“Sería una alegría enorme dejar al Barça en zona de descenso”, aquesta frase del central de l’Espanyol Soldevilla, a banda de descriure el tradicional comportament perico, provocava un gran sentiment de tristesa en la culerada, a causa de la lamentable situació esportiva, econòmica i social que estava vivint el Club. Ens situem a mitjans de Febrer del 2003, i el Barça jugava a Montjuïc contra els de Can Ràbia, amb la possibilitat, de si sortia derrotat, situar-se en zona de descens. Entre d’altres moltes coses, en els mitjans catalans aquella setmana, es parlava del “drama del descens”. Potser va ser la setmana en què el club va tocar fons en la seva història contemporània, amb Gaspart acabat de dimitir, cedint el testimoni a Enric Reyna i Radomir Antic tot just acabat d’arribar. És evident que el màxim responsable d’haver arribat fins a aquell escenari va ser Joan Gaspart, però seria bo pel Barça, no oblidar el paper que hi va tenir Carles Rexach.
Anem a fer una mica de memòria del paper de Charly durant aquells tres anys, perquè a vegades un se’n recorda més de les coses bones que no pas de les dolentes:
Temporada 2000-2001: D’assessor esportiu a entrenador
Durant la campanya electoral del 2000, Gaspart va anunciar que Rexach seria el seu assessor esportiu, tot i que aquest últim, havia dit que mai aniria amb el fins aleshores “vispredent”. El dia que Gaspart va presentar a Charly com a flamant fitxatge de la seva candidatura, aquest va dir: “La meva experiència i la de Gaspart estan a anys llums de la resta de precandidats”
L’hoteler va guanyar aquelles eleccions, i juntament amb Serra Ferrer i Charly, van fer la planificació esportiva gastant-se uns 15.000 milions de pessetes en portar Overmars, Petit, Gerard, Alfonso, Dutruel i De la Peña, dilapidant d’aquesta manera, el que s’havia rebut per la marxa de Judes. Tot i així, val a dir que en qüestió de fitxatges, aquella temporada qui podia tenir l’última paraula era Serra Ferrer, com es va veure en el “culebró Cris”, on Rexach va fer un informe recomanant el seu fitxatge com el nou Migueli, i al final el mallorquí no el va voler.
L’equip va quedar eliminat en la primera lligueta de Champions, després en semifinals de Uefa contra el Liverpool, i la mala trajectòria en Lliga va fer que Serra Ferrer fos destituït després d’una derrota en el Sadar en la jornada 31. En la prèvia d’aquell partit a Pamplona, Rexach ja ensenyava la poteta per fer-se càrrec de l’equip, dient en la presentació del Trofeo Conde de Godó “Estoy para lo que me diga el club. Lo de ser entrenador lo tenía olvidado, pero en mi trabajo nunca puedes decir nada porque la vida da muchas vueltas”, fet que va provocar l’emprenyamenta del mallorquí, que li va respondre: “Yo me considero amigo de Rexach, pero viendo lo que ha pasado a algún amigo, igual debo ir con cuidado” referint-se a la destitució de Cruyff el 96.
Rexach va agafar l’equip a 7 jornades del final, col·locat en 5a posició a 2 punts de Mallorca i València que ocupaven posicions Champions. Classificar-se en el quart lloc era l’únic objectiu. En el segon partit que dirigia, la jornada 33 en un Espanyol 0 – Barça 0 a Montjuïc, i amb la necessitat de guanyar perquè l’equip no es despengés de lluita per la Champions, el Charly va canviar a Sergi Barjuan en el descompte “per perdre temps i assegurar un punt”. La dolorosa derrota contra l’Oviedo (que acabaria baixant) en la jornada 36 amb mocadorada inclosa, semblava que deixaria el Barça fora de la Champions, però les successives punxades del València i la xilena de Rivaldo van permetre assolir l’objectiu. La setmana següent es va quedar eliminat en semifinals de Copa contra el Celta, amb Guardiola jugant l’última partit com a blaugrana.
