All posts by stoitxkov

Les relacions amb l’Espanyol

No cal fer-ho abans del partit de diumenge, però espero que el Barça com a institució trenqui relacions amb l’Espanyol (o almenys o escenifiqui) per haver denunciat a Piqué i a Busquets davant del Comité Antiviolència, amb unes argumentacions cíniques i del.lirants.

Collons de les declaracions de Piqué deien:

“En relación a las declaraciones del jugador Piqué Bernabéu, el RCD Espanyol quisiera aportar a la Comisión la siguiente información para su investigación: tal como Sant Adrià del Besòs acoge nuestra Ciudad Deportiva Dani Jarque, Cornellà de Llobregat y el Prat de Llobregat son las ciudades cuyos términos municipales acogen el RCDE Stadium. Ambas ciudades pertenecen al Área Metropolitana de Barcelona y destacan por ser dos de las ciudades con más población de Catalunya, mayormente familias trabajadoras y luchadoras, con raíces familiares en toda España y en otros países, que son y serán siempre un ejemplo de integración y progreso y un orgullo para nuestra tierra. Consideramos que cualquier manifestación en tono claramente despectivo hacia estas ciudades, como las que pronunció y viene reiterando el Sr. Piqué Bernabéu hacia la ciudad de Cornellà, flirtean muy peligrosamente con actitudes xenófobas y que, en todo caso, generan claramente violencia e intolerancia en torno a nuestro deporte.”

I de les de Busquets (cinisme a l’enèssima potència):

“En relación a las declaraciones del jugador Busquets Burgos, el RCD Espanyol quisiera aportar a la Comisión la siguiente información para su investigación: es inconcebible que un deportista manifieste que un rival no puede celebrar una victoria, conseguida con esfuerzo y en buena lid, como la que consiguió nuestro equipo en el partido de ida de la mencionada eliminatoria. Esa celebración se centró en felicitar a nuestro goleador en ese partido, cuya trayectoria como canterano en la entidad es un orgullo para nuestra afición. Consideramos que las declaraciones de Busquets Burgos son totalmente contrarias a los valores de respeto en el fútbol y pueden ser generadoras de violencia e intolerancia, censurando incomprensiblemente tras su clasificación a semifinales que nuestro equipo celebrara un triunfo y la ventaja parcial ante, ni más ni menos, la plantilla de fútbol con mayor dotación salarial de todo el planeta.”

https://www.rcdespanyol.com/ca/actualitat/sollicitud-dinvestigacio-a-la-comissio-antiviolencia/_n:6579/

Batalletes mediàtiques dels 80

Núñez montó en cólera”. Així ho relatava fa un parell de mesos Jaume Roures en una interessant entrevista amb De la Morena. Ens situem en el mes de Novembre de 1987, temporada que acabaria amb el motí de l’Hespèria i el fitxatge de Cruyff. Terry Venables havia deixat de ser entrenador, després que Núñez digués “Antes me tendrían que echar a mi para cambiar a Terry”, sent substituït per Luís Aragonés, i amb l’equip situat després de 9 jornades de Lliga, en 17a posició, en llocs de promoció.

El Butano a TV3

I per què es va emprenyar tant Núñez? Doncs com explica el mateix Roures en l’entrevista, per l’aparició de José María García en un programa d’actualitat de TV3, que es deia Crònica 3. Núñez es va sentir traït pel canal català.

García, durant els 80, va ser molt crític amb la gestió del com ell anomenava “Mini-lehendakari de Barakaldo”, arribant al punt que aquest fos declarat “persona non grata” per la Junta Directiva el 14 d’octubre de 1983, entre altres moltíssimes coses, per haver dit que la dona del Pecident, Maria Lluïsa, era una “verdulera”. Altra cosa no, però es veu que les esposes eren sagrades. El comunicat del club, d’aquella declaració de “persona non grata”, deia el següent:

