All posts by Segon pal

Els nous fitxatges

No sé vosaltres, però jo cada cop que juga el Barça estic gairebé més pendent dels nous fitxatges que no pas del partit en sí. No puc evitar observar-los detingudament per veure si realment poden ser útils al Barça. A Wembley vaig procurar centrar-me en Lenglet i Arthur. Feina doble, però ara em limitaré a comentar només sobre el francès Lenglet. De l’Artur, del qual no em pensava que jugués d’inici, no sé si algú ho ha comentat ni tampoc he llegit res al respecte, però tinc la ferma convicció que l’alineació del brasiler va ser una exigència/imposició de Leo Messi al titafreda de l’Ernest Greenvalley. Un ambiciós Messi disposat al que calgui per aconseguir una nova Champions.

Del francés Lenglet -no sé si hi ha estadístiques de la seda trajectòria anterior- però li he observat un detall pronosticador de que tenim central per uns quants anys. El veig més fiable que l’Umtiti post lesió i també veig als Esade Boys aprofitant la seva consolidació per poder acceptar alguna oferta mínimament raonable per prescindir de l’Umtiti a major gloria de l’Ebitda i del compte de resultats. Ah… el detall que comentava… el central Lenglet NO fa passades d’hospital. Ni horitzontals ni perpendiculars ni en diagonal. I les passades perpendiculars són precises i superen sovint la línia de pressió.

I que són les passades d’hospital us preguntareu? He googlegat del dret i del revés i no he trobat cap referència al pases d’hospital, però recordo com si fos ahir, de quan la primera època de Van Gaal i jo anava regularment al Camp Nou, haver sentir una descomunal bronca de don Louis al bon jan del chapi Ferrer després d’una passada horitzontal a Nadal o Abelardo. Es va sentir nítidament, doncs el meu seient era a la fila 19 de la primera graderia just darrera la banqueta de l’holandès. A la roda de premsa li van preguntar per la bronca i Van Gaal va explicar que tenia rigorosament prohibit fer passades en defensa de manera fluixa, tova, sense potència i la pilota rodolant lentament. Que la pilota havia d’anar sempre amb potència, amb força, rasa, ràpida i directa. No recordo exactament els qualificatius ni tampoc recordo altres detalls, però em va quedar molt clar que aquests pases fets sense tensió i des de la indolència, els anomenava pases d’hospital. Un tipus de passada que prodiga sovint en Gerard Piqué, com ahir mateix quan va retrocedir una pilota al porter MATS que no va acabar als peus del davanter anglès de miracle. Un clar i paradigmàtic exemple de passada d’hospital.

Afegir només que allà on molts parlen de 4-3-3 o 4-4-2 o 4-2-3-1 jo hi veig un clar 4-5-1, però no em feu cas que jo no en tinc ni idea.

Once upon a time

Once upon a time…una lliga espanyola que donava el tret de sortida oficial a la temporada després de la Diada, com el curs escolar, a mitjans de setembre i a les acaballes de l’estiu astronòmic. Una lliga espanyola de 16 equips 16, que possibilitava la confecció d’un calendari lògic i racional. Una lliga que podia digerir sense dificultats les incipients amenaces d’un embrionari virus FIFA. Una lliga on no existia cap problema en compatibilitzar la Copa i les competicions europees. Una lliga on els jugadors no havien d’escarrassar-se gaire per competir a ple rendiment durant tota la temporada. Una lliga, en definitiva, on l’odiosa paraula rotació, tan protagonista actualment, no existia encara… ni falta que feia.

Els que hem mamat majoritàriament d’aquestes lligues sabíem de memòria l’onze titular de l’equip. El del nostre i els dels rivals. De quan les alineacions eren en format tres-dos-cinc…si més no. Obro parèntesis per recordar les línies medul·lars d’aquells temps. Dos mitjos volants, o simplement volants, que tenien una paper molt més determinant del que podríem pensar ara. Volants que sempre han anat associats a la seva parella respectiva i viceversa. Difícil recordar-los individualment. Parelles mítiques com les… Mauri-Maguregui, Santiesteban-Zárraga, Vergés-Gensana, RuizSosa-Achúcarro, Pasieguito-Puchades, Ramiro-Glaria, Sastre-Recamán, Zabalza-Fusté….i un llarg etcètera.