En el programa “Recorda, Míster” de Barça TV, Rexach explicava, tragiversant una miqueta com va agafar l’equip (segurament per posar-se la medalla?), dient: “Faltaven 10 partits, no anàvem ni a la Uefa i la prioritat del Barça era anar a aquella Uefa perquè era la 1era vegada a la història que el Barça no aniria a Europa, i jugar amb aquella pressió era terrible. Jo els hi vaig dir als jugadors, “la Uefa ni us preocupeu, està a la cantonada. Nosaltres hem d’anar amb vistes més amunt, que és anar a la Champions i podeu fer-ho””.
Actualment, el que potser recorden més els mitjans sobre Rexach d’aquella temporada, és que va firmar un contracte amb el pare de Messi en un tovalló de paper, després de tenir pare i fill bastants dies esperant l’Hotel Plaza.
Temporada 2001-2002: Pilota Charly
Després que les opcions de Capello i Cúper no fructífiquessin, i amb la xilena de Rivaldo classificant l’equip per a la Champions, Gaspart va decidir donar-li continuïtat a Rexach com a entrenador del Barça. En la primera roda de premsa de la temporada, Rexach deia: “Hasta ahora, siempre que me he sentado en el banquillo la situación no era buena y el equipo ya estaba hecho. Ahora parto de cero, el equipo lo he hecho yo y es un reto que asumo con confianza”.
El Barça va fer una enorme inversió en fitxatges, gastant-se un altre cop al voltant 15.000 milions de pessetes, portant jugadors mediocres a preu de cracks mundials, amb un seguit de comissionistes fent l’agost, sent el moment egipci més recordat el de “Chusín, el precio lo pongo yo!” . Aquell estiu, amb l’aval de Charly, van arribar Saviola, Geovanni, Christanval, Rochemback, Anderson, Bonano i Coco. Rexach, per exemple, deia de Geovanni: “Es un jugador espectacular, que dará grandes tardes al Camp Nou”, i de Saviola: “Es un artista. Es un jugador tipo Romario, Laudrup o Rivaldo”.
La trajectòria en Lliga va tornar a ser erràtica, i no es va assegurar el quart lloc de Champions fins a l’últim partit de Lliga contra el Zaragoza a la Romareda. En Copa del Rei es va quedar eliminat contra el Figueres de Pere Gratacós i en Champions es va caure en semifinals contra el Madrid, havent passat l’eliminatòria de quarts contra el Panathinaikos de Liberopoulos patint moltíssim.
En la jornada 22, després del Barça 0-Osasuna 1, el Camp Nou va esclatar amb una gran mocadorada, i va acabar corejant a l’Osasuna amb “olés”. Rexach va presentar la dimissió a Gaspart, però aquesta no li va ser acceptada. Charly va acabar la temporada amb els resultats comentats, però ja se li buscava relleu.
Temporada 2002-2003: Avala la tornada Van Gaal
Rexach després de l’any en blanc, va deixar de ser entrenador, i va tornar als despatxos com a secretari tècnic o alguna cosa similar. Pocs aficionats s’explicaven el retorn de Van Gaal al Barça, però Rexach va avalar la decisió de Gaspart del retorn de l’holandès, i entre Van Gaal i Rexach van fer la planificació de fitxatges d’aquella temporada, amb la caixa del Club ja bastant malmesa. Van arribar Mendieta, Enke i Riquelme, que en aquest cas, no era una petició de Louis, sinó més aviat un caprici de Gaspart.
Uns dies després que Charly hagués deixat de ser entrenador, amb Van Gaal ja presentat, el català va concedir una entrevista en dues parts a MD (I i II), fent una valoració de la temporada 01/02, deixant diversos titulars com: “Yo soy el responsable de los fichajes. Debajo de cada nombre, de cada informe, está mi firma”, i “El editor de un diario (Josep Mª Casanovas) intentó imponer que jugara Saviola. Eso no beneficia al jugador, ni al vestuario ni al Barça.”. L’endemà Casanovas va respondre en la seva columna d’opinió a l’Sport, exigint que Rexach digués tota la veritat. La situació la va mirar de tancar Rexach dies després, amb una carta oberta a MD replicant a Casanovas, tot denunciant pressions de “l’entorn”.