“El consejo directivo del Fútbol Club Barcelona, en ausencia de su presidente, ha adoptado el acuerdo, por unanimidad, de declarar persona ‘‘non grata’ ‘al informador deportivo José María García, quien, desde esta fecha queda impedido su acceso a las instalaciones del club. La decisión ha sido adoptada por los insultos y ataques reiterados que constantemente profiere contra el club y contra su consejo directivo, producto de la fobia de una mente que no distingue la verdad de la mentira y que se ha convertido en un prototipo de manipulador informativo al servicio de intereses fáciles de identificar. Además, el consejo directivo, como consecuencia de sus constantes falsas noticias a ellos atribuidas, se reserva las acciones que la ley le confiere”

En la biografia de García, “Buenas noches y saludos cordiales” de Vicente Molina, trobem un altre dels fets que pot arribar a fer-nos la idea de com era la relació García-Núñez a principis dels 80:

“Una noche, tras un partido europeo en Barcelona (García), llevó al estudio a José Luis Núñez, el presidente azulgrana. Allí mismo le mostró un papel que dijo haber obtenido de la caja fuerte del Barça. Era una lista de periodistas a sueldo, periodistas que pasaban regularmente por el club a cobrar. «Núñez se quedó de una pieza, imagino que igual que los oyentes», recuerda Pepe Gutiérrez (Daimiel, Ciudad Real, 1953), miembro del equipo de García aquellos años. «No quiso leer los nombres. Le entregó el papel y le dijo que podía romperlo o volver a meterlo en la caja. Él iba a favor de la profesión, pretendía dignificarla. Si hubiera querido hacer sangre, habría dicho quiénes eran los asalariados.”

Eufòria blaugrana
García dins de la banqueta blaugrana, celebrant la remuntada contra l’Anderlecht en la Recopa 78-79. Eren altres temps. Foto: Pérez de Rozas

Així doncs, veure aquesta aparició del Butano a TV3 es va convertir en mi, tal com hauria d’haver classificat Maslow en la seva piràmide, en una necessitat fisiològica bàsica. Vaig fer la petició a l’imprescindible compte de twitter @ArxiuTV3CR (si alguna hora teniu alguna necessitat televisiva els hi podeu enviar la carta als reis). Em van concedir el desig, i van penjar el programa per a poder veure’l.

Aquell va ser un debat a 3, entre Joan Gaspart, José María García i el periodista Xavier Domingo, moderat pel periodista i escriptor Vicenç Villatoro amb el títol “Barça, més que una crisi?”. L’enfrontament entre Gaspart i García va ser constant, amb García deixant diferents frases marca de la casa dirigides a Gaspart com: “Esta es la grandeza del Barcelona, que gracias a esa historia y a esa grandeza, sobrevive a dirigentes como vosotros”, “El gran drama del Barcelona es que sus dirigentes son simple y exclusivamente simples aficionados”, “Me produce aberración la actitud dictatorial y caciquil que tenía el señor Bernabéu y que tiene el señor Nuñez con el Barcelona”.

Gaspart i García cara a cara

“Vostè jutja”

Aquella emissió, amb la presència de García, va ser la gota que va fer vessar el got en la paciència de Núñez envers TV3, però el seu malestar ja venia d’uns mesos abans, quan el mateix dia que es va portar a terme el mediàtic judici entre Schuster i la directiva del Barça, el 26 de Març de 1987, en el qual l’alemany demanava la rescissió del seu contracte amb el Club perquè s’havia quedat sense fitxa per a la temporada 86/87 després del que havia passat a Sevilla, el canal va emetre una recreació del mateix judici, en el programa “Vostè jutja” que presentava el Joaquim Maria Puyal.

D’aquella emissió, que malauradament no he pogut visionar, i que deu ser una joia audiovisual, el que diu l’hemeroteca és que es va plantejar un cas amb noms ficticis, on es jutjava al President de l’Sporting Catalunya, Martínez Recasens per apartar de l’equip al díscol “crack” estranger, Gert Schneider, per indisciplina i baix rendiment en el partit clau de la temporada. En el programa hi havia una acusació i una defensa, cadascuna de les parts presentava proves i cridava a declarar testimonis, que eren personatges reals relacionats amb el món del futbol.

