En femení, sisplau, pafavó damanu: la Inter, 1) perquè els italians encara no saben si els clubs de futbol són nens o nenes, 2) per tradició i 3) perquè la Inter é mobile qual piuma al vento, ja ho anirem veient.
Va néixer com a Football Club Internazionale Milano, però el nom li va durar poc. El 1928, en plena exaltació feixista de la italianitat i rebuig turulato dels estrangerismes, la Inter va passar a dir-se Società Sportiva Ambrosiana, fent un dubtós homenatge a Sant’Ambrogio, patró de Milà i bisbe, del que no consta que hagués practicat cap forma medieval de calcio. Ara bé, mort el porc, morta la ràbia; la Inter va recuperar el nom original tan aviat il Duce va penjar d’una corda. Amb les trinxeres de la 2ª GM encara calentes, “L’Ambrosiana torna a chiamarsi solo Internazionale”.
En aquella època ser foraster i fundar clubs era una sola cosa. Al Barça el va fundar un suís, al Madrid, dos germans catalans, i a la Inter el va fundar un venecià, Giovanni Paramithiotti, amb un pintor, Giorgio Muggiani, que va dissenyar ell mateix l’escut rodó en el que s’enllacen les quatre inicials. Els socis els van obtenir provocant una escissió al rival etern, que aleshores es deia Milan Cricket and Football Club. L’anglofília d’aquest club arribava al punt de traduir el nom de la ciutat, però d’altra banda feia bandera de jugar només amb italians (són així). La Internazionale va obrir les portes als estrangers, d’aquí el nom.
Fent un repàs a la història de la Inter, el que primer crida l’atenció és que l’extraordinària estabilitat institucional que el distingeix no es perllongui al camp. En els 78 anys últims, el club només ha tingut 7 presidents… per 61 entrenadors.
La segona sorpresa és que un club que està considerat entre els grans d’Europa només hagi tingut una època d’or, molt intensa però molt breu, ja que en quatre temporades la Grande Inter va guanyar tres scudetti (1963, 65 i 66) i dues copes d’Europa (64 i 65), la primera d’elles pispada al Madrid a la final del Prater de Viena. I va brillar tant amb gent que hauria d’haver estat al Barça (això dol): l’entrenador Helenio Herrera i el migcampista Luís Suàrez. És clar que aquest jugava acompanyat per Fachetti, Mazzola, Domanghini, Corso…
Consolem-nos recordant que la venda de Luisito per 25 milions de pessetes va salvar el Barça d’una probable fallida a la que l’havia abocat la construcció del Camp Nou i una pèssima administració.
“Grande”, a la història del futbol italià, només se li ha dit a dues squadre: a il Grande Torino de Valentino Mazzola, un equip meravellós anihilat per un accident aeri el 1949 a Superga, i la Grande Inter de “il mago” Herrera. Només ells “han avuto quest’onore letterario, questa laurea eterna, questa corona al merito per qualcosa di straordinario”.
Herrera donant instruccions a Fabio Capello
La segona època d’or hauria estat l’actual si les 4 lligues seguides que s’ha embutxacat des del 2006 s’haguessin completat amb uns trofeus europeus. Però no; la Champions ha fet pam-i-pipa a la Inter fins ara. No cal que us expliqui que el club ha posat totes les esperances a trencar la malastrugança enguany que s’ha plantat a la semifinal. Però per això, angelets meus, hauran d’eliminar “el millor equip del món”.
La resta de la historia de la Inter “è bizzarra, a volte fragile, a volte straordinaria”. Sempre se l’ha vist en la pugna (mai no ha baixat a segona divisió) però poques vegades s’ha endut una copa. La Inter è versatile e volubile. L’etern femení.
Les aportacions d’Helenio Herrera van arribar a tot el futbol italià, des de la preparació atlètica fins a la tàctica, passant pel control de l’alimentació dels jugadors i pel “refresc energètic” que ja havia fet prendre als jugadors del Barça. Se’l considera l’introductor del cattenaccio que ha marcat per a bé o per a mal el calcio: rigor defensiu extrem, ordre tàctic, contraatacs fulgurants.
Don Helenio va tenir la sort de coincidir a la Inter amb Italo Allodi, al que titllaven de Richelieu dels despatxos, i amb il padre e padrone Angelo Moratti.
Els Moratti són una dinastia d’empresaris de refineries petrolíferes. El patriarca, Angelo, era un self-made man que va construir un imperi del no-res. Com Lendoiro, va començar gestionant un club d’hoquei, el Hockey Club Milano Inter, i diuen que la passió per la Inter l’hi va encomanar la dona, Lady Erminia, nerazzurra a mort. El fet és que el 1955 va comprar el club per 100 milions de lires (uns 10 M ptes) , i el va presidir amb un èxit notable.
Herrera va trobar d’entrada totes les dificultats. La premsa el va rebre amb les ungles, com Van Gaal al Barça. La Inter duia anys arrossegant-se pels llocs grisos de la classificació, estava ”lenta e senza ritmo”, i l’estrella, el xeneize Angelillo, va marxar a la Roma en desacord amb la disciplina del seu compatriota. Herrera el va substituir pel culé Luisito Suárez, flamant Pilota d’Or, i va prometre a Moratti, així en dos idiomes: “Presidente, vinceremos todos y contra todos” (sic). Una cosa semblant cantaria el Barça anys després, a Roma precisament: Dilegua, o notte!… Tramontate, stelle!… All’alba vincerò!
La seva filosofia encara és útil a un Barça que navega contra villaratos: “Cal ser més forts que tots i que tot per fer triomfar la justícia esportiva.”
Angelo Moratti, cansat de la pressió, va vendre la Inter el 1968 a Ivanoe Fraizzoli, un ex-boxador, i el club va tornar a la inestabilitat típica, tòpica i tràgica, acontentant-se amb alguna lliga escadussera i, oh miracle, amb la copa de la UEFA del 1991.
Per això els tiffossi no es cansaven de reclamar a Massimo, l’hereu del gran home, que tornés a agafar la Inter. El 1995 Massimo Moratti es va decidir; va comprar el club a Ernesto Pellegrini i, com un Florentino de la vida ignorant del futbol, en 7 anys es va gastar 500 M € en comprar jugadors que malvenia poc després.
Tan malament li va anar que va fer una primera dimissió de la presidència el 1999, i una segona el 2004, sense deixar, però, la propietat del club. Quan Giacinto Facchetti, el president que havia posat, va morir el 2006, Massimo va tornar a agafar les regnes.
L’escàndol del Calciopolis (compra de partits amb el Milan i la Juventus implicats) li va donar un scudetto inesperat el 2006, el primer després de 17 anys, i l’entrenador Roberto Mancini va estirar l’èxit amb 2 lligues més. Però Europa es feia l’estreta, i el 2008 Moratti va contractar d’entrenador un portuguès carallot, bon traductor i millor persona, per acabar de posar ordre a l’equip, fer córrer els cabrons i guanyar una Champions, coi, que és on es juga avui la pasta gansa italiana al dente.
En la primera temporada, Mourinho només va poder repetir scudetto (amb una supercopa italiana de propina). En la segona, manté de moment totes les possibilitats de repetir amb golets d’Eto’o, Motta o Quaresma.
Ara bé; la Champions són figues d’un altre paner. José Mario dos Santos Félix Mourinho, The Special One, i la turbamulta de tiffossi s’han fet moltes il·lusions amb això d’haver arribat a la semifinal, però va a ser que no, que no, que no, mi negro que no.
La Champions ja té un altre nom escrit a la copa.
La Champions del 2010 té un altre amo.