José Mario dos Santos Félix Mourinho, sí, i què? Hi ha portuguesos que encara tenen més noms. Passa res? En teniu enveja?
Un home nascut sota la conjunció astral del 26 de gener de 1967 a Setúbal, 6 dies després d’Ivan Zamorano i vint-i-cinc abans que Kurt Kobain. Entre el futbol i l’espectacle. El mateix any que Roberto Baggio i Marc Parrot, cosa que predestina a dedicar-se al futbol i a muntar numerets pertot arreu, fins i tot amb cantaires de la tercera edat.
Igualment és decisiva la quantitat d’actors de teatre i cine que van néixer aquell any: Fernando Tejero, Nicole Kidman, Mira Sorvino, Julia Roberts, Maria Bello, Benicio del Toro… T’agafen ganes d’anar al cine. O al teatre.
Per cert, repassant les constel·lacions, aquell any l’Inter va perdre la final de la Copa d’Europa per 2-1 davant del Céltic. Tota una premonició.
La ciutat de Setúbal és de les que marquen un destí, en efecte. Setúbal es The Special Town. Està situada al sud de Lisboa, just al bigot fatxenda del nas portuguès, a l’estuari de un riu que es diu Sado, poca broma, això no pot ser casualitat.
Són tan desconfiats els setubalencs que la ciutat està entre dues muralles. Amb una no dormien tranquils.
Als temps de la unitat indivisible amb l’imperi espanyol, Setúbal va ser assaltada pel duc d’Alba, gran fill de duca i pitjor persona. No sé que devia fer a la ciutat però m’ho imagino, coneixent la tendència de l’Alba a fer amics. Setúbal va ser tan desagraïda que es va insurreccionar el 1588, el 1594, el 1603, el 1628, el 1630 (vejam si n’aprenem) i el 1640 directament va proclamar Juan IV com a rei d’un Portugal independent (això del rei deixem-ho per a ells. Color local).
De resultes, els setubalencs han heretat un caràcter díscol. Ho comprovarem observant la vida d’un setubalenc qualsevol, per exemple aquest mateix que passa: Me desculpe, senhor, se você tiver um minuto, qual é o seu nome? José Mourinho?
A l’institut de secundària, José va tenir una picabaralla tan important amb el profe de matemàtiques que va deixar l’escola durant un temps i va tornar només per passar l’examen i graduar-se.
La seva mare el va inscriure a Administració d’Empreses, i José va assistir un sol dia a les classes. Finalment va estudiar Educació Física, el que ell volia, i es va graduar en l’especialitat en Metodologia en Esports.
El 2000 li va sortir l’oportunitat de reemplaçar Jupp Heynckes en el Benfica a la quarta jornada del campionat, però el Benfica va canviar de president i Manuel Vilarinho, el nou, va mostrar una preferència per Toni, un ex-jugador llegendari al club. José va exigir una extensió de contracte que li garantís el càrrec i, com que Vilarinho ho va rebutjar, va plantar el Benfica. Hi havia estat dos mesos i havia dirigit 9 partits. “Era tot o res… O em garantien aquelles condicions o jo deixava l’equip”, va explicar.
La temporada 2001-02 va entrenar la Uniâo de Leiria, però la va plantar a mitja temporada quan va rebre una oferta del Porto, que acabava de despatxar Octávio Machado. No va guanyar aquella lliga, però va jurar que guanyaria la següent i va complir, amb la Copa de propina, justament contra la Leiria dels seus pecats. “Pressâo alta!”, cridava tota l’estona als jugadors.
Després de guanyar la Champions del 2004, la premsa esportiva es va omplir de rumors sobre ofertes a Mourinho de diferents clubs, entre ells el Liverpool i el Chelsea. José ho tenia clar: “El Liverpool és un equip que interessa a qualsevol, mentre que el Chelsea no m’interessa tant, ja que és un projecte molt ambiciós però fràgil. Si l’equip no ho guanya tot, Abramòvitx podria retirar-se i treure tots els seus diners del club. És un projecte incert. És interessant tenir diners per contractar jugadors de gran qualitat, però ningú no pot estar segur que un projecte com aquest tingui èxit”.
El que tenia clar era què havia de dir per fer pujar el cachet, ja que dies després fitxava pel Chelsea com a entrenador millor pagat del món, amb un sou de 4,2 M de lliures anuals, que l’any següent van pujar a 5,2 M.
A la conferència de presentació a la premsa anglesa, va deixar anar la trompetada: “Si us plau, no em digueu arrogant, però sóc campió europeu i penso que sóc un tipus especial”. Des d’aquell dia li van dir The Special One.
Abramòvitx el pagava, però les relacions entre elles eres problemàtiques perquè José no escoltava les indicacions de l’amo. Quan el rus va col·locar un director esportiu, Avram Grant, per controlar el portuguès, el maig del 2007, José no va trigar quatre mesos a guillar del Chelsea “per consentiment mutu”.
