Quan des d’un reducte de bon barcelonisme, com és el Diarioyoya, es va comprant el relat de la caverna… i alguns yoyers de pedra picada comencen a fer seguidisme del barroer populisme fiscal… mala peça tenim al teler. O com dirien en l’idioma del país veí… apaga y vamonós.
Leo Messi és el millor jugador de la història (amb molta diferència) i una màquina de generar ingressos, sigui amb el futbol o sigui per diversos i múltiples conceptes.
Leo Messi, com és lògic i natural, no té ni idea de fiscalitat. Com tampoc en tenen ni idea el comú dels yoyers. Leo Messi, com la majoria d’esportistes prodigi de tot el món, confia la gestió dels seus ingressos al seu pare, com a la majoria de famílies normals.
El pare de Leo Messi, que com és lògic i natural no te ni idea de fiscalitat, busca i contracta els millors assessors fiscals per gestionar de la manera més òptima possible els quantiosos ingressos globals de Leo Messi.
L’objectiu dels millors assessors fiscals és aconseguir pagar el mínim possible d’impostos a partir de tots els mecanismes d’enginyeria financera i/o d’elusió fiscal -que no frau fiscal- que permet la llei.
La funció del pare de Leo Messi és pagar generosament als assessors i donar el vist i plau a les seves propostes… que se suposa són legals. Propostes a la manera de les gran multinacionals com Apple, Amazon, eBay, Google etc., que legalment NO tributen (pràcticament) des de Luxemburg, Irlanda i un llarg etcètera de països.
O com les empreses del IBEX 35 o similars (hola Florenvito) que no paguen ni un 7% de mitjana quan el tipus impositiu de l’impost de societats es del 28% per l’exercici 2015. O directament no paguen gràcies al seu entramat (legal) d’empreses filials domiciliades a paradisos fiscals.
El pare de Leo Messi no té coneixements de fiscalitat ni cal que en tingui. Té, el que s’ha de tenir, diners per pagar els millors assessors fiscals. Si aquests assessors fiscals no han sabut fer bé la seva feina… es despatxen, se’n contracten uns altres i es paga a Hisenda el que toqui, és a dir, els impostos defraudats, els interessos de demora, els recàrrecs, les sancions i el que faci falta, com així ha fet el pare de Leo Messi, sense recursos i sense discutir ni cinc cèntims al ministeri de l’inefable Cristóbal Montoro.
Si a tot això hi afegim que hisenda i el fiscal ja es donen per satisfets i que només la tossuderia de l’advocacia de l’estat provoca que s’arribi a judici, i que aquesta advocacia de l’estat està contaminada i molt contaminada a través de la llotja del Santiago Bernabeu, doncs…a bodes em convides. O com dirien en l’idioma del país veí… miel sobre hojuelas.
Per resumir-ho… un cas com aquest, i d’acord amb la meva parcial i subjectiva opinió, només és una qüestió de diners. De pocs o de molts diners, però MAI, MAI, MAI una qüestió penal.
Que no us embauquin!
PS: Qui desconegui el concepte d’elusió fiscal o en vulgui saber una mica més, que no es perdi l’interessant article, que crec ja he enllaçat alguna vegada, del gran @RogerVinton titulat… La indústria de l’elusió