Complint el meu compromís, compareixo davant la comunitat yoyaire per oferir la crònica del desplaçament a Londres. Podria aturar-me en un munt de detalls la prolixitat dels quals no només resultaria escassament entretinguda sinó que podria fins i tot esdevenir inconvenient.
Per això passarem per alt les facècies dels meus dos companys de viatge, dos trossos de pa beneït que s’obstinen a cada pas a ser requerits per al càsting de la pel·lícula Dumb & Dumber. Dient-vos que un és un tribunero empedreït que atresora tots els valors paradigmàtics del nunyista recalcitrant i que l’altre no sap qui és l’entrenador de l’Arsenal entendreu amb qui me les haig per aquests mons de déu cada cop que decideixo seguir el nostre gloriós equip.
Encara més de puntetes passarem per la pulsió berlusconiana que han exercit sobre el pobre individu que signa aquestes línies la plèiade de teenagers britàniques que han envaït l’avió d’Easyjet amb què hem regressat de la ciutat de Tom Sharpe. No és fàcil, creguin-me, fer-se a la idea que aquell reguitzell de fèmines en plena efervescència hormonal no atenyen l’antiguitat mínima per no abocar-te -ni que sigui de pensament- al costat fosc de la llei.
Tampoc netejarem la nostra, a aquestes altures ja de forma irremeiable, maculada imatge relatant les peripècies turístiques d’aquests dies. Un Portobello Market al deu per cent de la seva magnificència brocantera, un Soho més bigarrat de fanalets vermells que d’autenticitat o un Trafalgar Square on els lleons que custodien la columna de l’almirall que defensa la banda de l’Osasuna han esdevingut mansois objectes del desig de càmeres d’escolars desvagats… Tot plegat no dóna ni per a un prospecte de propaganda de cursos d’estiu per a midclass babies.
De manera que ens centrarem en el que compta i que fa girar el nostre petit món: la puta piloteta de futbol. Diguem, abans que res, i ho farem amb la màxima potència volumètrica possible, que per fi algú amb un bri de sentit comú que li ha servit per dirigir el dispositiu de seguretat d’un partit de futbol ha estat capaç d’entendre -i d’aplicar-ho amb èxit- que no té cap sentit mantenir dos mil pacífics i benaventurats ciutadans reclosos en un camp de futbol mentre els altres quaranta-vuit mil disposen de total llibertat de moviments. Un aplaudiment per a qui va prendre la decisió de no equiparar la festa del futbol amb la ignomínia del setge policial.
I arribem al partit i al que m’ocupa i preocupa al llarg de les darreres hores. Parlo del capteny dels barcelonistes que vam desafiar la llei de la comoditat i l’estabilitat econòmica del mes per anar a donar suport als nostres cabronets. Ho dic ara però si algú m’ho recorda faré veure que no l’he sentit i encetaré un concert de xiulets que riu-te’n de McFerrin. A l’Emirates em vaig recordar de Reggae i la seva crítica acerada a les declaracions del llestet de Terrassa. No podem continuar anant així pel món, ho dic molt seriosament.
No pot ser que amb 0-0 al marcador i sense haver creat ni una ocasió les gargamelles dels culers es recreïn en els ‘olés’ per quatre passades ben donades en comptes d’animar l’equip a buscar el gol. No pot ser que acabem infonent als nostres jugadors la idea, la sensació, la felicitat de la feina ben feta quan tot està per fer i tot -fins i tot la derrota- és possible. No pot ser que provoquem en l’adversari el sentiment d’animal ferit que tan perillosa en fa la urpada. No pot ser que ens creguem de veritat que tot gira al voltant nostre i que la resta -l’escenari, l’àrbitre, els excel·lents futbolistes del rival, l’escalf d’una graderia ultratjada- s’ha de plegar a la nostra conveniència i al ritme del nostre futbol de somni. No pot ser.
Dit això, deixeu-me fer constar que continuo creient en el nostre estil, que segueixo estimant la nostra proposta i que no trobareu ningú capaç de defensar-los de manera més aferrissada que jo. Però amb aquest tarannà, mirant-nos-ho tot per sobre de l’espatlla com aquell dia trist en què el nostre petit president va albirar Atenes i el gloriós rival milanès des de la talaia de l’origen de la nostra civilització, no anirem enlloc.
Som a temps de retrobar-nos amb la història i mirar-la de fit a fit per fer-la sanglotar, però això no serà mai des de la prepotència, us ho ben asseguro. Humilitat, pafavó, damanu.
I perdoneu la totxana.