Categories
Yoyalodije

El Real Sporting de Gijon

Parlem d’un equip flexible. Així s’explica que es digués Real Sporting quan manaven els monàrquics, Sporting Gijon amb als republicans o Real Gijón amb als franquistes, no importa. De la mateixa manera, té simultàniament una penya fatxa, els Ultra Boys, i una esquerranosa, el Fondo Norte, no importa.
Tothom hi cap a l’Sporting, com al camarot dels germans Marx. No m’estranya que tingui 200 penyes ni que proclami: ENXAMAS CALEYARAS SOLU!

Tampoc aconsegueix definir-se entre primera i segona divisió. L’Sporting ha pujat sis vegades a primera, amb successives baixades ineluctables com la mort. No sols és el paradigma dels equips ascensors, sinó també el que hi posa més diversió: el 1961 li tocava baixar a tercera, però se’n va salvar per la renúncia del Condal a pujar a segona. L’any següent va repetir la filigrana de la filigrana: no va baixar gràcies al descens forçat del Sanse, filial d’una Real Sociedad que havia baixat a segona. Oportunitat, oportunisme o pam i pipa al món mundial? No importa. PUXA SPORTING!

Per la part que ens toca (els pebrots), els culés no li perdonem que en dues ocasions, el 1944 i 1964, deixés escapar l’ascens a primera perdent la promoció amb l’Español. Dues oportunitats que podien haver estat decisives en el camí igualment ineluctable dels pericos cap a tenir el millor estadi de la tercera divisió.
Per fer-se perdonar, l’Sporting ens va traspassar tres diamants: en Quini, l’Abelardo i, previ pas per Madrid, desinfecció i desparasitació, en Luís Enrique, un yogurín que no pararà fins fer de la Masia una fotocòpia de l’escuela de Mareo.
I és que l’amor dels sportinguistes per les noves generacions no té límits, com ho mostra que el segon article més venut del seu merchandising sigui el xumet de l’Sporting, seguit a curta distància per la cadena del xumet, en sisena posició.

De vegades s’ha dit que l’Oviedo estava més pròxim del Madrid mentre que l’Sporting ho estava del Barça, però això no va impedir que el 1970 fes un conveni (ja caducat) de col·laboració amb el Madrid, amb dret prioritari sobre els jugadors xixonesos. Flexibilitat se’n diu. No importa.

El que trobo més difícil de perdonar-li és la lletra dels seus himnes. De l’oficial, la frase més brillant és:
“Revive tus laureles y siempre hacia delante,
tu fe nunca decaiga, no debes desmayar. “

No hase falta desir más. Sort que els Ultra Boys centren els conceptes cantant:
“hay que poner un poco
más de huevos, más de huevos”.

La diana preferida de les cançons dels Ultra Boys, però, són els oviedistes:
“Subnormal, subnormal,
subnormal de oviedo, lalalalalalalalalala……”

“Gorriaran, Gorriaran, defensa del oviedo,
muchos hombres quisieran tener,
tu cabeza, tus cuernos, tu mujer,”.

La flexibilitat d’aquests ultres els permet proclamar-se enemics de la violència en tertúlies radiofòniques compartides amb el gran Quini, i alhora citar-se amb els Biris del Sevilla, el passat 13 de desembre, per treure’s el fred amb una batalla campal que es va saldar amb 13 ferits i multes de 60.000 euros a cada un dels 67 ultres identificats.
Ignoro si pagarà les multes l’empresa Internacional Sex-shop, patrocinadora oficial de la penya, a la que li sol finançar els viatges i el material.
No crec que les paguin els àrbitres. Sobretot després d’escoltar els ultres que canten l’habitual:
“No puede ser, esto no es normal,
todos los domingos nos arbitra un subnormal.”