenia la mà encara més foradada que el seu antecessor, però a ell li ho van permetre. Va venir acompanyat de mitja lliga francesa: Anelka, Petit, Vieira, i d’un Overmanrs que era holandès però no ho explicava a ningú. I encara li van consentir que fitxés Thierry Henry el 1999. I Almunia també el 2004, un notable porter pamplonès que triomfava a l’Albacete després de passar pel Sabadell.

El còctel va funcionar, però: doblets el 1998 i 2002, i copes angleses el 2003 i 2005, amb una lliga entremig, el 2004.

També hi van haver decepcions doloroses. No sé què devia trepitjar Arsène l’any 1999, que va perdre la lliga a l’últim partit després de liderar-la durant tot el campionat. A la copa, el M United el va afaitar a les semifinals, en la pròrroga, després que el gran Bergkamp, precisament ell, fallés un penal en el temps reglamentari.

Encara li devia quedar l’olor a la sabata l’any següent, ja que el Galatasaray li va guanyar la final de la UEFA en la tanda de penals, i el Liverpool li va pispar la final de la copa anglesa amb dos gols de Michael Owen que remuntaven el 1-0 favorable a l’Arsenal que havia campat durant tot el partit.

Enorme devia ser la tifa que Wenger va trepitjar el 2006. L’Arsenal anava fort a la Champions League; havia eliminat sense despentinar-se el Real Madrid, la Juventus i el Vila-real, però aquell 17 de maig, en aquell glamourós estadi de Paris la Nuit, 11 bandarres culés van impedir que Britannia rulés i li van endinyar un 2-1. Encara ric quan ho recordo. Per robar-nos el Cesc, carallot!

La música de la inauguració del l’Emirates Stadium aquell agost, a Ahsburton Grove, sonava a funeral. El canvi d’estadi era necessari, però. Higsbury era massa petit. En els partits de Champions només hi entraven 35.000 espectadors, de manera que l’Arsenal anava a jugar-los a Wembley, que tenia el doble de capacitat.

El nou estadi es dirà Emirates fins al 2021, a canvi de 100 M. de lliures, nyam, nyam.

No és seriós que els colors de la samarreta de l’Arsenal tinguin origen d’una acció caritativa del que acabaria sent el seu pitjor rival, el Nottingham Forest. Resulta que dos dels fundadors d’aquell primer Dial Square, jugaven al Nottingham fins que van anar a treballar a Woolwich; allí van fundar el club gunner. Com que no tenien ni un penic per equipament, van plorar al seu antic club demanant ajuda, i van rebre el regal d’un equip complet i una pilota. Els caritatius dirigents del Nottinham no eren capaços de preveure el futur, és clar, ni la rivalitat que es desenvolupa en els anomenats Derbis del Nord de Londres, ni el canó dels pebrots, que vejam on deses un regal així.

La primera samarreta tenia ratlles vermelles que aviat van ascendir a color únic. El 1933 es van incorporar les característiques mànigues blanques.

No és seriós que els gunners hagin girat repetidament els canons del seu escut. Els tres inicials apuntaven cap el nord, fins que el 1922 els van substituir per un sol canó apuntant a l’est. Des del 1925 va apuntar a l’oest, i el 2002 va tornar a vigilar l’est, que és d’on vénen avui les motxilles que exploten.

El famós lema Victoria Concordia Crescit (La victòria ve de l’harmonia) ha desaparegut de l’escut amb l’última modernització, però es manté viu entre els supporters i presideix encara les seves webs.

No és seriós que, en un club amb tanta tradició, quasi tots els llocs del palmarès els ocupin dos únics jugadors: David O’Leary (més partits jugats, 722, i més partits de lliga, 558), i Thierry Henry (més gols, 214; més gols en lliga, 164; més gols a Europa, 41; més gols a UEFA, 35; més partits a Europa, 73, i més partits a Champions, 70). Henry es va endur també els trofeus de millor jugador de l’any el 2003, 04 i 06. Els de 07 i 08 se’ls ha endut en Sex o Cesc o Txeix o… dallonsis, Fàbregas.

