Yoyalodije

Informe VfB Stuttgart (I): Equip i estratègia

El objetivo de esta nueva sección es el de tener un espacio en el que aficionados de otros equipos -especialmente de los que serán nuestros rivales- podrán:
  • Darnos información de primera mano sobre sus equipos.
  • Proporcionarnos análisis alejados de la superficialidad de los del Maldini de turno que se mira dos partidos de determinado equipo en todo una temporada.
  • Opinar desde fuera sobre nuestro club, nuestros jugadores y nuestra liga.

Esto es algo que ya se hizo en su día en el Yoya, creo que con un post sobre el Sevilla, y funcionó muy bien.

Inauguramos pues este invento con la primera parte de lo que será una trilogía sobre nuestro próximo rival en Champions, el Stuttgart de nuestro estimadísimo Aliaksandr Hleb. Aunque, por desgracia, este Diario no ha conseguido que el propio Alex en persona nos escribiese un scouting, contamos con una firma invitada de lujo.

Se trata de Marcel, el autor de Brustring, un blog dedicado al VfB. Yo no entiendo ni papa de alemán pero me cuentan que es un tío que la toca. Durante esta semana, publicaremos tres artículos escritos por Marcel y traducidos al catalán por McCraken. Asimismo, tres yoyeros de renombre (Lenny, Reggae e Igna) verán publicados una serie de posts suyos en el blog de nuestro blogpal (?) alemán. Ya os avisaremos, para que podáis ir a hacerle un “celemín” de esos (nota: ni se os ocurra hacer el gamberro).

Desde aquí doy las gracias a todos los implicados: a los articulistas por el nivelazo de sus posts y a los traductores (McCraken y Obi van Kenobi) por el curro que se han pegado.

Me gustaría que, quien pueda, comente estos posts en inglés o en alemán, ya que Marcel se pasará por aquí durante estos días y participará en el debate.

(Al final de este post podréis encontrar un enlace para leer el texto original, si es que sois tan machos como para entender sin problemas el rudo idioma teutón.)