L’acusació va cridar a declarar a l’aleshores president del Mallorca Miquel Contestí, al jugador de l’Espanyol Job i al mite Helenio Herrera, a més, durant la presentació de proves aquesta va comparar a Martínez Recasens amb dictadors com Somoza, Marcos i Duvallier -que ara mateix qui escriu aquestes línies no té massa idea de qui són però que devien ser mala gent-  a més de comptar amb telegrames de suport de Simonsen i Neskeens. La defensa, entre altres testimonis, va tenir a una llegenda blaugrana com César, per aquell temps dins l’estructura tècnica del club com a informador, i el suport via telegrama de Lattek i Krankl. El President va ser declarat culpable pel jurat popular. A dia d’avui, una recreació d’aquest estil, per exemple en el cas Neymar que es celebrarà en breu, ho petaria al Yoya i segur que seria Trend Topic uns quants dies a #VosteJutjaNeymar

De totes maneres, si la recreacio del judici al “Vostè Jutja” devia petar els audímetres, més ho hauria fet la retransmissió íntegra de tot el judici per televisió, on Núñez va fer el show habitual en ell. Una petita mostra de les perles durant el judici:

Jutge: “Es cierto que Schuster no ha intervenido en partidos en la presente temporada?”
Núñez: “No, no es cierto. Cada semana juega un partido de entrenamiento con sus compañeros”

Jutge: “No es cierto que usted dijo que Schuster ya no volvería a vestir la camiseta del F.C. Barcelona?”
Núñez: “Como presidente, no es cierto. Aquello lo dije como simple aficionado. Este tipo de acuerdos los toma la junta directiva en pleno del F.C. Barcelona.”

Jutge: “Los acuerdos sobre las alineaciones las toma el entrenador?”
Núñez: “Por spuesto! La semana pasada, sin ir más lejos, me enteré por Ia radio que Archibald jugaba ese domingo.” 

Venta dels drets televisius a TVE

La conseqüència d’aquella emprenyamenta de Núñez amb TV3 va ser que el Barça, aquella temporada 87-88, va cedir els seus drets televisius a TVE, amb qui Núñez havia tingut molt males relacions durant pràcticament tot el seu mandat, acusant-la (segurament amb tota la raó del món) de donar un tracte de favor al Real Madrid, i amb qui estava en “guerra” des de la temporada 83-84, després que el Barça firmés el primer contracte amb l’acabada de nèixer TV3, que des de bon inici va ser considerada la tele del Barça. El paper que va tenir TV3 en aquells primers anys de vida queda perfectament retratat en aquesta cançó de la Trinca (minuts musicals):

Des de la temporada 83-84, a la 85-86, les càmeres de TVE només van entrar al Camp Nou per a filmar reportatges informatius de cada partit o per la retransmissió dels partits dels quals en tenia els drets, però res d’entrar amb les càmeres a filmar entrenaments o per a entrevistar jugadors. La situació es suavitzaria la temporada 86-87.

Aquella firma amb TVE, on aquesta adquiria els drets per la retransmissió dels partits europeus fins a finals de temporada que disputessin els equips de futbol, bàsquet, handbol i hoquei patins, es va fer el 13 de Novembre de 1987. L’acord, signat per Núñez i Pilar Miró (Directora General de RTVE), va ser presentat davant dels mitjans per Joan Gaspart i un dels pares d’aquest antro, un jove de poc més de 30 anys, que ja era cap d’esports de TVE a Catalunya, el grosso Martí Perarnau. La directiva via Gaspart sempre va negar que aquell canvi fos una represàlia per l’aparició de García, sinó que ho justificaven purament per interessos econòmics.

