Yoyalodije

El València Club de Futbol

En la capital del Túria / és el València qui vist de blanc.

És el club dels quasis: quasi històric de la primera època, quasi campió de Champions dues temporades, quasi campió de Copa en les 5 finals jugades a Montjuïc (el seu estadi gafe), quasi un gran d’Europa… Mai un equip amb tant de potencial l’ha malbaratat per una compulsió tan gran a l’autodestrucció.

Va néixer el 1919, en una trobada de joves sportmen al bar Torino del centre de la ciutat, deu anys més tard que el Llevant, l’equip que li disputaria sense èxit la hegemonia local.

Els camps del València han agafat el nom de les sèquies contígües. El primer va ser Algirós, un camp petit on les entrades valien 25 cèntims de pesseta. És a dir que, per l’equivalent de 1 € hi entraven 665 espectadors. L’any 1923 es va traslladar de sèquia amb la construcció de Mestalla, estadi que n’ha vist de totes. L’aviació franquista el va destruir i l’exèrcit feixista el va usar de camp de presoners i dipòsit de material, un mal tracte que no es va considerar incompatible amb el nomenament del comandant Alfredo Giménez Buesa com a president del club. Estava decidit a eliminar el professionalisme, que considerava una ideologia republicana.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya, / tots a una veu, germans, vingau.

Una vegada recuperat l’estadi per al futbol i destinat el comandant a una altra ciutat, Mestalla va créixer en successives ampliacions que van engrandir el club i alhora el van arruïnar. Les més greus: l’efectuada per a ser seu del Mundial 82, que va crear un deute inassumible que va créixer fins als 2.000 milions de pessetes, i el pilotasso actual, comès per edificar el Nou Mestalla, un estadi de disseny magnífic, premiat com a “Mejor Proyecto Urbanístico”, aprovat amb entusiasme i paralitzat a conseqüència de la crisi immobiliària, circumstància que quasi ha desintegrat les finances del club.

L’any 1928, per a engegar una primera divisió de la Lliga espanyola de futbol, es van escollir els sis equips que havien estat campions de la Copa d’Espanya (Athletic, Barcelona, Madrid, Real Sociedad, Real Unión de Irún i Arenas de Getxo) i els tres subcampions (Atlético de Madrid, Español i Europa). Faltava un equip per completar una lliga de 10, i va sortir d’una lligueta entre València, Betis, Sevilla i Racing, que van guanyar els càntabres. Tres anys va trigar el València a pujar a primera, on es va mantenir durant 55 temporades.

Dels presidents del club, el més important ha estat Luís Casanova, que va garantir la continuïtat al marge del comandant Giménez i el va succeir en la presidència durant 19 anys. Va convertir el València en un club important, guanyador de 3 lligues i 2 copes. Va viure l’època de la “davantera elèctrica” formada per Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza.

Anys després, en el seu honor, es va donar a l’estadi el nom de Luís Casanovas. L’home va agrair l’honor però, abans de morir amb 90 anys, va tenir el detall de demanar que Mestalla recuperés el nom tradicional. Que n’aprenguin Loperas, Teresas Rivero i tutti quanti !

El València és equip de proeses sonades. Va guanyar el primer títol europeu, una Copa de Fires, el 1962, arrasant el Barça, a l’anada, per 6-2, i empatant després al Camp Nou. Els vells culés encara es graten quan recorden l’estomacada. L’any següent , el València reeditaria el títol davant del Dynamo de Zagreb.

El 1971, el Barça va regalar la lliga al València de Di Stéfano en empatar amb l’Atlético de Madrid l’últim partit, malgrat que la victòria li donava el títol. Uns dies després, però, va impedir el doblet dels valencians derrotant-los en la final de Copa per 4-3 al Bernabeu.

Llamps i trons van saltar el 1979 als octaus de final de la Copa, quan el Barça va guanyar el València per 4-1 però va ser enculat a Mestalla per 4-0. Els valencians guanyarien la final al Real Madrid amb dos gols del Matador Kempes.

Un gol de Tendillo, el 1983, a Mestalla, va deixar el Madrid sense la lliga en l’última jornada, fracàs que els madrilenys recorden menys que les dues lligues perdudes a Tenerife, potser perquè, en aquest cas, el títol va anar a parar a l’Athlético.