Crec que no podria ser mai aficionat del FC Barcelona. Em resultaria
massa avorrit. Vull dir, on és la “vida de fan” quan es dóna suport al
millor equip del món? Per a poder valorar els triomfs, els fracassos son
necessaris. Però vosaltres? El vostre equip ho acaba guanyant gairebé
tot, es recull el títol i llestos.
Vist això, prefereixo ser aficionat d’un petit equip, humil i provincià
del sud d’Alemanya. D’acord, no tenim -com vosaltres- els jugadors més
bons i més cars, segons criteris qualitatius i objectius. Però quan es
posen una samarreta blanca amb una franja horitzontal groga son malgrat
tot els millors del món -perquè son els nostres.
Però bé, suposo que això ho diran tots els fans dels jugadors del seu equip.
Tot i això, en qualsevol cas valoro ser fan d’un equip que també passa
per mals moments. En els darrers deu anys, per exemple, hem tingut de
tot a la Bundesliga, de lluitar per la permanència, passant per la
mediocritat, a guanyar la lliga. Classificació des del 2001:
15-8-2-4-5-9-1-6-3
És clar que això no han estat sempre flors i violes, cosa que els
darrers anys ha portat sovint a la desesperació dels aficionats. Sobre
tot quan cau tot després d’anys molt bons, com va passar  les dues
temporades següents a la consecució de la lliga del 2007 -i especialment
a la primera volta de l’actual temporada.
I és que el VfB ha desenvolupat els darrers anys una especial afició a
llençar les primeres voltes, ocupant durant la temporada sovint la part
baixa de la classificació. Com a conseqüència d’això, hi ha hagut molts
canvis d’entrenador: Christian Gross (actual), Markus Babbel, Armin Veh,
Giovanni Trappatoni i Matthias Sammer -5 entrenadors en 5 anys. I això
malgrat ser durant aquest temps el tercer millor equip de la Bundesliga,
després de Bayern i Werder Bremen. El problema, doncs, el tenim en els
grans altibaixos, que aquesta temporada també han costat el cap de
l’entrenador.
Després que Markus Babbel substituís Armin Veh (que va guanyar el títol
del 2007) per una mala segona volta , va començar una sèrie d’èxits que
en va portar de la 11a. a la 3a. posició i  a la qualificació per la
Champions.
El jove Babbel, però, no tenia la llicència oficial d’entrenador i com
que som a Alemanya, on tot ha de tenir el seu ordre, se’l va obligar -a
partir de l’estiu del 2009- a fer un curs d’entrenador, que el feia
passar cada setmana uns dies a Colònia.
Degut a això se li va escapar l’equip de les mans, que es va instal·lar
en una dinàmica negativa que el va portar el desembre a ocupar places de
descens i va obligar la direcció del club (després de pensar-s’ho molt i
inclús de “promeses de fidelitat”) a substituir-lo pel suís Christian Gross.
Mentre que Babbel era del tipus col·legueta (havia jugat al VfB fins al
2007 i fou segon entrenador de Veh), Gross és tot el contrari: un
general al vestidor. Tracta de vostè els jugadors i dóna gran
importància a la disciplina. Des de l’arribada de Gross va haver-hi un
empat i després 5 victòries seguides, contra bons equips com el campió
VfL Wolfsburg o el Borussia Dortmund (que en aquell moment duia 13
partits sense perdre).
Malgrat el canvi d’entrenador, futbolísticament no ha canviat gran cosa.
Uns dels punts forts del VfB sempre havia sigut sorprendre al rival
després de pèrdua, amb passades ràpides per superar la línia de
migcampistes contrària i així crear perill davant la porteria. En el
fons, un equip modern de contraatac.
Gross, a més, ha donat importància a tenir migcampistes ràpids i amb
arribada -perfil que ara precisament no tenim gaire.
Una altra característica dels darrers anys és l’augment de confiança en
la pròpia pedrera. S’ha aconseguit relativament sovint que jugadors del
filial s’estableixin al primer equip. Ara només en son dos (Tasci i
Khadira), però al darrere hi esperen uns quants jugadors amb capacitat
per a  fer el salt, alguns d’ells ja han tingut oportunitats
regularment. A més, el vestidor és ple de jugadors joves i amb
potencial, cap d’ells passa dels 29 anys -només Lehmann amb 40 anys surt
“una mica” de la mitjana.
Darrerament s’ha establert un sistema de joc que hem utilitzat amb
poques excepcions: un 4-4-2 amb doble “6” al mig del camp.
Gràficament, la cosa va sovint així  (entre parèntesi possibles
alternatives contra vosaltres):
———————–Lehmann—————————–
—Celozzi—-Tasci——-Niedermeier—-Molinaro———
(Delpierre)
————–Träsch————Khedira——————-
—–Gebhart——————————-Hleb———–
(Hilbert)                                            (Hilbert)
————-Pogrebnyak———-Marica—————–
Com he dit, aquesta ha estat l’alineació de les passades setmanes. Entre
els aficionats, però, hi ha la sospita que Gross jugarà un 4-5-1 contra
el Barça.
En el partit de lliga contra el Nürnberg ja es va fer un test d’aquest
sistema, quan Gross va substituir (min. 50) Marica per Kuzmanovic, un
migcampista. No fóra estrany que això hagués sigut una prova de cara a
la Champions.
El sistema quedaria més o menys així:
————————Lehmann————————-
——Celozzi—–Tasci—–Niedermeier—-Molinaro—-
(Delpierre)
—————-Träsch——-Kuzmanovic—————-
———Gebhart——-Khedira———-Hleb———–
(Hilbert)                                    (Hilbert)
———————Pogrebnyak————————-
amb l’estructura del mig del camp variant segons les circumstàncies del
partit, assemblant-se de vegades més a un 4-1-4-1, per el posicionament
avançat de Träsch al costat de Khedira.
Jo personalment espero que juguem contra el Barça amb un 4-4-2, el
nostre sistema habitual. Seria un signe negatiu canviar el sistema només
perquè suposadament sou el millor equip del món. Però jo no sóc
l’entrenador.
El millor de l’equip son en qualsevol cas els migcentres defensius i els
centrals (tot i que Tasci és irregular).
Els punts crítics en defensa son els laterals i, sobre tot, la banda
dreta amb Celozzi i Gebhart/Hilbert -aquesta serà la zona on en principi
el Barça podria fer més mal. Més sobre això en un altre article, en el
que comento els jugadors un per un.
Per acabar, segur que també us interessa el que espero del duel entre el
-en aquest moment- desè de la Bundesliga i el líder clar de la Primera
División.
És clar, sou els favorits absoluts. Però el futbol no seria futbol si
malgrat tot no fos possible guanyar-vos. Vull dir, el Rubin Kazan segur
que no és millor que nosaltres. I contra el Sevilla, que us ha eliminat
de la Copa, vam perdre a l’anada 3:1 (en el nostre pitjor moment i amb
poca fortuna) i a Sevilla  vam aconseguir  almenys un 1:1.
També està clar, però, que hauríem de tenir “facilitats” per part
vostra. Contra la classe individual de molts dels vostres jugadors només
tindríem -sent realistes-possibilitats si el Barça afronta el partit
d’anada amb una certa arrogància i les estrelles no ens prenen
seriosament. Amb el públic al darrere (no us sorpreneu de veure que a
l’estadi li manca una graderia, que l’estan remodelant!), un triomf pot
ser perfectament possible -i llavors m’agradarà veure com se’n surt el
Barça a la tornada.
En general, però, s’espera contra vosaltres una derrota desastrosa, tant
per part de la opinió pública alemanya com dels aficionats més
pessimistes. Vist així, no tenim gaire a perdre…

Informe VfB Stuttgart (I): Equip i estratègia

Crec que no podria ser mai aficionat del FC Barcelona. Em resultaria massa avorrit.

Vull dir, on és la “vida de fan” quan es dóna suport al millor equip del món? Per a poder valorar els triomfs, els fracassos son necessaris. Però vosaltres? El vostre equip ho acaba guanyant gairebé tot, es recull el títol i llestos.

