Una contracrònica de les últimes eleccions al Barça

“Serà un dia llarg”.

Tot i que aquesta (contra?)crònica de les eleccions l’escrigui un cop passades les mateixes, no puc evitar donar-li voltes dies abans, i ja llavors era clar que seria un dia llarg, i que d’una manera o altre aquesta expressió sortiria al text. També que seria emocionant, intens, i amb un final més o menys previsible. Però per molt que es vulgui planificar, hi ha fets que no es poden narrar sinó a posteriori. Comencem, doncs.

7:00

Per més que parlin de les grans onades de calor del 1994 ó el 2003, no aconsegueixo recordar una calor tant asfixiant com aquesta. Alguns ho infravaloren dient que és normal que a l’estiu faci calor, però arribar a aquests extrems no s’explica si no és pel canvi climàtic, que la nostra espècie continua provocant. Probablement algun dia tothom s’hi conscienciarà, però aleshores ja serà massa tard. En tot cas, en aquests moments no penso tant en com afecta al món sinó en com m’afecta a mi; tanta calor no deixa dormir bé, i avui necessito estar ben despert. És el que cal si vull cobrir bé les eleccions, en la mesura que ens deixin.

Com era d’esperar, no trobo correu de Premsa del Barça responent a la nostra nova sol·licitud d’acreditació, després de ser refusada la primera. Tot i així, em preparo per a arribar temps abans de l’obertura de portes, no tant amb l’esperança d’obtenir acreditació com de cara a intentar poder canviar impressions més enllà de rebre una resposta genèrica no signada per cap persona en concret. Així que esmorzo ràpid i em preparo per a agafar l’autobús: vivint a l’esquerra de l’Eixample no em farà guanyar gaire més temps que si anés caminant, però es bo guardar forces.

Al cap i a la fi, serà un dia llarg (yoya!).

8:30

Com era d’esperar, no obtenim acreditació pel Camp Nou. Aconseguim parlar finalment amb algú de premsa que ens confirma que són limitades, i es donen als mitjans que han estat amb passi de temporada; passi de temporada que no ens van donar al seu dia, suposadament per ser un mitjà digital. Quan ho recordem i demanem resposta sobre el passi de temporada, s’escuden en uns criteris per a mitjans digitals, que no apareixen enlloc. De res serveix explicar novament el seguiment de la campanya que hem fet, que ha fet que en alguna ocasió fóssim l’únic mitjà en algun acte. Només puc aconseguir el nom propi de la persona amb qui parlem i el compromís que ens explicaran els criteris en un futur.

De tota manera, si el compromís no és sincer i no tenim explicacions dels criteris, o els criteris no són raonables, com a soci sempre em queda la possibilitat de queixar-me a l’OAB i després al Síndic del Soci. Però està clar que no serà avui quan es resolgui. En tot cas, em queda el dubte de si ens van ‘fitxar’ per la pregunta que vam fer el passat dilluns al senyor Bartomeu, o si més aviat ens tenien ja ‘marcats’ fa temps (com diem, no era la primera acreditació que ens negaven)… o si no és tant tema de tenir-nos vetats sinó més aviat que la premsa del club funcioni a l’estil ‘Sí, ministre’, amb unes directrius marcades però amb unes persones fent i desfent a la seva manera, sense estar oberts a nous mitjans a no ser que formin part d’un gran grup de comunicació (o d’un grup afí a la directiva).

Cal mirar endavant, així que em preparo per l’obertura dels col·legis, i fer seguiment de les votacions dels candidats, que segons el que rebem seran esglaonades: 9:00 Bartomeu, 9:30 Laporta, 10:00 Freixa i 10:30 Benedito.

9:27

Després de gairebé mitja hora esperant al voltant de la taula 12, amb una calor cada cop més asfixiant, i després que votin diversos culers, qui vota és el senyor Josep Maria Bartomeu. En la línia del que diu Getafegate a Twitter, un cop ell ha votat ja han votat tots els candidats… imputats.