El 1986 va ser el Barça qui va enfonsar el València a la segona divisió, en derrotar per 3-0  l’equip que tornava a dirigir Alfredo Di Stéfano… i amb l’ajuda d’un empat pactat entre el Cádiz i el Betis, que salvava tots dos.

La història moderna del València va començar el 9 de març de 1994 amb l’elecció de Francisco Roig com a president del club. En sis mesos ja havia fet tres canvis d’entrenador: d’Hèctor Núñez a José Manuel Rielo, Guus Hiddink i Carlos Alberto Parreira, flamant guanyador del Mundial del 94 amb Brasil.

El 1997, la mala gestió el va obligar a dimitir. Va deixar el València amb un deute de 120 milions d’€ i al límit de la fallida. Tot i la dimissió, va conservar un gran paquet d’accions i la voluntat d’influir en la Junta des de fora del càrrec.

Els bons resultats van arribar amb Pedro Cortés de president i Héctor Cúper d’entrenador. O, més exactament, van ser quasi bons resultats, ja que el 2000, després de fer una campanya espectacular a la Champions, el València va fer el ridícul a París perdent una final llastimosa davant del Madrid per 3-0, i deixant una imatge trista de nervis i impotència.

La temporada següent tornaria a quasi guanyar la Champions. Va perdre la final a San Siro davant del Bayern, en un partit amb dos penals ficats, un penal aturat per Cañizares i una tanda final de penals, que van fallar.

La presidència va recaure de rebot en Jaume Ortí, un empresari de l’alumini que només posseïa 176 accions. Home de caràcter populista, no dubtava a passejar-se amb una perruca taronja per celebrar les victòries ni a exhibir un vano gegant, amulet de la seva Alboraia, els dies que el València es jugava un títol. Es diu que va ser ell qui va adjudicar al Madrid l’àlies despectiu de gal·làctics. Altres expressions seves es van fer famoses, com la nit que va saludar els periodistes amb un “Muchas noches”.

Va ser un president que va posar ordre al club, ajudat per l’administrador Manuel Llorente, un home vinculat a Juan Roig, germà de Paco i propietari de Mercadona. Llorente és un economista capaç de dur els comptes amb rigor i, si cal, de negar-li al Madrid de Florentino la venda d’Ayala.

Amb ell van tornar els títols sense quasi. Amb Rafa Benítez d’entrenador, el València es va proclamar campió de lliga el 2002. El 2004 repetiria lliga i conqueriria la UEFA Cup a Göteborg, derrotant l’Olympique de Marsella amb gols de Mista i Vicente.

En potentíssim, vibrant ressó, / 
notes de nostra albada / canten les glòries de la Regió.

Com que Paco Roig preparava la tornada, Ortí va convèncer Bautista Soler, un constructor de 75 anys, d’oposar-s’hi comprant les accions en poder dels socis. Roig i Soler van entrar en una guerra d’ofertes, pagant 600 € per accions que tenien un valor nominal de 40. Finalment, el 2004, Paco Roig va cedir i va vendre les seves 31.000 accions a Soler per 1020 € cada una.

Però aleshores Juan Bautista Soler, el fill de Bartomeu, va decidir ocupar el càrrec d’Ortí, al que va obligar a dimitir. És un constructor que omple de promocions immobiliàries els horts que tant estima: “La huerta valenciana es una maravilla, uno de nuestros patrimonios históricos“.

A la seva gestió li van faltar totes les virtuts de moderació d’Ortí, i el València va tornar a multiplicar els deutes i també els conflictes: dins de la Junta, de l’entrenador Koeman amb els jugadors Albelda i Cañizares, de l’afició contra el president… Quan Soler va plegar, el març del 2008, el desequilibri comptable del València es podia xifrar en 300 milions d’€, i el deute previsible, en 547 milions. A la caixa del club només s’hi trobaven 11.000 €. L’afició valenciana considera Juan Soler com el gran culpable de la crisi actual del club.

