Notes per a una tesi sobre la relació entre la presidència del FCB i les elits catalanes des de la institució de les eleccions amb sufragi universal
Resum – La disputa pel control del FCB que Nunyisme-Burgesia van mantenir en els 25 anys que van des de les primeres eleccions guanyades per Núñez (1978) i les primeres guanyades per Laporta (2003) finalitza el 2015 amb una aliança.
Nota Prèvia- No hi ha hagut mai a la vida un candidat viable o un president del Barça que no fos ric o molt ric. Quan parlo de burgesia en aquestes notes no parlo de la classe social dominant, a la qual sense cap dubte pertanyen Núñez, Gaspart i Laporta, aquest darrer encara que sigui per matrimoni, sinó de la alta burgesia tradicional i hegemònica catalana.
1- A les eleccions de 1978, primeres amb sufragi universal dels socis majors d’edat, es va produir un terrabastall inesperat que traspassà la presidència del Barça de la burgesia tèxtil catalana tradicional a la nova burgesia immobiliària, xarnega per a més inri dels vençuts [a investigar el paper de Nicolau Casaus, provinent de la burgesia tèxtil, com a primer cooptat del nunyisme i que representà perfectament el paper de contrast del propi Núñez].
2- La por a fracassar tradicional de les classes dirigents catalanes es posa de manifest al 1981 quan la consecució d’una mísera Copa del Rei les convenç de la inutilitat de presentar-se a les eleccions. No cal ni tan sols esmentar que van pensar al 1985 amb la consecució de la primera lliga en 11 anys.
3- Cal que el panorama es degradi fins al punt del Motí de l’Hespèria perquè la burgesia tradicional organitzi una candidatura. Al 1989 el candidat elegit fou l’epítom del classisme Upper Diagonal: no es pot ser més pijo que Sixte Cambra, llicenciat d’ESADE i organitzador del Torneig Comte de Godó (sí, Godó) al Real Club de Tenis Barcelona.
El nunyisme se’l va menjar amb patates (59%-41%) apel·lant, precisament, a aquestes diferències de classe i a la contractació com a entrenador de Johann Cruyff [A investigar si aquesta és la raó del seu debut a la llibreta de la rancúnia godótica].
Curiosament (o no) el Mundo Deportivo va titular en portada un asèptic “Núñez presidente” amb un gran escut del Barça i no va tornar a treure la notícia fins a la pàgina 14. S’ha de tenir en compte, per al seu descàrrec, que aquell mateix dia havia debutat Romerito contra el Real Madrid.
4- L’eclosió del Dream Team i la primera Copa d’Europa fa que no hi hagi candidatures contràries a Núñez el 1993.
5- A primera vista sembla molt estrany que al 1997, amb un míser palmarès d’una Copa del Rei en tres temporades i amb marxa traumàtica de Cruyff inclosa, les elits no s’organitzessin per foragitar Núñez de la presidència. Potser ja no ens ho sembla tant si considerem que aquestes elits ja havien acceptat col·laborar amb Núñez vist l’èxit de la seva labor d’oposició: el 1993 Cambra s’integra a la junta directiva [A investigar paper de Salvador Alemany].
Així va quedar camp lliure perquè s’hi presentés un franc-tirador com Ángel Fernández, també provinent del món immobiliari (ja no constructor, sinó intermediari). Don Piso s’hi va presentar sabent que no podia guanyar però pensant que fent-ho li podria donar algun avantatge a les properes eleccions. Això si no hagués quedat anihilat, és clar, perquè si representa que Bartomeu acaba d’arrasar Laporta no trobo la paraula que definiria treure 45 punts de diferència al rival (76,3%-17,5%). Això sí, Fernández va aconseguir que el cooptessin com a vicepresident, premi de consolació i mètode de control gairebé infal·lible del nunyisme.