Tanco parèntesis…i quan dic que sabíem l’onze titular vull dir exactament l’onze titular, doncs no sabíem ni qui era el porter suplent ni si hi havia jugadors de camp a la banqueta. En aquella època no hi havia substitucions ni existien les targetes. Si un jugador es lesionava, se’l posava de davanter centre o extrem esquerra i…endavant les atxes. Si les lesions eren greus, es continuava amb deu jugadors i cap problema. Si el lesionat era el porter, també se’l posava de davanter centre o extrem esquerra i era substituït per un jugador de camp. D’aquí venen expressions com el gol del cojo… per quan marcava el jugador lesionat o l’expressió agua milagrosa…si el jugador lesionat que marcava/assistia havia estat atès pel massatgista. Expressions que al bon jan d’en @plagiO li deuen sonar a prehistòriques i/o antediluvianes. Un temps on tampoc hi havia, dit sigui de passada, overbooking al camino de Santiago.

Les plantilles també eren més curtes i els jugadors suplents eren, bàsicament, suplents, és a dir, només jugaven si no podien jugar els titulars. Ni rotacions tàctiques ni rotacions físiques. Un onze titular titular i uns quants reserves per substituir als eventuals lesionats o sancionats. No hi havia targetes, però si hi havia expulsions i el concepte ‘rotació’ encara no s’havia inventat. No només no existien les rotacions, sinó que, de les concentracions prèvies als partits, són mítiques les escapades nocturnes de famosos cracs de l’època per anar de marxa tota la nit. No hi ha constància oral ni escrita de cap repercussió negativa en el seu rendiment esportiu.

Les rotacions, que mai havien sigut cap problema pels futbolers de la meva generació, s’han convertit actualment en un maldecap de primera magnitud. S’ha instal·lat definitivament el mantra de que no hi ha èxits si no hi ha rotacions i que sense rotacions s’arriba sense gasolina a les jornades que decideixen els títols. Sempre he mantingut que les rotacions estan sobrevalorades i que un bon futbolista professional hauria de poder fer (amb la gorra) una temporada super carregada de partits de la mateixa manera que -salvant totes les distàncies- un jugador de tenis pot fer partits de cinc hores diàries durant set dies a la setmana. Igual com penso això, tampoc tinc inconvenient en pensar tot el contrari i admetre que segurament estic equivocat i que les rotacions potser sí que són imprescindibles al futbol d’avui dia.

No en faré un casus belli. Si els que saben i entenen de futbol ho reconeixen, no seré jo qui els contradigui. El que no admeto però, és que si són tan importants i imprescindibles les rotacions… es deixi la seva planificació (desconec si és el cas del Barça) a la improvisació i al qui dia passa any empeny. Si assumim que les rotacions són vitals per arribar a finals de temporada amb opcions de disputar tots els títols, el que hauria de se exigible és que només començar la temporada ja tinguéssim planificades, de manera científica i professional, totes les rotacions. No deixar absolutament res a l’atzar i/o la improvisació. Des del Gamper a la Champions passant per la lliga i la Copa del Preparao. Fins i tot les eventuals contingències per causa de força major com podria ser, per exemple, un segrest o una lesió de llarga durada.

El que no pot ser i és del tot inacceptable és que mitifiquem les rotacions el que no està en els escrits…i després transitem per les competicions amb una sabata i una espardenya.

Bon dia!

La “mili” i la copa del “Generalísimo”

Els més veterans del Yoya rememoràvem dies enrere la final de Copa del Generalísimo de la temporada 70/71 guanyada contra el València. La final, presidida pel Caudillo, es va disputar as usual a l’estadi del Maligne. En ple exercici de memòria vaig comentar que d’aquesta final tenia una batallita que algun dia explicaria. Bé, en realitat no sé si arriba ni a la categoria de mini batallita. Potser no passa ni de simple anècdota, però considerant que aquesta final em va agafar en plena mili, aprofitaré per fer-vos prèviament unes pinzellades de ‘puta mili’. Avís que dirigeixo a yoyers i navegants per si es volen estalviar la fullaraca.

El servei militar obligatori espanyol (feliçment suprimit), també conegut com a ‘mili’, tenia peculiaritats que potser alguns yoyers desconeixen i, si parlem de teenagers com, per exemple, en @plagiO, aleshores el desconeixement ja deu ser total i absolut.

Al marge de la mili regular, existia una mili -diguem especial-, per als estudiants universitaris. El nom oficial era IPS (Instrucción Premilitar Superior) però era coneguda popularment com a milícies universitàries. Tres mesos de campament a l’estiu, tres mesos l’estiu següent i després un període de pràctiques remunerades, amb categoria de sergent o alferes, en un campament de reclutes durant no sé quants mesos més. Segur que a molts us sonen noms de campaments com Castillejos, Montejaque o Cerro Muriano. Disculpin si hi ha imprecisions… estic parlant de memòria.