Toca deixar el nostre lloc i desplaçar-nos a la taula on votarà Laporta, en principi en només tres minuts.

9:58

Després de gairebé mitja hora d’espera, finament vota Laporta. L’expectació ha estat molt superior a de l’arribada de Bartomeu, i bona part de la tardança ve motivada pels problemes que hi comporta per a arribar a la taula de votació. Abans, veiem que arriben per fer-li costat exjugadors com Albertini, Abidal i Giuly, alguns d’ells part de la seva candidatura.

10:20

Tot i que finalment ja vota el senyor Freixa, encara estem mentalment, almenys en part, dins la curiosa escena que acabem de viure: mentre esperàvem que votés, amb tots els mitjans guardant posició per a la millor foto, tothom ha deixat la seva posició en estampida en arribar Xavi a una taula propera.

Amb els llocs recuperats, vota el tercer candidat a fer-ho.

10:33

L’últim en votar acaba sent el més puntual a fer-ho, un Agustí Benedito que ja portava unes hores al recinte… i al qual veiem poc abans saludant a Joan Gaspart. El que no fa molts anys estava considerat el pitjor president de la història del club, i ara més aviat seria el tercer.

Després d’uns moments d’incertesa per no portar a sobre la papereta, vota l’últim dels quatre candidats a fer-ho.

Després d’això, i sense accés a la zona de premsa i equips de campanya dins l’Auditori 1899, només podem aprofitar el fet de ser socis i donar un volt per les diferents zones del recinte per a seguir captar l’ambient. Un ambient de molta activitat. Tanta com per a que ja no quedi menjar a les carpes de restauració per a socis, com era d’esperar.

També veiem la possibilitat de fer-se una foto amb el triplet… triplet que ha estat usat electoralment per la directiva sortint. Potser no hi ha cap mena d’interès partidista en això. Potser. Però veient els precedents d’aquesta directiva, no és el cas. En tot cas, no havíem vist encara el pitjor en aquest sentit.

11:29

Durant la jornada, anem twittejant les nostres impressions , sabent que a més l’stoitxkov ens ajudarà deixant-les al Diario Yoya pròpiament dit. A més, tot i que estem atents al que vivim in situ, via Twitter recollim més impressions de la jornada, en bona part gràcies a les mencions. Una d’elles ens deixa astorats: “Una candidatura fa propaganda al voltant del camp mentre es vota…” ens comenta PereBça, acompanyat d’una foto.

Donem la volta a l’estadi fins que finalment ho podem comprovar en persona.

Mentre els anem enfocant, escoltem com un dels nois diu “Estan fent fotos”. Per un moment penso que el proper que diran és “Avisa als morenos“. Bé, o similar, ara ja no els anomenen així. És exagerat pensar en això, segur… però per si de cas, ho tuitejo d’immediat.

Abans que se m’acabi la bateria, tinc ocasió de parlar amb fonts de les altres tres candidatures. Pel que indiquen, dues s’assabenten gràcies a nosaltres del tema; la tercera comenta que ja estan assabentats, tot i que contesten força més tard. Pel que sé, som el primer mitjà en reportar-ho, o almenys un dels primers, gràcies en bona part a l’esmentat PereBça, un dels cada cop més nombrosos usuaris de twitter que ho van denunciant.

Després d’un cafè en un bar on podem carregar el mòbil i acabar d’enviar algun que altre whatsapp, anem a dinar (el que ens passi…) i descansar unes hores.

16:08

Donat que les quatre seus estan relativament a prop entre elles, i que la de Benedito em queda a poc més de mitja hora caminant, aprofito l’ocasió per donar un passeig i passa-m’hi. Com és públic, la seu de Laporta estarà oberta tot el dia; de les altres, pel que ens havien comentat, una en principi estarà oberta, una altra tancada, i la última ho desconeixem. Finalment, només trobem oberta la de Laporta.