 Un altre debat polèmic

Les relacions entre Barça i TV3 vam ser tenses durant tota aquella temporada, i aquesta tibantor es va tornar a posar d’especial manifest el 8 de Febrer de 1988, amb l’emissió per TV3 d’un altre debat on es va tornar a tractar la crisi blaugrana, moderat per Eduard Boet i amb la intervenció de Nicolau Casaus (Vicepresident del Barça), Ricard Huguet (portaveu del grup d’opinió barcelonista – GOB), Josep Moratalla (futbolista del Barça), Domènec Balmanya (ex-futbolista, ex-entrenador), Jaume Lores (comentarista polític) i Gonçal Lloveras (doctor, ex-directiu del Barça). Núñez i la seva directiva, se sentien perseguits pel canal públic català i ho veien com un intent polític de Convergència per a erosionar-lo, tot promocionant el GOB.

En aquell debat va ser especialment sucós el cara a cara que van mantenir Nicolau Casaus -puro en mà durant tot el programa- i Ricard Huguet, que era la cara visible de l’oposició articulada a través del Grup d’Opinió Barcelonista. La premsa amiga de Núñez en donava la noticia així el dia següent: “El coloquio azuigrana, en TV3, sé gánó la repulsa general pero fue el tema del día”. El debat no havia agradat gens a certa part de la premsa.

Dos dies abans d’aquell debat, al qual Núñez havia rebutjat anar, aquest va ser entrevistat a TV2 en el programa Estadio 2 per Olga Viza. Un dels participants del debat a TV3, en Jaume Lorés, va comparar aquella entrevista amb els massatges que feia Victòria Prego a Felipe González. Aquell mateix dia de l’entrevista, en l’Informe Semanal del primer canal, es va emetre un reportatge dedicat al Barça, titulat “Barça: algo más que una depresión”.

 Nou contracte amb TV3

La mala maror entre TV3 i la directiva va anar minvant, i tenint en compte que “poderós cavaller és don diner”, i els interessos de les dues parts, el 21 Juny del 88, es va firmar un nou contracte entre TV3 i el Barça de 2000 mil milions de pessetes amb una duració de 6 anys.

Roures explica a De la Morena, que ell va ser un dels que va negociar aquell gran contracte entre Barça i TV3, afirmant que ”Negociar con Gaspart y Nuñez es para hacer una película”, i amb Joserra preguntant: “¿De quién te fias más de los dos, de Gaspart o de Nuñez? Me vas a decir que de ninguno de los dos, pero si tuiveras que elegir.”, i responent el cap de Mediapro: “Esos no han tenido nunca palabra, ni ética aplicada a nada en la vida, ni siquiera en los negocios”

Des d’aquí demanem a Jaume Roures, com a productor cinematogràfic que és, que faci els biopics de Núñez i Gaspart. Triomfarien. Molt. Molt.

El tema targetes

Responent post del dia 31/01/2017

Bastant en la línea del Boltxevic, jo continuo sense entendre que ningú de dins del club, i aquest cop sí que ho podrein fer els mateixos jugadors o Lucho, de queixar-se del tema de les targetes.

M’agradaria tenir l’estadística de quants partits el Barça ha acabat amb més targetes que el rival i en quants el Barça ha vist la 1era targeta del partit (bueno, ho podria mirar però em fot mandra). Però, és més, em sorprén, que els mateixos jugadors, dins del camp, moltes vegades ni protestin un munt de jugades meridianes de targeta, on reglamentàriament no hi ha cap mena de dubte…

Si això li sumes un inici d’any, amb jugades tant escandaloses, com el penal de Neymar a Bilbao, la parada de Bruno a Villareal, o el gol no fantasma al Villamarín.

Sobre les mentides i la mala bava de @xavierbosch

Gran part dels que seguim el Barça sabíem que Xavier Bosch molta admiració a Cruyff no li tenia. Tampoc entraré a jutjar això, cadascú que tingui les fílies i les fòbies que vulgui. El que sí cal jutjar, i amb duresa, és l’article que va publicar el periodista de l’Ara, dues hores després de saber-se la mort de Johan per a glossar la seva figura, titulat “L’home que no s’equivocava mai”.