A principis dels anys setanta es va substituir la IPS per una nova modalitat anomenada IMAC (Instrucción Militar Escala Complemento). Durant la transició d’un sistema a l’altre em va tocar fer la meva mili amb la sort afegida que s’havia reduït la durada dels campaments d’estiu. Dos mesos el primer estiu, dos mesos el segon i quatre mesos de pràctiques, com a cabo primera, en un campament o caserna de l’exèrcit. Vuit mesos de mili en total. Reitero la petició disculpes per si hi ha alguna dada poc precisa.

Desconec molts detalls de les milis anteriors i posteriors a la meva mili. Em vaig limitar a cobrir l’expedient amb el mínim interès exigible. El meu espirit militar era i és similar o inferior a l’esperit d’en Rexach-jugador, aka “tita lànguida”, pressionant les defenses contràries.

Els del sistema IMAC vam estrenar l’acadèmia de suboficials de Talarn, prop de Tremp, província de Lleida. També era coneguda com a Talarn City. Estava situada al peu d’unes muntanyes que, al seu costat, l’Angliru o el Mortirolo serien considerats ports de tercera categoria. Ho comento perquè en aquestes tres muntanyes s’hi van pintar, i s’hi havia de fer el manteniment anual, les lletres FRANCO, FRANCO, FRANCO. Divuit lletres en total que coincidien casualment amb les 18 companyies del campament. Tocava a lletra per companyia. Cada lletra tenia una superfície bastant superior a una pista de bàsquet. Calia tallar els arbres i desbrossar d’arbustos i herbes, omplir-ho de pedres i emblanquinar-les al màxim. No cal dir que aquesta inscripció és podia veure, digueu-me exagerat, gairebé des del Valle de los Caidos. Les expedicions per fer el manteniment d’aquestes lletres, pujant tot el material i eines necessàries, eren tot un poema.

Només arribar a Talarn City em van assignar la primera imaginària. No cal dir que no sabia què era una imaginària, però em va servir per disposar de la primera llista oficial de reclutes on hi constaven totes les dades, com ara procedència, facultat, carrera i altres detalls que no recordo. Les llistes es van substituir el dia següent per unes altres només amb la relació de noms exclusivament. Vaig ser un dels pocs privilegiats en tenir a l’abast tota la informació com, per exemple, que érem sis o set reclutes per cada regió militar o que hi havia tres estudiants (?) de la Escuela Superior de Policía.

Posteriorment vam saber que aquests ‘estudiants’ feien de confidents del capità de la companyia quan, just abans de la jura de bandera, ens van formar d’urgència per comunicar-nos que acabaven d’expulsar tres reclutes de manera fulminant. Els hi havien sentit comentaris inapropiats. Un recluta de Madrid que presumia de saber sintonitzar la ràdio de la policia municipal, un de basc per haver parlat del famós judici de Burgos de manera despectiva i un tercer que no recordo el perquè. Del recluta basc, que es deia Rojo o Rojas, van dir que, com a càstig, l’enviarien al Sahara espanyol a començar la mili de nou. Que jo i alguns col·legues de confiança , als quals havia advertit discretament de la presència d’aquest ‘estudiants’ de policia, coneguéssim la seva identitat, ens va permetre, segurament, evitar algun disgust similar, doncs eren personatges que es deixaven estimar, eren molt amables, pagaven copes i convidaven a sopar amb l’objectiu -presumptament- d’estirar la llengua al personal.

Personalment, tenia més feeling amb alguns reclutes valencians o andalusos que no pas amb els catalans, doncs havia observat detalls en algun d’aquests reclutes catalans que em feien témer que fossin més addictes al règim que no pas antifranquistes. A la mili vaig començar a descobrir que parlar català, tenir cognoms genuïnament catalans o tenir els vuit avis catalans, no era garantia de ser antifranquista ni molt menys catalanista/independentista. Amb els anys he constatat que si féssim una llista amb els primers mil personatges catalans més radicalment unionistes i contraris a la independència, la immensa majoria serien d’aquest perfil.

Curiosament, tots els reclutes catalans i tots els valencians érem catalanoparlants i valencianoparlants, o viceversa, digue-li com vulguis. Amb el reclutes valencians sempre parlava en català/valencià. I ells també. Fins el punt que molts reclutes d’altres regions militars, que no distingeixen el català del valencià o que pensen que són idiomes diferents, em prenien per valencià.