Tenim ocasió de parlar amb un dels voluntaris de la candidatura de Laporta. Arrel del nostre seguiment de la campanya, i també de la seva candidatura, ha conegut el Diario Yoya, i alaba especialment la qualitat dels seus comentaristes (una constant en gairebé tothom qui coneix aquesta casa). En tot cas, no hi ha molta gent i pel que sembla no saben gaire més del que sé jo; potser menys.

Tot i que el gairebé abandó de les diferents seus no és una sorpresa, personalment considero que hagués estat bona idea deixar-hi destinat un petit equip. Sí, els equips són al Camp Nou, on hi passaran la majoria de socis, però si tens una seu electoral a ple centre de Barcelona on hi han anat passant els socis (i la premsa) durant un mes, potser val la pena fer una petita inversió de personal, temps i diners en tenir-la activa durant un últim dia.

En tot cas, l’hora, amb bona part de la ciutat reposant després de dinar, no acompanya a l’activitat; així que em dirigeixo caminant al Camp Nou.

17:45

Tot i que el camí que segueixo em portaria de dret a l’estadi, unes travessies abans pujo en direcció muntanya per a enfilar el carrer Martí i Franqués des d’amunt… i així comprovar des de la distància si encara hi ha publicitat de la candidatura de Bartomeu al voltant del camp. Tot i que a Twitter membres d’aquesta candidatura insisteixen que tot plegat és legal, ara ja no hi són.

Volem pensar que hem contribuït a que ja no hi siguin, però en tot cas temem que no hi haurà penalització per a l’infringiment flagrant del ‘fair play’ per part d’aquesta candidatura. De fet, molts mitjans ni ho esmenten.

18:10

Segueix havent bastanta activitat a falta de poc més de tres hores… i una calor exagerada que ens obliga a hidratar-nos gairebé contínuament.

Passem per la zona d’activitats, i ens dirigim a la de votacions, creuant-nos amb Lluís Canut, que curiosament en aquell moment esmentava la paraula ‘cigalero’. Abans d’entrar-hi, veiem una sèrie d’enquestadors. Podem parlar amb un d’ells, que assegura, tal i com es veu al seu full, que segons les seves dades Bartomeu i Laporta van igualats. No és la impressió que m’he anat portant durant el dia, la mateixa que corre a tot arreu: que guanyarà Bartomeu àmpliament. Però ens agafem a aquesta petita dada.

Davant de l’Auditori 1899 (amb accés només a premsa i als equips de campanya), just ara hi és Laporta rodejat d’un munt de socis. Prop hi és part del seu equip, i aprofitem per a saludar a alguna persona amb la qual havíem parlat prèviament però només via Twitter.

Després d’una estona, i davant la impossibilitat ja esmentada d’accedir lliurement a la zona de premsa, ens anem a sopar i descansar abans del tancament de votacions.

21:05

Arribo a la seu de la candidatura de Laporta gairebé al mateix moment que es tanquen les votacions i apareix el sondeig de TV3. Amb uns 5000 socis consultats, estem parlant d’una mostra de més d’un 10% de votants, així que és impossible que canviï gaire la cosa; i amb la distància existent i no estant permesos els pactes post-electorals, l’emoció ha acabat molt abans del que pensàvem; en la línia però del que ja es rumorejava des de mitja hora abans del tancament. No hi ha pràcticament ningú de l’equip, així que després d’una breu conversa amb alguns voluntaris deixo la seu.

Passo per la seu de Benedito, que pel que havien dit potser s’obriria, però no és el cas. La de Freixa, com s’havia comunicat, continua tancada, aquest cop però amb un guarda de seguretat davant, que desconeixia el resultat. Finalment la de Bartomeu, il·luminada però seguint sense estar oberta al públic.

Em plantejo si val la pena tornar al recinte, però donada la impossibilitat d’accedir-hi lliurement per una banda, i d’una altra el cansament de tota la jornada per una altra, em dirigeixo a casa a seguir les reaccions.

La victòria de Bartomeu tampoc ajuda… però això ho deixo pel final de l’article.