I perquè cal jutjar-lo amb duresa? Doncs perquè l’article, bàsicament el que fa, és intenar ressaltar un suposat tret de la personalitat de Cruyff, com era el mostrar-se com un home que sempre tenia raó, i que si havia de mentir per fer això, mentia sense cap mena de rubor, utilitzant un relat que fa la pinta d’estar ple de falsedats que cal que siguin explicades.

Anem a desmuntar l’article de Bosch, amb totes aquestes falsedats o inexactituds que s’hi diuen, aprofitant sobretot, que ahir TV3 va emetre el programa “Un tomb per la vida” que va tenir a Johan com a convidat, al qual es fa referència en l’article i que m’han permès estirar el fil per a desmuntar el relat de ficció que se’ns explica i que se’ns ven com a real:

1. L’article diu que el 13 d’Octubre de 1993 es va emetre a TV3 el programa. L’emissió va ser el 12 d’Octubre , però bé, dia amunt dia avall, podia haver estat una confusió.

2. L’article es centra en un parell de suposades opinions donades per Johan aquella nit del 12 d’Octubre, una off the record i l’altre durant l’emissió del programa, sobre l’elecció per part del COI entre Sydney i Pequín com a seu dels JJOO del 2000, que segons explica Bosch en l’article s’estava produint aquella nit (Meeeec). Aquí és on desmunta fàcilment el relat. L’elecció de la seu dels JJOO del 2000 es va produir el 23 de setembre del 93, per tant si el programa era en directe com ens explica el mateix Bosch, tot apunta que se’ns està colant una bola a l’alçada d’un campanar.

3. Havent vist ahir el programa, no vaig veure per enlloc el que explica Bosch en l’article (si ho veieu vosaltres m’ho comenteu). No surt ni el ” (Cruyff) Com a fet històric va triar l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy, com a fet sociològic es va preguntar com és el món, i com a fet íntim, esclar, va triar el futbol”, ni sobretot tampoc l’opinió de Johan “sense posar-se vermell” (sic) sobre l’elecció de Sydney, quan abans en privat amb l’Antoni Bassas li havia dit que l’elegida seria Pequín.

En fi, jutgeu vosaltres mateixos. A mi em sembla molt escandalós el que va fer ahir en Xavi Bosch publicant aquest article. Diuen que si un periodista perd la credibilitat, ho perd tot. El que està clar doncs, és que després de l’article d’ahir, en Xavier Bosch podrà seguir dedicant-se a escriure articles i novel.les de ficció, perquè això ho fa bastant bé, però la seva credibilitat, almenys que pugui donar una explicació coherent, ha quedat tocadíssima.

18 Mar 1996: Portrait of Barcelona Coach Johan Cruyff before the UEFA Cup match against PSV Eindhoven at the Philips Stadion in Eindhoven, Holland. Mandatory Credit: Gary M Prior/Allsport
18 Mar 1996: Portrait of Barcelona Coach Johan Cruyff before the UEFA Cup match against PSV Eindhoven at the Philips Stadion in Eindhoven, Holland. Mandatory Credit: Gary M Prior/Allsport

Rexach. Un home de la casa. De casa seva

Sería una alegría enorme dejar al Barça en zona de descenso”, aquesta frase del central de l’Espanyol Soldevilla, a banda de descriure el tradicional comportament perico, provocava un gran sentiment de tristesa en la culerada, a causa de la lamentable situació esportiva, econòmica i social que estava vivint el Club. Ens situem a mitjans de Febrer del 2003, i el Barça jugava a Montjuïc contra els de Can Ràbia, amb la possibilitat, de si sortia derrotat, situar-se en zona de descens. Entre d’altres moltes coses, en els mitjans catalans aquella setmana, es parlava del “drama del descens”. Potser va ser la setmana en què el club va tocar fons en la seva història contemporània, amb Gaspart acabat de dimitir, cedint el testimoni a Enric Reyna i Radomir Antic tot just acabat d’arribar. És evident que el màxim responsable d’haver arribat fins a aquell escenari va ser Joan Gaspart, però seria bo pel Barça, no oblidar el paper que hi va tenir Carles Rexach.