El dia de la final de Copa vaig reprimir una mica la meva alegria per no ‘ofendre’ els col·legues valencians i, ara arribem a la mini anècdota que comentava al principi, alguns reclutes bascos, euskalduns i de cognoms impronunciables, em van venir a ‘consolar’ per la derrota del València. Es van endur una gran sorpresa quan el vaig contestar que el que havien de fer era felicitar-me, doncs jo era més culer que la font de Canaletes. No s’ho podien creure. Estaven totalment convençuts que jo era valencià i del València. Sempre m’he fet la pregunta de si també haurien vingut a donar-me el ‘condol’ cas que la situació hagués estat a l’inversa, és a dir: que el València hagués guanyat la Copa i jo hagués sigut ‘català’.

Pel que fa a l’Alfonseda, un dels herois de la final i autor del gol de la victòria, estudiava econòmiques quan jo estudiava econòmiques. No sé quin curs ni quin horari feia, doncs només el veiem de tant en tant. Això sí, la majoria de nosaltres anàvem amb bus a la facultat (línies 7 i 59 de l’època) i ell ja venia en cotxe.

Molt bon dia a tothom!

Sobre el mercatto

Sobre el mercatto.

Tots els anàlisis de l’entorn culer al voltant de l’apassionant món del mercatto -des de l’Spork al Yoya passant pel Mundo Vomitivo- parteixen de la inqüestionada hipòtesis de jugar sempre SEMPRE amb quatre defenses, ja sigui amb l’habitual quatre-tres-tres o amb l’infumable doble pivot en les seves modalitats habituals, és a dir: el quatre-dos-quatre i el quatre-dos-tres-un. Tots TOTS els anàlisis, especulacions i elucubracions sobre les característiques dels jugadors que hauria de proporcionar el mercatto de marres, estan sempre contaminats/des per aquesta premissa intocable dels quatre defenses.

La meva humil opinió és que ens hauríem de plantejar seriosament recuperar la defensa de tres. Una defensa de tres que no s’hauria d’haver abandonat mai. Un sistema que afavoreix el futbol d’atac i prima l’espectacle. Un sistema de joc que ens fa reconeixibles com a Barça. Un símbol culer per excel·lència. El segell culer per antonomàsia. Pels que tinguin dubtes… que pensin per un moment que qui crea, promou, impulsa i apadrina aquest sistema no és altre que la màxima autoritat mundial en matèria futbolística i millor jugador de la història (before L.M.) Sí, ho heu endevinat, es tracta de Johan Cruyff que, malauradament, ja no el tenim entre nosaltres. Amics joyaires… si ho diu el mestre Johan… només hem de fer una cosa: obeir!

Recuperant la defensa de tres, no només recuperariem més futbol d’atac i més espectacle, sino que de retruc eliminariem altres estèrils i recurrents debats com ara:

1) Si cal tenir laterals…o quants laterals tenir… si han de ser laterals dretans o esquerrans… si han de centrar bé o no cal… si han de tenir curt o llarg recorregut… o etc.etc. Si no juguem amb laterals… no cal debatre sobre laterals ni cal fitxar laterals. Bye bye mercatto…i cap problema… Muerto el perro se acabó la rabia, com dirien en l’idioma del país veí.

2) Si cal tenir centrals dretans i centrals esquerrans…aquesta peregrina discussió sobre una demarcació que és única. Central, com el seu nom indica és un lloc al mig, un espai equidistant entre dos extrems i només n’hi pot haver un. Parlar de dos centrals semblaria un contrasentit, una contradicció, un concepte contrari a les lleis de la física i una perversió del llenguatge. No té sentit dividir el centre en dues parts, com tampoc tindria sentit dividir cada lateral en dues parts. Molt senzill: tres espais en defensa a repartir a parts iguals entre tres defenses. Pels qui s’escandalitzin per deixar la zona central de la defensa sota la responsabilitat gairebé exclusiva d’un sol jugador, que facin el petit esforç d’imaginar al central únic per excel·lència i paradigma d’aquesta teoria que no és altre que Ronald Koeman, un dels millor jugadors europeus de la història i millor llançador de faltes ever.

Una defensa de tres, no només va associada al conegut 3-4-3, sinó que permet altres alternatives atacants com ara el 3-5-2 o el mític 3-7-0 d’aquella extraordinària final del mundial de clubs jugada al Japó contra el Santos de Neymar.

Si tot i així, encara veieu la defensa de tres com un perill inassumible, recordeu aquesta genial frase del gran mestre Johan: Prefiero ganar por 5-4 que 1-0.

O aquesta altra: Para ganar hay que marcar más goles que el contrario.

