No sóc de rues. És més, no puc amb les rues. No acostumo a mirar-les. Com a màxim algun zàping de no més de 30 o 45 segons i para de comptar. O ni tan sols això, com es el cas d’ahir mateix. Em provoquen elevats nivells de vergonya aliena. Nivells a l’alçada d’aquelles inacabables i vergonyants ofrenes a la verge de la Mercè que s’encarregava d’oficiar, sense rubor ni vergonya, el presidenciable trànsfuga, l’inefable Nicolau Casaus que gràcies a la seva marranada, li va regalar a Josep Lluís Núñez la presidència del Barça. Nicolau Casaus, directiu bufó del nunyisme i avi de Jordi Cardoner, actual directiu de la Junta de Josep Maria Bartomeu.
Sempre he cregut que les celebracions han de ser espontànies. Els moments d’alegria passen quan passen. Cal viure i gaudir del moment al màxim. No em sembla lògic ni estimulant planificar les emocions. És com complir un tràmit protocol·lari. La majoria de celebracions que recordo ho han estat de manera espontània. Un cas paradigmàtic seria el de l’any 1979, el de la final de Basilea. Victòria per 4-3 pròrroga inclosa. No hi havia telèfons mòbils ni existia tv3 i tampoc sóc conscient que ningú organitzés res o fes cap crida per organitzar res, però a l’hora que més o menys estava prevista l’arribada del Barça jo, que vivia a Viladomat / Floridablanca, vaig dirigir-me de motu proprio i amb la dona i els dos fills cap la Gran Via. Una gran via que s’anava omplint de gent a cada minut que passava. Una gran via abarrotada a manera de precursora a escala reduïda de la Via Catalana 2013, però això sí, abarrotada a tots dos costats de la calçada.
Una altra celebració espontània que recordo és la de la lliga del 74, la de la primera temporada de Johan Cruyff. Tot just acabada la golejada del Molinón i sense encomanar-me a ningú, vaig dirigir me –en cotxe- a donar un vol per la Plaça de Catalunya i la Rambla de Canaletes. Greu error. Just davant del restaurant Nuria vaig quedar atrapat al pas zebra i dos culers una mica passats de voltes van creuar el lateral de la Rambla passant caminant per sobre del meu cotxe. Un Renault-8, per ser més exacte. Em va costar un ou i part de l’altre sortir de l’embotellament. Mai més he fet una cosa semblant.
True batallita story