Sobre el mercatto.
Tots els anàlisis de l’entorn culer al voltant de l’apassionant món del mercatto -des de l’Spork al Yoya passant pel Mundo Vomitivo- parteixen de la inqüestionada hipòtesis de jugar sempre SEMPRE amb quatre defenses, ja sigui amb l’habitual quatre-tres-tres o amb l’infumable doble pivot en les seves modalitats habituals, és a dir: el quatre-dos-quatre i el quatre-dos-tres-un. Tots TOTS els anàlisis, especulacions i elucubracions sobre les característiques dels jugadors que hauria de proporcionar el mercatto de marres, estan sempre contaminats/des per aquesta premissa intocable dels quatre defenses.
La meva humil opinió és que ens hauríem de plantejar seriosament recuperar la defensa de tres. Una defensa de tres que no s’hauria d’haver abandonat mai. Un sistema que afavoreix el futbol d’atac i prima l’espectacle. Un sistema de joc que ens fa reconeixibles com a Barça. Un símbol culer per excel·lència. El segell culer per antonomàsia. Pels que tinguin dubtes… que pensin per un moment que qui crea, promou, impulsa i apadrina aquest sistema no és altre que la màxima autoritat mundial en matèria futbolística i millor jugador de la història (before L.M.) Sí, ho heu endevinat, es tracta de Johan Cruyff que, malauradament, ja no el tenim entre nosaltres. Amics joyaires… si ho diu el mestre Johan… només hem de fer una cosa: obeir!
Recuperant la defensa de tres, no només recuperariem més futbol d’atac i més espectacle, sino que de retruc eliminariem altres estèrils i recurrents debats com ara:
1) Si cal tenir laterals…o quants laterals tenir… si han de ser laterals dretans o esquerrans… si han de centrar bé o no cal… si han de tenir curt o llarg recorregut… o etc.etc. Si no juguem amb laterals… no cal debatre sobre laterals ni cal fitxar laterals. Bye bye mercatto…i cap problema… Muerto el perro se acabó la rabia, com dirien en l’idioma del país veí.
2) Si cal tenir centrals dretans i centrals esquerrans…aquesta peregrina discussió sobre una demarcació que és única. Central, com el seu nom indica és un lloc al mig, un espai equidistant entre dos extrems i només n’hi pot haver un. Parlar de dos centrals semblaria un contrasentit, una contradicció, un concepte contrari a les lleis de la física i una perversió del llenguatge. No té sentit dividir el centre en dues parts, com tampoc tindria sentit dividir cada lateral en dues parts. Molt senzill: tres espais en defensa a repartir a parts iguals entre tres defenses. Pels qui s’escandalitzin per deixar la zona central de la defensa sota la responsabilitat gairebé exclusiva d’un sol jugador, que facin el petit esforç d’imaginar al central únic per excel·lència i paradigma d’aquesta teoria que no és altre que Ronald Koeman, un dels millor jugadors europeus de la història i millor llançador de faltes ever.
Una defensa de tres, no només va associada al conegut 3-4-3, sinó que permet altres alternatives atacants com ara el 3-5-2 o el mític 3-7-0 d’aquella extraordinària final del mundial de clubs jugada al Japó contra el Santos de Neymar.
Si tot i així, encara veieu la defensa de tres com un perill inassumible, recordeu aquesta genial frase del gran mestre Johan: Prefiero ganar por 5-4 que 1-0.
O aquesta altra: Para ganar hay que marcar más goles que el contrario.
Visca el Barça!