Pel que fa als resultats esportius, en Copa es va quedar eliminat en 1a ronda a Novelda, en Champions es va anar portant una trajectòria bona, i en Lliga els resultats van ser dramàtics, amb Van Gaal sent destituït en finalitzar la primera volta, després d’una derrota a Vigo, enmig d’un ambient crispadíssim que demanava la dimissió d’un Gaspart, que s’aferrava al càrrec de mala manera, tot demanant “caritat humana”.
Un cop destituït l’holandés, a Rexach li va tocar decidir el relleu, sonant ell mateix com a substitut una altra vegada. Al final es va triar l’opció Antic i amb ell va arribar Juan Plablo Sorín com a reforç d’hivern. Es va caure en quarts de Champions contra la Juventus, fet que va provocar que Enric Reyna convoqués eleccions, i en Lliga es va arribar al 6é lloc que permetia anar Europa.
Amb l’arribada de Laporta a la presidència, Rexach deixava d’estar en nòmina del club després 44 anys seguits, només amb el breu parèntesi de l’experiència japonesa amb el Yokohama Flugels l’any 98, cansat, com deia ell mateix, “ de que sent 6 o 7 tècnics, no podia posar ni un cono en el camp”.
Retorn amb Sandro el 2010
Una cosa li hem d’agrair a Charly, i és el fet d’haver estat coresponsable principal, ja fos per acció o per omissió, de deixar el Barça arruïnat esportiva i econòmicament, i que gràcies això, en les eleccions 2003, es fes taula rasa, i que el club pogués renéixer de les seves cendres. Per aquest motiu, trobo fins i tot just, que des del 2010 amb la victòria de Sandro, hagi tornat a estar en nòmina del club, primer com a assessor i com a defensor de la Junta Directiva des de les tribunes mediàtiques setmanals de Mundo Deportivo i el Tu Diràs, i des de la destitució de Zubizarreta, el Gener d’aquest 2015, encapçalant un altre cop la Comissió Esportiva, junt amb Braida. Això sí, sense deixar d’acudir a les tribunes mediàtiques que l’acullen.
Vista la trajectòria de Charly com assessor esportiu, secretari tècnic i entrenador durant el Trienni Negre Gaspartià, la pregunta que un es pot plantejar, és si realment té poder de decisió en la Comissió Tècnica que ell encapçala junt amb Ariedo, o bé, si és una mera figurativa decorativa que passa per caixa a final de mes. Quasi que no sabria determinar quina de les opcions m’emprenya més com a aficionat del Barça. En canvi, sí que tinc clara l’opció que em fa més por, i aquesta és la que el Noi de Pedralbes estigui prenent i/o pugui tornar a prendre qualsevol tipus de decisió esportiva del Club.
En la cursa electoral en la qual es troba immers el Barça, Rexach ja ha donat suport a Bartomeu, i fins i tot s’ha permès el luxe de dir que el més normal és que no hi haguessin eleccions i que tot hagués seguit igual. Segur que pels seus interessos, el millor hauria estat això. De totes maneres tampoc és estrany que es posicioni, ja ho va fer el 78 sent jugador en actiu amb el seu “Yo votaré a Nuñez”. El dubte que queda és, si guanya Barto, si Rexach seguirà a la Direcció Esportiva, o bé entrarà alguna altra persona, com Robert Fernández, com s’ha rumorejat. Veurem.
Perdonar es pot perdonar pràcticament sempre, el que no podem oblidar és que sota la gestió professional de Carles Rexach, els del Barça vam anar a principis de segle amb el cap cot durant 3 llargs anys. Com deia Pere Escobar en aquella època, en el programa Ona Sport a Ona Catalana, Charly sempre ha estat una home de la casa. De casa seva.