Visca el Barça!

Les fake news

Sobre les anomenades fake news… per molt que insistentment es desmenteixin, sembla evident que sempre acaben deixant en l’imaginari col·lectiu una certa pàtina de versemblança i credibilitat.

Pel que fa a les notícies falses relacionades amb el Barça, els efectes encara serien més devastadors, doncs hi ha molts culers de pedra picada, gens sospitosos de deixar-se ensarronar a les primeres de canvi, que sovint compren, interioritzen i assumeixen -potser de manera inconscient- els efectes perversos d’aquestes notícies.

Un cas paradigmàtic seria el del brasiler Paulinho que, després que la premsa amiga s’encarregués d’anar filtrant la brama de l’espectacular venda/retorn al seu club d’origen per 50 M/€, notícia mutada posteriorment a cessió per un any amb opció de compra ‘obligatòria’ per aquests 50 M/€, notícia que va tornar a mutar miraculosament a cessió per un any només amb opció de compra ‘obligatòria’, sense precisar import, per acabar mutant definitivament a cessió amb opció de compra a seques.

És a dir, una cessió per un any de les de tota la vida i de la qual no se’n saben ni les condicions. Al menys no surten a la web del club. S’intueix que el club xinès es farà càrrec de la fitxa del brasiler, però ni d’això s’ha informat des de can Barça. Per descomptat que a la premsa convencional… res de res de l’assumpte.

Doncs bé, malgrat tot el que ja se sap d’aquesta cessió i que estaríem davant d’una fake news de manual, el cert és que dona la impressió que s’ha instal·lat en l’imaginari culer la idea que el Barça ha venut el crack brasiler per 50 fabulosos minolles de leuros. Ni més ni menys.

Toca’m els ous… Maria Amparo!

Retransmissió dels Sanfermines

Atenció, batallita!

La setmana passada, tot veient les notícies d’un ‘encierro’ de les festes de Pamplona, vaig recordar una friki experiència relacionada amb els San Fermines que em ve de gust explicar. És de quan l’eclosió màxima dels blogs d’internet i de quan encara no hi havia Facebook ni Twitter.

Abans de res unes línies de contextualització…

Vaig abandonar Can Fanga al voltant de l’any 2000 aproximadament. Al principi em desplaçava regularment en cotxe al meu lloc de treball. Més endavant vaig començar a alternar el cotxe amb el tren fins que vaig abraçar definitivament el transport ferroviari.

Quan em desplaçava en cotxe sortia de casa al voltant de les set del matí -no per la distància i sí per evitar les cues d’entrada a Barcelona- per arribar a les vuit a la feina. A la ràdio del cotxe tenia presintonitzades sis emissores que anava alternant per conèixer l’actualitat des de tot l’espectre polític d’una banda i evitar la publicitat per una altra. Cat Ràdio, RAC1, SER, COPE, RNE i no recordo si ONDA CERO la sisena. De quan en Bassas arrasava a Catalunya i els Gabilondo i Losantros ho feien a nivell estatal.

Doncs bé…

Set de juliol de 2005. San Fermín. Dia feiner. Trànsit intens a Marina/Aragó. La cua no avança. Arribaré tard a la feina. En un dels zàpings de rigor sintonitzo la Ser. Les notícies de les vuit. Hoy por Hoy amb Iñaki Gabilondo i, sense presentació prèvia, connexió amb Ser Pamplona. Encara tinc la pell de gallina. Retransmissió en rigorós directe del ‘encierro’. Desconeixia si era habitual o si era la primera vegada, però jo no era en absolut conscient que es retransmetessin els ‘encierros’. Sé que ara els fan per la tele, però ignoro si també els fan per la ràdio.

Estava convençut que seria una retransmissió explicant a grans trets l’encierro, però em vaig trobar amb la sorpresa que la retransmissió era talment com un partit de futbol de la màxima rivalitat. Minut a minut. Segon a segon. HI havia diversos locutors estratègicament col·locats al llarg del recorregut que s’anaven donant pas successivament en la narració. Una narració tipus Matias Prats senior, però amb una cridòria, un èmfasi i un atropellament de paraules com si dels darrers cinc minuts del Chelsea-Barça de l’iniestazo es tractés. Per mi va ser una absoluta novetat i desconec si es continuen retransmitint o no, doncs no segueixo res relacionat amb toros, vaques, correbous o bous embolats.

