Permeteu-me felicitar-vos, astuts yoyaires, si heu deixat per al final la decisió sobre el lloc on passareu les vacances, perquè acaba d’esclatar amb força de megatons el nom estel·lar de l’indret que centrarà l’atenció del cosmos cosmètic els propers mesos, causant un enverinament de bilis envejosa als pallussos que van triar cutrades com Bora-Bora, Seychelles, Antàrtida o un creuer al voltant del món.
Corral de Almaguer és el lloc triat per les constel·lacions, un deliciós poblet de la comarca de la Mancha Alta, província de Toledo, generosament regat pel riuet Riánsares.
Ha tingut pocs habitants fins ara, abans que hi arribin en allau les masses ansioses d’estar en el canelobre. 6.000 únics privilegiats han viscut en un paradís sense explicar-ho a ningú, mantenint-ho tan en secret que, al seu costat, són del domini públic els misteris del triangle de les Bermudes, l’hora de la mort de Franco o el color de les calces de la mare Teresa.
Escollits pel destí, les successives generacions de corraleños i corraleñas han gaudit d’un privilegi que el bon Déu ha negat a la resta dels mortals: s’han pogut relacionar des de petits amb els importants personatges que s’han criat en aquell poble en una quantitat desproporcionada a la petitesa del llogarret.
La generació més vella va coincidir amb l’Agustinito, un nen tímid que es moria de vergonya cada vegada que li feien ensenyar la desmesurada titola, raó més que suficient perquè els seus coetanis, amb la crueltat dels infants, es passessin els dies organitzant concursos de veure qui pixava més lluny, més alt o més estona.
Els records estaven vius molts anys després, quan Agustinito García-Gascó va ser nomenat arquebisbe de València i posteriorment cardenal, i va exercir el càrrec amb la pura hòstia que li havia quedat d’aquells jocs infantils i amb el castellanisme rampant derivat de negar mil-i-tres vegades que el cognom Gascó indiqués un origen català de la seva família.
Una generació més recent de corraleños va coincidir amb el Julianito, un nen esprimatxat fins al punt de semblar un escuradents amb wambes. Alt ho era, el vailet, però tan gànguil amb ortodòncia que obligava a fer-els-hi passar més ramonetes que a Caín. La infantesa de Julianito va ser un viacrucis de calbots, clatellades, mormes i mastegots obsequiats pels robustos mossos corraleños entre riallades. No eren tan robustos, però, com per atrevir-se amb ell quan Julianito Ortiz va créixer com una mongetera irradiada i va fitxar pel Barça de bàsquet. Ara, quan el gran Julián visita el poble, els envellits mossos el tracten de vostè i procuren mantenir-se fora de l’abast dels seus llarguíssims braços, per si a don Julián li ve un atac de memòria.
A una nova generació li va tocar coincidir amb la Sarita, una nena simpàtica, de cara angelical i xerrera considerable. Hi havia moltes més nenes a Corral de Almaguer, però els infants mostraven una preferència unànime a jugar als metges amb ella, un bonic joc instructiu extra-escolar amb el que la quitxalla aprèn anatomia, fisiologia i la figa ta tia.
Van passar els anys, i del Corral en va sorgir, d’una banda, una notable promoció de ginecòlegs de la que us parlaré un altre dia, i d’altra banda, una radiofonista de fama, ai calla que és televisionista, ai calla que és guia turística especialitzada en l’Àfrica Meridional, ai calla que és instrumentista de vuvuzeles en re bemoll menor.
La premsa cardíaca està fent córrer el rumor de la seva boda imminent en la bonica església de Corral de Almaguer. Ella no ha piulat, però ja ha dut el manso al poble a conèixer els seus pares, i aquest ritual, segons les dignes tradicions locals, marca un punt de no retorn. Després de la visita als pares, és boda o escopeta llobera, conjugi o gendricidi. El rector, per si un cas, ja prepara les amonestacions, no l’agafin les presses amb els pixats al ventre.
L’església del bodorrio
Bé, canalla; a Grècia feu com els grecs, deia Sant Pau. Tanmateix, jo us recomanaria, quan aneu de bodes a Corral de Almaguer, que hi anireu, que no us deixeu arrossegar per les dignes tradicions indígenes, i no aprofiteu l’ambient campechano del casament per organitzar un concurs de pixades amb els padrins, ni per repartir calbots als escolans, ni per proposar jugar a metges a les senyores dels excel·lentíssims regidors de la vila. Ni a l’alcaldessa doña Juliana que, guaita la cosa, es diu com l’Ortiz.
Seny, yoyaires, seny.
o potser serà ermita del bodorrio
(nova sèrie votable Tanmateix Ficcions)