Anem a fer una mica de memòria del paper de Charly durant aquells tres anys, perquè a vegades un se’n recorda més de les coses bones que no pas de les dolentes:

Temporada 2000-2001: D’assessor esportiu a entrenador

Durant la campanya electoral del 2000, Gaspart va anunciar que Rexach seria el seu assessor esportiu, tot i que aquest últim, havia dit que mai aniria amb el fins aleshores “vispredent”. El dia que Gaspart va presentar a Charly com a flamant fitxatge de la seva candidatura, aquest va dir: “La meva experiència i la de Gaspart estan a anys llums de la resta de precandidats

L’hoteler va guanyar aquelles eleccions, i juntament amb Serra Ferrer i Charly, van fer la planificació esportiva gastant-se uns 15.000 milions de pessetes en portar Overmars, Petit, Gerard, Alfonso, Dutruel i De la Peña, dilapidant d’aquesta manera, el que s’havia rebut per la marxa de Judes. Tot i així, val a dir que en qüestió de fitxatges, aquella temporada qui podia tenir l’última paraula era Serra Ferrer, com es va veure en el “culebró Cris”, on Rexach va fer un informe recomanant el seu fitxatge com el nou Migueli, i al final el mallorquí no el va voler.

L’equip va quedar eliminat en la primera lligueta de Champions, després en semifinals de Uefa contra el Liverpool, i la mala trajectòria en Lliga va fer que Serra Ferrer fos destituït després d’una derrota en el Sadar en la jornada 31. En la prèvia d’aquell partit a Pamplona, Rexach ja ensenyava la poteta per fer-se càrrec de l’equip, dient en la presentació del Trofeo Conde de Godó “Estoy para lo que me diga el club. Lo de ser entrenador lo tenía olvidado, pero en mi trabajo nunca puedes decir nada porque la vida da muchas vueltas”, fet que va provocar l’emprenyamenta del mallorquí, que li va respondre:  “Yo me considero amigo de Rexach, pero viendo lo que ha pasado a algún amigo, igual debo ir con cuidado” referint-se a la destitució de Cruyff el 96.

r1

 

Rexach va agafar l’equip a 7 jornades del final, col·locat en 5a posició a 2 punts de Mallorca i València que ocupaven posicions Champions. Classificar-se en el quart lloc era l’únic objectiu. En el segon partit que dirigia, la jornada 33 en un Espanyol 0 – Barça 0 a Montjuïc, i amb la necessitat de guanyar perquè l’equip no es despengés de lluita per la Champions, el Charly va canviar a Sergi Barjuan en el descompte “per perdre temps i assegurar un punt”. La dolorosa derrota contra l’Oviedo (que acabaria baixant) en la jornada 36 amb mocadorada inclosa,  semblava que deixaria el Barça fora de la Champions, però les successives punxades del València i la xilena de Rivaldo van permetre assolir l’objectiu. La setmana següent es va quedar eliminat en semifinals de Copa contra el Celta, amb Guardiola jugant l’última partit com a blaugrana.

En el programa “Recorda, Míster” de Barça TV, Rexach explicava, tragiversant una miqueta com va agafar l’equip (segurament per posar-se la medalla?), dient:  “Faltaven 10 partits, no anàvem ni a la Uefa i la prioritat del Barça era anar a aquella Uefa perquè era la 1era vegada a la història que el Barça no aniria a Europa, i jugar amb aquella pressió era terrible. Jo els hi vaig dir als jugadors, “la Uefa ni us preocupeu, està a la cantonada. Nosaltres hem d’anar amb vistes més amunt, que és anar a la Champions i podeu fer-ho””.

Actualment, el que potser recorden més els mitjans sobre Rexach d’aquella temporada, és que va firmar un contracte amb el pare de Messi en un tovalló de paper, després de tenir pare i fill bastants dies esperant l’Hotel Plaza.