Un cop recuperat de la sorpresa, i enganxat com estava a la blogesfera, vaig pensar que podria ser un post interessant fer la transcripció literal d’aital retransmissió. Di i fet. Vaig buscar la gravació a la web de la Ser i vaig iniciar la transcripció de marres. Va ser més pesat del que em pensava. Una feinada de pebrots, vaja.
Transcripció que penjo a continuació tot recordant que convé llegir-ho com si estéssim escoltant la disputa dels darrers minuts de la pròrroga de la final per aconseguir una nova Champions.

Transcripció de la retransmissió del “encierro” (7/7/2005)

Locutor 1
Detonación del cohete… apertura del portal de corrales… primer encierro de los sanfermines 2005. Los bueyes por delante… un toro se queda ligeramente rezagado al resbalar en el adoquinado de salida… los toros ascienden por el primer tramo de Santo Domingo al encuentro con los primeros mozos. Se dobla la primera curva con bueyes por delante… hay dos toros cerrando la manada… la manada muy hermanada… un toro acomete por la izquierda pero recupera la disciplina de sus hermanos… un toro se va colocando en cabeza… un caída de mozos conforme asciende la manada… dos toros por delante por la cuesta de Santo Domingo…

Locutora 2
…ascienden ya en este segundo tramo de la cuesta de Santo Domingo… los dos toros que van en cabeza seguidos de cabestros. Los dos toros urracos bien arropados por los cabestros junto al castaño… toman ya la curva de Mercaderes… de momento con limpieza y sin caídas… esos dos toros por delante y el resto agrupados… avanzan ya hacia la curva de Mercaderes…

Locutor 3
…Son dos toros negros los que van encabezando la carrera, avanzan por el centro limpiamente de momento… ahora caen en la curva de Mercaderes y Estafeta. El uno sobre el otro… uno se queda clavado. El toro negro se queda clavado en la curva de Mercaderes y Estafeta y mientras la manada sobrepasa… les sobrepasa… muchos jóvenes… algunos mozos se han quedado ahí junto a ese toro que sigue clavado… y ya la manada encabezada por un toro negro junto a un cabestro está aproximadamente por la mitad de la Estafeta…

Locutor 4
…La manada de los Domecq viene por la calle de la Estafeta a la altura de la bajada de Javier… enfila el segundo tramo pero hay un toro que viene rezagado porque se ha quedado en la curva de Mercaderes. Por delante, en este tramo, vienen los bueyes por el centro de la calzada, los bueyes, eh…, un toro, dos toros… tres toros, cuatro… cinco, los… cinco toros por delante… parece que el último se haya incorporado a la manada. La manada va muy compacta… los mozos corriendo por el centro de la calzada, sin mayores incidencias, pero se aceleran las carreras porque, en efecto, el toro negro viene suelto y viene apretando. Hermosísima carrera de un mozo que aguanta y aguanta y aguanta metroooos….
Telefònica ? Plaza de toros ? (demanen l’entrada del locutor 5)

Locutor 5
….la manada… los cuatro cabestros en cabeza… un toro negro en solitario… otros tres… cuatro toros… han entrado ya… cinco en la plaza… nos queda tan solo el toro negro, algo rezagado, parece ser…

Locutora 6
…en la zona de telefónica, efectivamente… pasa ahora este toro negro… absolutamente rodeado, pero que no hace por ningún mozo, justo cuando el vallado hace la curva… y ya enfila la cuesta del callejón muy pegado al vallado de la derecha… pero parece que sin problemas se acerca ya a la plaza de toros…

Locutor 7
…se ha caído el toro… se ha caído cerca del callejón en la parte derecha… se levanta hacia la izquierda y enfila el callejón….

Locutor 8
…ahora entra en el callejón… hay cinco toros ya en corrales… el último toro negro entrando en la plaza. Va, parece, directo hacia corrales, no le molesta nadie… tiran de él los dobladores… ahí están Manolo Rubio, también… Fernando Moreno, el toro que se va a ir… directamente a corrales… ahí está entrando. Finalizó el primer encierro de las fiestas de San Fermín 2005!

Locutor a Madrid
Dos minutos y cincuenta y tres segundos…
Ese último toro ha entrado en los corrales con el cuerno derecho roto.

True “batallita” story

Investigació a la FIFA: Capítol 4

Una derivada d’aquesta corrupció del continent americà seria la comissió parlamentària que l’any 2001 es va constituir al Brasil per tal de depurar responsabilitats en el fabulós contracte entre Nike i la CBF amb la intermediació de Sandro Rosell, TRAFFIC i J.Hawilla. El denominat Relatorio Nike, que té prop de 700 pàgines, incorpora al final del document la transcripció íntegra del contracte entre la multinacional NIKE i la Confederació Brasilera de Futbol.