Wenger forma part de la saga de mals jugadors que s’han convertit en bons entrenadors, com els nostres coneguts Van Gaal i Christian Gross. Els dirigents de l’Arsenal es van deixar seduir per la carrera de l’entrenador francès a la prestigiosa lliga japonesa, amb el Nagoya Grampus Eight, i van decidir portar-lo al nord de Londres, amb alguna… dallonsis… sorpresa de la gent.

Com Frank Rijkaard al Barça, el primer doblet va arribar el segon any (1998). El segon, trigaria quatre anys més. El 2004 va guanyar la lliga sense perdre cap partit. Li falta Europa; fora de la Gran Bretanya, no ha rascat bola.

Wenger l’economista surt econòmic al seu club. La seva ferma vocació de descobrir jovenets, promocionar-los i subastar-los, surt a compte. En tots els anys amb Wenger, la diferència entre compres i vendes només ha estat de 4 milions de lliures. Un exemple brillant n’ha estat el de Nicolas Anelka, comprat al Paris Saint Germain per mig milió de lliures i venut al Real Madrid per 22,3 M. només dos anys més tard.

Els supporters de l’Arsenal tenen un estil de fans diferent al d’aquí. Tenen clubs afiliats de supporters arreu del mon, des d’Austràlia a Brunei i Gibraltar, sense oblidar els nombrosos francesos seguidors de Wenger & Co. Disposen de pàgines web molt polides i formals, res de la cutrada de les cutrepàgines dels cutreultres carpetovetònics.

Només a Anglaterra, els supporters representen el 3% dels socis de l’Arsenal, i un percentatge més gran dels petits accionistes. Intervenen en les assemblees del capital social i, com a tals, participen en el control dels comptes.

Els gunners esperen l’eliminatòria contra el Barça amb una barreja de pànic i menyspreu del rival. Veiem-ne algunes mostres:

El meu pensament va ser la por. Oh, no, el Barcelona! Qualsevol, però no el Barcelona! Immediatament, els records terribles de la final de 2006 i les visions de Messi jugant amb la nostra defensa. Llavors la por es va transformar en ira. Platini ha d’estar darrere d’això!”

Perdona’m, perquè he pecat. En realitat, encara estic pecant, tinc el Barcelona en la ment tot el temps. Simplement no puc deixar de pensar en aquest partit. S’ha apoderat totalment dels meus pensaments.”

L’anada no serà tan difícil, el Barça lluny de les seves terres no és tan bo.”

El Barça té messidependència, si Wenger troba la manera de bloquejar-lo doblant el marcatge i fent que Song l’esperi per aturarlo quan ell es mou cap a l’eix, no estarem lluny de posar els catalans en dificultats.”

El que havia d’arribar, arriba. Francament, no n’hi ha per tant, després d’esperar el remake des del 2006, ja hi som, no serà en la final però tant m’és. Quina felicitat en perspectiva…”

No cal dir que estic atemorit amb la idea d’enfrontar l’ogre barceloní. Encara que col·lectivament siguin menys forts aquest any, Messi cada dia es més monstruós. En aquest moment juga ell sol.”

Quan no tenim la pilota som molt vulnerables, però ells també. Si arribem a tenir la possessió, tindrem ocasions doncs ells no tenen una defensa extraordinària.”

L’altre problema serà el costat esquerre, amb Arxavin que no defensa i Clichy que deixa molt d’espai als atacants; tindràn davant el millor costat dret d’Europa. Serà més sensat posar Eboué de titular al costat dret.”

Coincideixen tots a dir que l’Arsenal arriba a l’eliminatòria amb l’equip rodat. Wenger té els nois en forma en el moment adequat.

Però com que els gunners són poc seriosos, pot ser que tinguem sort.