 

Temporada 2001-2002: Pilota Charly

Després que les opcions de Capello i Cúper no fructífiquessin, i amb la xilena de Rivaldo classificant l’equip per a la Champions, Gaspart va decidir donar-li continuïtat a Rexach com a entrenador del Barça. En la primera roda de premsa de la temporada, Rexach deia: “Hasta ahora, siempre que me he sentado en el banquillo la situación no era buena y el equipo ya estaba hecho. Ahora parto de cero, el equipo lo he hecho yo y es un reto que asumo con confianza”.

El Barça va fer una enorme inversió en fitxatges, gastant-se un altre cop al voltant 15.000 milions de pessetes, portant jugadors mediocres a preu de cracks mundials, amb un seguit de comissionistes fent l’agost, sent el moment egipci més recordat el de “Chusín, el precio lo pongo yo!” . Aquell estiu, amb l’aval de Charly, van arribar Saviola, Geovanni, Christanval, Rochemback, Anderson, Bonano i Coco. Rexach, per exemple, deia de Geovanni: “Es un jugador espectacular, que dará grandes tardes al Camp Nou”, i de Saviola: “Es un artista. Es un jugador tipo Romario, Laudrup o Rivaldo”.

r2

La trajectòria en Lliga va tornar a ser erràtica, i no es va assegurar el quart lloc de Champions fins a l’últim partit de Lliga contra el Zaragoza a la Romareda. En Copa del Rei es va quedar eliminat contra el Figueres de Pere Gratacós i en Champions es va caure en semifinals contra el Madrid, havent passat l’eliminatòria de quarts contra el Panathinaikos de Liberopoulos patint moltíssim.  

En la jornada 22, després del Barça 0-Osasuna 1, el Camp Nou va esclatar amb una gran mocadorada, i va acabar corejant a l’Osasuna amb “olés”. Rexach va presentar la dimissió a Gaspart, però aquesta no li va ser acceptada. Charly va acabar la temporada amb els resultats comentats, però ja se li buscava relleu.

 

Temporada 2002-2003: Avala la tornada Van Gaal

Rexach després de l’any en blanc, va deixar de ser entrenador, i va tornar als despatxos com a secretari tècnic o alguna cosa similar. Pocs aficionats s’explicaven el retorn de Van Gaal al Barça, però Rexach va avalar la decisió de Gaspart del retorn de l’holandès, i entre Van Gaal i Rexach van fer la planificació de fitxatges d’aquella temporada, amb la caixa del Club ja bastant malmesa. Van arribar Mendieta, Enke i Riquelme, que en aquest cas, no era una petició de Louis, sinó més aviat un caprici de Gaspart.

r3

Uns dies després que Charly hagués deixat de ser entrenador, amb Van Gaal ja presentat, el català va concedir una entrevista en dues parts a MD (I i II), fent una valoració de la temporada 01/02, deixant diversos titulars com: “Yo soy el responsable de los fichajes. Debajo de cada nombre, de cada informe, está mi firma”, i “El editor de un diario (Josep Mª Casanovas) intentó imponer que jugara Saviola. Eso no beneficia al jugador, ni al vestuario ni al Barça.”. L’endemà Casanovas va respondre en la seva columna d’opinió a l’Sport, exigint que Rexach digués tota la veritat. La situació la va mirar de tancar Rexach dies després, amb una  carta oberta a MD replicant a Casanovas, tot denunciant pressions de “l’entorn”.

Pel que fa als resultats esportius, en Copa es va quedar eliminat en 1a ronda a Novelda, en Champions es va anar portant una trajectòria bona, i en Lliga els resultats  van ser dramàtics, amb Van Gaal sent destituït en finalitzar la primera volta, després d’una derrota a Vigo, enmig d’un ambient crispadíssim que demanava la dimissió d’un Gaspart, que s’aferrava al càrrec de mala manera, tot demanant “caritat humana”.