Pdf Relatorio Nike:
https://docs.google.com/fil…

L’esquema de la corrupció segons la fiiscalia de Nova York del Departament de JustÍcia dels Estats Units d’Amèrica.

Miniatura

 

Miniatura

Recordar, finalment, que molta d’aquesta informació és, per exemple, prèvia a les eleccions a la presidència del Barça de 2010 guanyades per Sandro Rosell i que també és prèvia a la decisió de la FIFA d’adjudicar a Qatar l’organització dels mundials de 2022. Tota la informació és pública i a l’abast de qualsevol periodista. No hi ha excusa que valgui. Si desconeixen la informació és per desídia o manca de professionalitat, i si la coneixen i no la publiquen… potser els queda molta hipoteca per amortitzar o no són bons professionals.

Patums i vaques sagrades incloses.

Investigació a la FIFA: Capítol 3

Un altre gran focus de corrupció generalitzada, concentrada bàsicament al continent americà, és la generada pel Grup Traffic de l’empresari brasiler, J. Hawilla, que just el passat mes de maig va morir a l’edat de 74 anys. Traffic, amb seu al Brasil, va ser durant molts anys el principal grup comercialitzador de drets de màrqueting esportiu. Juntament amb les seves filials Traffic Sports USA i Traffic Sports International va adjudicar-se sistemàticament els drets de la Copa Amèrica i altres competicions organitzades per la CONMEBOL, la CONCACAF, la UNCAF o la CFU..
Traffic es va aliar posteriorment amb altres empreses competidores, com Full Play y Torneos y Competencias, i junts van crear l’empresa DATISA per a seguir monopolitzant el mercat dels drets audiovisuals.

Paral·lelament amb les investigacions del fiscal Michael J. Garcia, altres fiscals de Nova York, amb la col·laboració, entre d’altres, del periodista Jennings, havien descobert més trames de corrupció. La fiscalia va pactar amb alguns d’aquest corruptes a canvi de destapar la resta de corrupció. Això va permetre una primera fase d’acusacions de la fiscalia nord-americana que va culminar amb una espectacular operació a Zuric amb la detenció, el maig de 2015, de nou executius de la FIFA i cinc empresaris. Aquesta operació, també coneguda com a Fifagate va ser possible gràcies als corruptes penedits que van gravar quantitat de converses a tots aquests detinguts. Chuck Blazer, que va morir l’any 2017 a l’edat de 72 anys, va retornar uns dos milions de dòlars i J. Hawilla, que va retornar uns 150 milions de dòlars, repeteixo: 150 milions de dòlars, van ser qui amb les seves nombroses gravacions van facilitar l’operació.

Judici Chuck Blazer
https://s3.amazonaws.com/s3…

Documents de la fiscalia nord-americana:
https://www.justice.gov/opa…
https://assets.documentclou…
https://www.justice.gov/opa…
https://www.justice.gov/opa…

Uns mesos més tard, el desembre de 2015, hi va haver una segona onada d’acusacions per part de la fiscalia nord-americana a diversos oficials FIFA de la CONCACAF i la CONMEBOL. Aquesta segona fase també va ser possible per la col·laboració d’acusats de l’operació anterior que van admetre la seva culpabilitat, van tornar els diners i van destapar a la resta de corruptes. Els principals col·laboradors van ser: Alejandro Burzaco que va tornar 21,6 milions de dòlars, José Margulies que en va retornar 9,2 i Jeffrey Webb que va retornar 6,7 milions.

Documents de la fiscalia nord-americana:
https://www.justice.gov/opa…
https://assets.documentclou…
https://www.justice.gov/opa…

Investigació a la FIFA: Capítol 2

Un altre gran bloc d’interès seria tota la investigació relacionada amb l’adjudicació suposadament irregular dels mundials de Rusia 2018 i Qatar 2022. La FIFA va nomenar l’ex fiscal d’un districte de Nova York, Michael J. Garcia, per analitzar el procés de designació. Gairebé dos anys després i amb la col·laboració del fiscal suís Cornel Borbély, va lliurar un detallat informe de més de 400 pàgines. La FIFA, a través del president de l’òrgan de decisió del Comitè d’Ètica, Hans-Joachim Eckert, va fer públic un benèvol resum de només 42 pàgines que va provocar la dimissió de Garcia.