6- La burgesia nostrada que no es va presentar al 1997 pensà que tenia la seva oportunitat d’or al 2000 quan, cremat i jubilat el patriarca en plena crisi social i esportiva, el bispresident esportiu el substitueix a les eleccions. Contra tota lògica humana Joan Gaspart va guanyar Bassat (55%-43%), un publicista reconegut internacionalment i que passava per allà, conduint-nos de cap i a tota màquina vers el trienni negre [A investigar el paper del propi Bassat, que no es veia gaire concentrat en la labor].
7- A les eleccions de 2003, que havien de ser necessàriament de canvi per l’esgotament del model nunyista, les elits catalanes van actuar més intel·ligentment, no per repetir candidat perdedor, sinó per repetir la jugada de les bones famílies barcelonines del tardofranquisme (amb q), que tenien un fill dirigint la fàbrica i un altre afiliat al PSUC, no fos que pintessin bastos. Quan Laporta derrota el nunyisme (per incompareixença) i l’establishment (per incompetència) el petit fill burgès està perfectament col·locat com a bispresident esportiu (de què em sona) a càrrec dels fitxatges i, per tant, dels moviments de diners. Tots sabem que l’entesa acabà com el rosari de l’aurora, i així ens trobem per primera vegada alhora a l’oposició el nunyisme derrotat i la burgesia expulsada, que evidentment passen a tenir un enemic comú i irreconciliable, el laportisme, al qual gairebé fulminen en una moció de censura al 2008 però que han de suportar fins a les eleccions de 2010. [A investigar el canvi de cavall a mitja campanya del grup Godó]
8- Que el Barcelona ha passat a ser una joia molt més llaminera que als anys 80 en dóna fe que al 2010 hi hagi fins a quatre candidats en una temporada en què es guanya una segona lliga consecutiva. Que els quatre hagin estat membres de les juntes directives de Joan Laporta també dóna fe de la seva incapacitat per a construir i consolidar equips homogenis. [Investigar la hipòtesi d’una possible victòria de Laporta d’haver pogut optar a una 2a reelecció].
9- Aquestes eleccions les guanya Rossell arrasant gràcies a una impressionant feina mediàtica (capitanejada pel grup de l’establishment català per antonomàsia) i per la inassistència del laportisme, que no presenta com a candidat una primera o segona espasa, sinó un ganivet de postres. I es nota que han passat més de vint anys de la derrota de Cambra: ara es guanya fent gala dels atributs més upperdiagos possibles: ESADE, Nike, comissions, influències, contactes amb la Confederação i porto de vicepresidents capos de la Banca Rotschild i mamporrers del capital qatarià.
Sense candidat propi el nunyisme el vota, bàsicament per ser el candidat més anti-Laporta. Per primera vegada en dècades la burgesia guanya i s’exhibeix sense complexos. Però, ai làs! Exhibir-se significa retratar-se i la burgesia catalana ha estat sempre moderada i discreta. El Barça és un gran aparador i Rosell es pensava que podia continuar cobrant barroera i ostentosament les comissions de tota la vida quan a Madrid estan cercant escàndols catalans dia sí i dia també. Ja sabeu com va acabar: fugint sense mirar endarrere.
10- I així arribem a les darreres eleccions, en les quals es dóna el fenomen més important a l’entorn de la presidència del FCB des del 2003: l’explicitació de l’aliança Nunyisme-Burgesia, on el candidat és el de menys i en la qual els primers hi posen el discurs (fins i tot els balbuceigs) i els segons hi posen les influències mediàtiques i polítiques.
Quod erit demostrandum.
Post Scriptum- Que en una temporada post triplet hi hagi hagut un candidat capaç d’arribar a les eleccions (Benedito i Freixa van entrar per invitació) i treure una tercera part dels vots demostra que aquesta aliança té un nucli opositor fort que no depèn dels resultats immediats (moltes vegades atzarosos). Caldrà veure si aquest nucli actualment al voltant de Joan Laporta acaba esvaint-se amb el component purament personalista o si evoluciona cap a un moviment més ampli. [El Nunyisme sense Nuñez guanya eleccions, ho podria fer el Cruyfisme-Laportisme sense Cruyff ni Laporta?].