Que l’equip anava perdent senyes d’identitat a marxes forçades era evident.
Que s’esfondraria de manera tan fulminant el castell de cartes no crec que entrés en cap previsió. Ara mateix l’equip és una amalgama de manca d’orientació, nul·la confiança -ja us vaig dir ahir que Sergi Roberto era l’exponent més notable en aquest camp i ho vaig fer abans del gol del Leganés- i episodis de baixa forma sagnants -i en aquest punt, per a desgràcia de tots plegats, excel·leix el nostre far Leo Messi.
La Lliga està perduda, la Champions encara més i una final de Copa contra un equip menor apareix com un objectiu massa modest per poder reactivar-ho tot plegat, de manera que dono la temporada i l’etapa Luis Enrique -més desorientat, més mancat de confiança i en més baixa forma que tots els jugadors junts- per tancada.
A partir d’ara, qualsevol cosa que pugui venir amb aquests autèntics maldestres, vulgars comissionistes i paupèrrims comunicadors al comandament de la nau no pot ser res més que un naufragi descomunal.
Que Messi ens agafi confessats, perquè el fons del pou encara queda lluny i ens hi estem, precipitant a velocitat de vertigen.