Informe Garcia (tres documents)

Sobre diverses candidatures:
https://resources.fifa.com/…

Sobre candidatura rusa:
https://resources.fifa.com/…

Sobre candidatura nord-americana:
https://resources.fifa.com/…

Resum informe Garcia a càrrec de H.J. Eckert:
https://www.fifa.com/mm/doc…

Una derivada d’aquest procés de designació dels mundials 2018 i 2022 seria el denominat cas Qatargate destapat pel semanari francès France Football. La revista publicava a primera plana la fotografia de 10 protagonistes de màxim nivell de la suposada corrupció en la designació de Qatar com a seu del mundial 2022. Entre aquest ilustres dirigents hi figuraven noms tan destacats com Blatter, Grondona, Platini, Ricardo Teixeira i, qui sinó, Sandro Rosell aka Sandrusku.

Pdf Qatargate (France Football)
http://blogs.atribuna.com.b…

Investigació a la FIFA: Capítol 1

Sovint associem la paraula FIFA a la paraula corrupció. Molts són els ex dirigents del màxim organisme del futbol mundial que s’han vist esquitxats, implicats, investigats, processats o condemnats en diversos i sonats casos de corrupció. Malgrat totes aquestes evidències, no semblaria agosarat afirmar que una gran part del públic en general i dels aficionats al futbol en particular no són massa conscients ni coneixedors d’aquests alts nivells de corrupció. I em poso d’exemple a mi mateix que, tot i tenir un perfil que objectivament es podria considerar com de persona interessada pel tema, el cert és que set o vuit anys enrere no tenia ni idea d’aquests casos de corrupció més enllà de quatre titulars periodístics.

Per raons que ara no venen al cas, em vaig proposar posar-me al dia sobre la corrupció al món del futbol i, més concretament, sobre la corrupció a l’entorn de la FIFA tot estirant de blogs, fils, wikipèdia i hemeroteca diversa. A la viquipèdia en anglès, per cert, hi ha bastanta informació, però no tanta a la catalana i molt menys a l’espanyola. El cert és que vaig progressar bastant i he descobert informacions que, encara que estan a l’abast de tothom, la majoria de gent desconeix ja que no tenen la divulgació que mereixerien a través dels mitjans convencionals.

Malgrat els progressos fets, haig d’admetre que queden molt racons i viaranys d’aquesta corrupció pels quals encara no hi he transitat, però sí puc afirmar que he aconseguit fer-me una idea bastant aproximada de quines són les principals trames d’aquesta corrupció relacionada amb la FIFA i quins són els seus protagonistes principals.

Que em disculpin la majoria dels habituals del Yoya que dominen amb escreix tot aquest tipus d’informació, però també estic convençut que n’hi ha molts d’altres que encara estan a les beceroles. Així doncs, em permeto fer una petit resum de la corrupció més important a l’entorn de la FIFA, amb la selecció d’empreses, empresaris, organitzacions, dirigents, procesos judicials i documents més importants -links imprescindibles inclosos- per si pot ser d’ajut a tots aquells yoyers interessats en conèixer una mica més tot aquest món.

1) La primera gran corrupció coneguda a l’entorn de la FIFA té el seu epicentre en l’empresa Suïssa, International Sports and Leisure, que va ser líder del mercat de drets audiovisuals a la dècada dels noranta. Drets aconseguits pagant suborns multimilionaris com són els coneguts casos dels mundials de 2002 i 2006. Els principals beneficiacris d’aquests suborns, acreditats documentalment per la FIFA i la justícia suïssa (més de 40 milions de francs suïssos entre els anys 1992 i 2000) van ser el president de la FIFA, Joao Havelange, el seu gendre i president de la Confederació Brasilera de Futbol, Ricardo Teixeira i el president de la CONMEBOL, Nicolás Leoz. Un altre protagonista destacat va ser l’home fort de ISL, Jean-Marie Weber, també conegut com the bagman.

ISL, que havia estat creada per Horst Dassler, fill d’Adi Dassler, fundador de la multinacional alemanya Adidas, va fer fallida l’any 2001, una de les fallides més sonada de tota la història suïssa.

Havelange i Teixeira havien aconseguit que la justícia suïssa ordenés el secret de les actuacions a canvi de retornar una petita part dels suborns cobrats, però la perseverança del periodista escocès, Andrew Jennings, va ser decisiva per aconseguir que la documentació judicial s’acabés publicant i fossin coneguts tots els detalls. Una dada curiosa i poc coneguda és que la filial espanyola de ISL va ser dirigida, després del Jocs del 92, per Sandro Rosell.

Links d’interès:
http://www.transparencyinsp…
http://www.playthegame.org/… (In the wake oft he ISL collapse – Jens Weinreich)
https://ca.wikipedia.org/wi…