Yoyalodije

El Getafe Club de Futbol

Que ningú digui que el Getafe és un filial encobert del Real Madrid!

És cert que, en el seu origen, tan llunyà com el 1976, era la Peña Madridista Getafe, però que ningú ho digui!

És cert que el seu president, don Ángel Torres, és soci del Real Madrid, però que ningú ho digui!

És cert que la llista dels seus entrenadors pudeix a merengue: Quique Sánchez, Schuster, Laudrup i actualment Michel ajudat per Esnàider, però que ningú ho digui.

És cert que el Getafe és el destí privilegiat dels jugadors del Castilla que no troben lloc al primer equip del Madrid (de la Red, Adrián, Soldado…). Que ningú ho digui!

És cert que han posat a l’estadi el nom de Alfonso Pérez, il·lustre canterà i actual veterà del Real Madrid que MAI NO VA JUGAR EN EL CLUB que tan altament l’ha homenatjat (un cas únic en el futbol mundial). Que ningú ho digui!

Calleu la boca, calumniadors, difamadors, males ànimes, llengües d’escurçó! Achanteu la mui! Cheat up! Ta gueule! Que ningú ho digui!

Com que no es pot dir, doncs, no ho diré. Parlaré, millor, del seu himne, que defineix el club: ”Sigue la ruta que hasta ahora llevas / llena de triunfos, honra y honor, / hasta que todos decirte puedan / viva el Getafe que es campeón.“

Campio de… (un moment que miro la història del club)… campió de… (un moment que miro la viquipèdia)…-Alguna cosa ha d’haver guanyat… No pot ser que mai…

Doncs dallò, potser la paraula precisa no sigui la de campió. L’autèntica especialitat del Getafe són els subcampionats, i en concret els de la Copa del Dròpol, assolits amb “honra y honor” els anys 2007 i 2008. Enguany aspira a reeditar-lo.

Si ho aconsegueix, seran tres subcampionats en 4 anys. Això no ho pot dir el Milan, ni el Bayern, ni l’United!

Per cert, parlant del Bayern de München. Al Getafe li va tocar eliminar-se amb ell als quarts de final de la Copa de la UEFA del 2007. Després d’empatar a l’Allianz Arena amb un engrescador 1-1, els azulones van aconseguir un 3-1 a la tornada… fins que, a cinc minuts del final, una cagada del porter Abbondanzieri i un despiste de la defensa van permetre el 3-3, amb un global de 4-4 que deixava els getafenses mirant a Leganés.

Parlem de les penyes del Getafe. En té 27, amb noms que són un prodigi d’imaginació: Vuelo azul, El último azul, Paraíso azul, Leones azules, Marea azul o Orgullo (atenció) azulÓN.

No li podia faltar una penya d’ultres, en el seu cas els Comandos Azules, successors de les extintes Brigadas Azules, una penya organitzadíssima en seccions: Brigadas rompebragas, Power geta, Secció 1 Caballero, Beer boys, Sarampión i Killer blues (traducció: azules).

El butlletí dels Comandos té justa fama pel nivell de les anàlisis. Us en portem una mostra, sense modificar-hi ni una coma:

”No hay mejores istantanias. Apesar de estar el estadio casi vacio, sobre todo porla culpa de este puto futbol negocio, el fondo de Comandos con un gran aspecto, tanto de gente como por supuesto de animacion, donde se dio un gran recital, no bajando el nivel en todo el encuentro, apesar de frio y lluvia.”

Els Comandos compten amb accions memorables. Deixem que ells mateixos les expliquin: ”las grandes nitratadas que llenaban el fondo de humo… Menudo apedreamiento en Las Margaritas… 150 ultras con cascos azules de obra desde Getafe a Leganés andando… Originales tifos como el que se le dedicó al presidente vestido de cerdo”.

Sempre al peu del canó. ¡TRAIDOR QUIEN CEDA!

De l’entrenador, José Miguel González Martín del Campo, Michel, es pot dir poc que la gent no conegui. Defensa de la Quinta del Buitre, jugava al ritme de les xiulades que li dedicava la grada del Bernabeu. Millor fortuna va tenir després a la tele, creant un model clàssic de comentarista esportiu, inoblidable, i deixant un àlbum de frases que perduraran molts anys en la memòria dels aficionats, secció cova dels horrors.

Quan don Ángel Torres va decidir fitxar-lo d’entrenador, per substituir Victor Muñoz, un culé que mai no havia encaixat en un club que NO ÉS un filial del Madrid (que ningú ho digui!), va presentar Michel amb una sentència definitòria: “Michel no és un tocahuevos”.

Els volcans de Barranquilla (Colòmbia) es van activar a conseqüència del bot que va fotre Carlos Valderrama en escoltar-ho.

Al Getafe hi juga (casualitats!) Adrián González, el fill de Michel, que va camí de renovar les glòries de la dinastia. De moment, almenys, l’afició del Getafe ja el xiula tan asiduament com la del Madrid xiulava a son pare.