M’encanta la manera com va preparar l’anada a l’Inter: “Per ara m’agradaria seguir dirigint algun club, potser a Italia, on podria posar-me a prova contra altres grans estrategues”.
Bé; tenia dret a vacil·lar perquè en tres anys només havia perdut un partit a Stamford Bridge, però no per culpa seva, això mai. “No em demaneu que guanyi el Barcelona amb 10 jugadors”, es va lamentar a la premsa. I encara, pensant en la falta a Messi que va provocar l’expulsió d’Asier del Horno, va deixar anar: “Com es diu mentider en català?”.
L’eliminació davant del Barça, en la Champions del 2006, encara li causa dispèpsia amb cremor d’estòmac. Va acusar Frank Rijkaard de visitar el vestidor de l’àrbitre suec Anders Fisk al descans. De resultes de les seves declaracions, Frisk va rebre amenaces de mort i es va retirar de l’arbitratge, i Marca, As i tanti quanti pestilenti van tenir tema de conversa durant un any sencer.
Volker Roth, cap de la comissió d’àrbitres de l’UEFA va definir Mourinho aleshores de “enemic del futbol”, a més d’imposar-li una multa.
José en va reunir més, de multes, en els tres anys a Anglaterra. Una va ser de 75.000 $ per enfrontar-se amb el jugador de l’Arsenal Ashlwey Cole.
També es va ficar amb el tito Arséne: “Wenger té un gran problema amb nosaltres, i jo crec que és un voyeur”. Se’n va haver d’excusar davant la denuncia legal de Wenger.
El 2006 va definir Andy Johnson, de l’Everton, de unreliable (de poc fiar) per haver lesionat el porter Hilário. Noves excuses sisplau a la força.
L’anada a la dolça Itàlia no el va endolcir. El 5 de març de l’any passat, el fiscal Palazzi el va processar per “qualificacions que danyaven la reputació dels àrbitres i les institucions federatives en conjunt”. Es va resoldre amb una multa de 10.000 €.
El 21 de setembre, va ser un partit de suspensió per “desafiar obertament les decisions arbitrals i dirigir insults repetits a l’arbitre”, a més d’una multa de 15.000 €.
El 13 de desembre li va tocar el rebre al periodista Andrea Ramazzotti: insults i una sacsejada aferrant-lo pels braços. Multa de 13.000 €.
Ja el 2010, el 22 de febrer el jutge Tosela el va suspendre per 3 dies “per qüestionar repetides vegades l’arbitratge, fent imitació de dur manilles, amb insults”. 40.000 €.
Florentino li ha dit que, si entrena el Real Madrid, mai, mai però remai no el multaran per excesos com aquests o pitjors, i l’argument pot ser decisiu perquè substitueixi el pelele, almenys durant uns mesos, fins que li pugi una imprevisible mosca al nas i planti el Real a mitja temporada. O no es pot plantar a un Ésser Superior? José, sí. Un setubalenc del 1967, sí.
José ha fet molts amics en el món del futbol Ës una habilitat heretada de la història de Setúbal, concretament del duc d’Alba. Deixem-lo parlar: “No entenc com un país de la importància de l’Argentina té com a D.T. un senyor la vida del qual circula al voltant de les drogues, la prostitució o els travestits”. “Seria com si Brasil designés Pelé que, com tothom sap, va debutar sexualment amb una criança”.
De Ferguson no les ha dit tan grosses, s’ha limitat a suggerir que, com Rijkaard, va entrar al vestidor de l’àrbitre en la mitja part d’un Chelsea-Manchester U. “L’arbitre no va entrar sol al vestidor”.
A Raymond Doménech el va criticar per convocar Makelele: “A França no tenen llibertat. És increïble, Makelele no és un futbolista, és un esclau. No té drets humans, no té llibertat d’elecció, aleshores és un esclau”.
Hi ha moltes més declaracions de José per sucar-hi pa, però passem a llegir les opinions que s’han dit d’ell:
Gigi Garanzini (març 2009): “Crec que només un pallasso pot dir que aquesta acció és falta, i el pallasso és Mourinho”.
Makelele: “Mourinho ho ha destruït tot. Amb molta freqüència ha aïllat alguns elements per deixar lloc a una nova estrella… A principis d’aquesta temporada (2006-07) s’ha distanciat dels jugadors. De sobte, l’esperit de germanor que ens unia s’ha ensorrat… Ha discutit amb Abramòvitx, que li demanava més llibertat al camp pels jugadors, però Mourinho s’ha negat amb obstinació a canviar de mètode”.
Benítez: “Vostès conèixen la meva relació amb ell, és a dir que prefereixo no dir res”.
Potser és que no han trobat la manera d’arribar al cor del portuguès. I guaita que és fàcil. Si voleu entendrir José, res com convidar-lo a un cafè amb azeitâos, uns pans de pessic en forma de S típics de Setúbal. Invitacions a vi, estalvieu-vos-les, perquè el vi típic de Setúbal es diu VQPRD Palmela, us ho juro, i amb un nom així només pot estar avinagrat.