23:58

Hores de ràdio, i de les ‘noves’ tecnologies sobre tot, que permeten el canvi d’impressions amb gent del propi entorn però també de les candidatures. En tot cas, el que ens arriba és el que es veu i s’escolta, almenys de moment.

Ara el que s’escolta és el discurs de Josep Maria Bartomeu, aclamat en acabar el seu discurs. I en aquells moments no deixo de pensar en aquelles línies que van fer que (gairebé) valgués la pena la ‘nova’ trilogia de Star Wars:”Así es como muere la libertad… con un estruendoso aplauso”.

Ha estat un plaer cobrir aquesta jornada, i aquestes eleccions en general. Les experiències que hem viscut, la gent que hem conegut, la pujada d’adrenalina, no ens ho treu ningú. En tot cas, tot i que no guanyem diners amb això, em resisteixo a dir que no som professionals, perquè hem procurat comportar-nos amb la màxima professionalitat. Però ser professional no té res a veure amb ser imparcial, i per això no acaba encara aquest article.

Ens ha quedat encara més clar el que ja sabíem: no es pot ser imparcial, ni al periodisme ni a la vida. Sí es pot, i creiem que cal ser, objectiu; és bo reconèixer els mèrits i demèrits vinguin d’on vinguin. Però no pots ser imparcial en tant tens un posicionament; si tens una opinió sobre per exemple Qatar, no pots enfocar les teves preguntes com si no t’importés el tema. El trist és comprovar in situ com ‘alguns’ mitjans estan esbiaixats no per un posicionament sincer, sinó per interessos, propis o sobretot del mitjà pel que treballin. Costa d’entendre per exemple, com en una roda de premsa de Bartomeu sobre el futbol professional i formatiu, ningú tregui el tema de la sanció FIFA de la candidatura, excepte els ‘descamisats’ del Diario Yoya quan ja acabava la tanda de preguntes.

No podem saber si podrà haver continuïtat d’aquesta mena de seguiment. Intentarem mantenir el contacte amb els contactes que hem anat a fent a les diferents candidatures, i esperem podem anar fent alguna que altra entrevista; però serà molt més complicat el dia a dia (vistos els obstacles de part del club), i encara més unes futures eleccions. Espero que pugui ser-hi a nivell personal, o sinó que almenys hi pugui ser el Diario Yoya. Però falta que hi hagin eleccions.

Falta que aquesta directiva no ens converteixi el club en una societat anònima. Les persones d’altres candidatures (i pre-candidatures) a les que he tret el tema en general no creuen que s’hi atreveixin, però la majoria també reconeixen que aquesta candidatura voldria fer-ho. Personalment temo i cada cop veig més clar, que aquesta directiva no només vol fer-ho, sinó que ho farà. És clar, passant per l’assemblea de compromissaris… la majoria dels quals votarà el que calgui. I sense opció de moció de censura, amb l’aval que els donarà “el que ha decidit el soci en assemblea”, així pot morir el club, “con un estruendoso aplauso”. I els de sempre dirien que “ara el soci en ser accionista és més propietari que mai del club” i que “podem estar orgullosos de la responsabilitat dels propietaris del Barça”.

Però ara jo no em sento orgullós de ser del Barça, sinó tot el contrari. No crec pugui estar orgullós de ser soci d’un club que vota de forma massiva a una persona que ha estat imputada, que ha mentit de forma flagrant, que està en contra de la independència, i que està venent el nostre club a una dictadura assassina. Sí, tots podem equivocar-nos puntualment, però avui no hi havia excusa per a qualsevol persona mínimament informada; perquè una cosa és una opció que pugui ser la correcta o no, però que busqui el millor pel Barça, i una altre la que ha guanyat avui: l’opció a la qual no li importa un rave el Barça, sinó els beneficis que hi pugi treure.

Sí, ha estat un dia llarg. Però seran molt més llargs els anys vinents. Potser, sense un nou horitzó pel Barça. Potser, en uns anys, sense un club pròpiament dit.