Un cop destituït l’holandés, a Rexach li va tocar decidir el relleu, sonant ell mateix com a substitut una altra vegada. Al final es va triar l’opció Antic i amb ell va arribar Juan Plablo Sorín com a reforç d’hivern. Es va caure en quarts de Champions contra la Juventus, fet que va provocar que Enric Reyna convoqués eleccions,  i en Lliga es va arribar al 6é lloc que permetia anar Europa.

Amb l’arribada de Laporta a la presidència, Rexach deixava d’estar en nòmina del club després 44 anys seguits, només amb el breu parèntesi de l’experiència japonesa amb el Yokohama Flugels l’any 98, cansat, com deia ell mateix, “ de que sent 6 o 7 tècnics, no podia posar ni un cono en el camp”.

Retorn amb Sandro el 2010

Una cosa li hem d’agrair a Charly, i és el fet d’haver estat coresponsable principal, ja fos per acció o per omissió, de deixar el Barça arruïnat esportiva i econòmicament, i que gràcies això, en les eleccions 2003, es fes taula rasa, i que el club pogués renéixer de les seves cendres. Per aquest motiu, trobo fins i tot just, que des del 2010 amb la victòria de Sandro, hagi tornat a estar en nòmina del club, primer com a assessor i com a defensor de la Junta Directiva des de les tribunes mediàtiques setmanals de Mundo Deportivo i el Tu Diràs, i des de la destitució de Zubizarreta, el Gener d’aquest 2015, encapçalant un altre cop la Comissió Esportiva, junt amb Braida. Això sí, sense deixar d’acudir a les tribunes mediàtiques que l’acullen.

Vista la trajectòria de Charly com assessor esportiu, secretari tècnic i entrenador durant el Trienni Negre Gaspartià, la pregunta que un es pot plantejar, és si realment té poder de decisió en la Comissió Tècnica que ell encapçala junt amb Ariedo, o bé, si és una mera figurativa decorativa que passa per caixa a final de mes. Quasi que no sabria determinar quina de les opcions m’emprenya més com a aficionat del Barça. En canvi, sí que tinc clara l’opció que em fa més por, i aquesta és la que el Noi de Pedralbes estigui prenent i/o pugui tornar a prendre qualsevol tipus de decisió esportiva del Club.

En la cursa electoral en la qual es troba immers el Barça, Rexach ja ha donat suport a Bartomeu, i fins i tot s’ha permès el luxe de dir que el més normal és que no hi haguessin eleccions i que tot hagués seguit igual. Segur que pels seus interessos, el millor hauria estat això. De totes maneres tampoc és estrany que es posicioni, ja ho va fer el 78 sent jugador en actiu amb el seu Yo votaré a Nuñez”. El dubte que queda és, si guanya Barto, si Rexach seguirà a la Direcció Esportiva, o bé entrarà alguna altra persona, com Robert Fernández, com s’ha rumorejat. Veurem.

Perdonar es pot perdonar pràcticament sempre, el que no podem oblidar és que sota la gestió professional de Carles Rexach, els del Barça vam anar a principis de segle amb el cap cot durant 3 llargs anys. Com deia Pere Escobar en aquella època, en el programa Ona Sport a Ona Catalana, Charly sempre ha estat una home de la casa. De casa seva.

Viagogo i les incompatibilitats

Ara mirava a Viagogo les entrades pel Barça-Madrid i la més barata a galliner està a 217 euros més despeses de gestió que se’n va als 275 euros i la més cara que supera els 10.000 euros. N’hi ha moltes a tribuna que s’ofereixen a 2, 3 i 4 mil euros. Aquestes entrades qui les col.loca aquí, el mateix soci-abonat, algunes el mateix club?

http://www.viagogo.es/Entradas-Deportes/Futbol/La-Liga-Primera-Division/FC-Barcelona-Entradas/E-559216

Però tranquils com diu el Sandro això no és revenda, són entrades de segona mà:

http://www.youtube.com/watch?v=e2wiluYNuyg

En fi no sé si s’ha de perseguir o no la revenda, perquè crec que sempre existirà, però el que veig és molta hipocresia, entre els fets de penar la revenda en els articles estaturis i ser accionista d’aquest portal.