Des del juny de 2009, s’ha tornat a confiar en Llorente, aquesta vegada com a president. El club s’està reflotant amb una ampliació de capital de 92 milions d’€ que permeti cobrir els forats més urgents. Home escrupolós amb els números i negociador dur, ha fet impossibles els plans del Madrid i el Barça de fitxar Villa, Silva o Mata a preu de liquidació.

És un home de caràcter, que a l’etapa d’administrador no suportava les exigències dels entrenadors i les va tenir amb Rafa Benítez i amb Jesús García Pitarch, que va dir de Llorente que era «el centro de intoxicación del club» i «que se había apropiado de los éxitos deportivos del Valencia».

També és un cinèfil de categoria, amb una col·lecció particular de 5.000 pel·lícules, i tant afeccionat a passejar en bicicleta pel seu poble de Picassent, que els veïns, de tant veure-li el maillot i la calba, l’anomenen “il Pantani”. Millor això que “il pirata”.

L’entrenador actual del València és Unai Emery, un guipuscoà de 38 anys. Fill i net de porters de futbol (l’avi era Pajarito Emery), va arribar a jugar a primera divisió amb la Real Sociedad exactament 5 partits, sortint sempre de suplent. Li va donar temps, però, de marcar un gol a l’Albacete Balompié !. L’any de la gesta, el 1996, el deu tenir emmarcat.

Com a entrenador ha tingut més èxits. Una mena de Van Gaal, vaja. El 2004, sent jugador del Lorca, va substituir l’entrenador Quique Yagüe i va pujar l’equip a 2ª A. El 2007 va ascendir l’Almeria a 1ª, i el 2008 va signar contracte amb el València com entrenador de moda. Tot i que la seva trajectòria és curtíssima ja s’ha parlat d’ell com a possible seleccionador nacional espanyol.

¡Glòria a la Pàtria!
 / ¡Vixca Valencia!
/ ¡VIXCA! ¡VIXCA! ¡VIXCA!

En temps de la Dictadura franquista, la premsa franquista va publicar la joia següent: “Se ha cerrado la campaña d’exportación de cítricos con un total de tantos millones de toneladas. Para el mercado español ha quedado la calidad llamada rebuig”. La ignorància lingüística dels redactors d’aquella època va evitar que s’esmentés que es deixava per al futbol la calidad llamada rebuig del rebuig, és a dir, les taronges podrides que anaven a parar a la gespa de Mestalla cada cop que hi jugava el Barça.

Tradicionalment, els valencianistes havien vist amb simpatia el Real Madrid, que se sentia com a casa quan jugava al levante español. El robatori de Mijatovic per part de Lorenzo Sanz va canviar radicalment les coses, generant una espiral d’odi que no ha fet més que créixer. Avui, el Madrid és l’equip més odiat per l’afició xota.

És quasi impossible saber el nombre de penyes del València. L’Agrupació de Penyes en numera 769, però el llistat està ple de forats. La vocació gastronòmica del país es mostra en l’abundància de noms culinaris: Penya All i pebre, la Carxofa, Carabassots, l’All-i-oli, la Lloca, el Tomatazo, el Sifonet, les Alfàbregues, la Peladilla, el Rabe, Pimiento sur, Naranja che, el Moniato, els Safanòries, el Menjar de l’afició…

Les meves preferides, però, són les penyes que es diuen: Ufffa!, Me’n fot, Espanyeta Karioke, Arrere que guanyem, Che que traca, Che quin patir, Che que canya, 9 som prou, Collons que vaina, la Cabra del vedat, Saca la caña, A la deriva che, els Collons de Montgó, Bokimolls…

Pura València! ¡Pas a la Regió
que avança / en marxa triomfal!

De penyes ultres n’hi ha una amb nom i (trista) fama, la Penya Yomus, nom agafat d’un personatge pintoresc que acudia al fons nord.

Que es defineixin ells mateixos: “La camaradería entre los miembros era muy importante, estaban unidos por un gran odio a todo lo catalán”.

Els yomus tenen algunes especialitats, com els mosaics amb la bandera espanyola i la blavera, o les cascades de paper higiènic amb més de 2000 rotllos. Al Camp Nou no podran fer la cascada, però esperem que necessitin el paper al final del partit.