Vist això, prefereixo ser aficionat d’un petit equip, humil i provincià del sud d’Alemanya. D’acord, no tenim -com vosaltres- els jugadors més bons i més cars, segons criteris qualitatius i objectius. Però quan es posen una samarreta blanca amb una franja horitzontal groga son malgrat tot els millors del món -perquè son els nostres.

Però bé, suposo que això ho diran tots els fans dels jugadors del seu equip.

Tot i això, en qualsevol cas valoro ser fan d’un equip que també passa per mals moments. En els darrers deu anys, per exemple, hem tingut de tot a la Bundesliga, de lluitar per la permanència, passant per la mediocritat, a guanyar la lliga. Classificació des del 2001: 15-8-2-4-5-9-1-6-3

És clar que això no han estat sempre flors i violes, cosa que els darrers anys ha portat sovint a la desesperació dels aficionats. Sobre tot quan cau tot després d’anys molt bons, com va passar les dues temporades següents a la consecució de la lliga del 2007 -i especialment a la primera volta de l’actual temporada.

I és que el VfB ha desenvolupat els darrers anys una especial afició a llençar les primeres voltes, ocupant durant la temporada sovint la part baixa de la classificació. Com a conseqüència d’això, hi ha hagut molts canvis d’entrenador: Christian Gross (actual), Markus Babbel, Armin Veh, Giovanni Trappatoni i Matthias Sammer -5 entrenadors en 5 anys. I això malgrat ser durant aquest temps el tercer millor equip de la Bundesliga, després de Bayern i Werder Bremen. El problema, doncs, el tenim en els grans altibaixos, que aquesta temporada també han costat el cap de l’entrenador.

Després que Markus Babbel substituís Armin Veh (que va guanyar el títol del 2007) per una mala segona volta , va començar una sèrie d’èxits que en va portar de la 11a. a la 3a. posició i a la qualificació per la Champions.

El jove Babbel, però, no tenia la llicència oficial d’entrenador i com que som a Alemanya, on tot ha de tenir el seu ordre, se’l va obligar -a partir de l’estiu del 2009- a fer un curs d’entrenador, que el feia passar cada setmana uns dies a Colònia.

Degut a això se li va escapar l’equip de les mans, que es va instal·lar en una dinàmica negativa que el va portar el desembre a ocupar places de descens i va obligar la direcció del club (després de pensar-s’ho molt i inclús de “promeses de fidelitat”) a substituir-lo pel suís Christian Gross.

Mentre que Babbel era del tipus col·legueta (havia jugat al VfB fins al 2007 i fou segon entrenador de Veh), Gross és tot el contrari: un general al vestidor. Tracta de vostè els jugadors i dóna gran importància a la disciplina. Des de l’arribada de Gross va haver-hi un empat i després 5 victòries seguides, contra bons equips com el campió VfL Wolfsburg o el Borussia Dortmund (que en aquell moment duia 13 partits sense perdre).

Malgrat el canvi d’entrenador, futbolísticament no ha canviat gran cosa. Uns dels punts forts del VfB sempre havia sigut sorprendre al rival després de pèrdua, amb passades ràpides per superar la línia de migcampistes contrària i així crear perill davant la porteria. En el fons, un equip modern de contraatac. Gross, a més, ha donat importància a tenir migcampistes ràpids i amb arribada -perfil que ara precisament no tenim gaire.

Una altra característica dels darrers anys és l’augment de confiança en la pròpia pedrera. S’ha aconseguit relativament sovint que jugadors del filial s’estableixin al primer equip. Ara només en son dos (Tasci i Khadira), però al darrere hi esperen uns quants jugadors amb capacitat per a fer el salt, alguns d’ells ja han tingut oportunitats regularment. A més, el vestidor és ple de jugadors joves i amb potencial, cap d’ells passa dels 29 anys -només Lehmann amb 40 anys surt “una mica” de la mitjana.

Darrerament s’ha establert un sistema de joc que hem utilitzat amb poques excepcions: un 4-4-2 amb doble “6” al mig del camp.

Gràficament, la cosa va sovint així (entre parèntesi possibles alternatives contra vosaltres):

———————–Lehmann—————————–

—Celozzi—-Tasci——-Niedermeier—-Molinaro———
(Delpierre)

————–Träsch————Khedira——————-

—–Gebhart——————————-Hleb———–
(Hilbert) (Hilbert)

————-Pogrebnyak———-Marica—————–

Com he dit, aquesta ha estat l’alineació de les passades setmanes. Entre els aficionats, però, hi ha la sospita que Gross jugarà un 4-5-1 contra el Barça.
En el partit de lliga contra el Nürnberg ja es va fer un test d’aquest sistema, quan Gross va substituir (min. 50) Marica per Kuzmanovic, un migcampista. No fóra estrany que això hagués sigut una prova de cara a la Champions.

El sistema quedaria més o menys així:

————————Lehmann————————-

——Celozzi—–Tasci—–Niedermeier—-Molinaro—-
(Delpierre)

—————-Träsch——-Kuzmanovic—————-

———Gebhart——-Khedira———-Hleb———–
(Hilbert) (Hilbert)

———————Pogrebnyak————————-

amb l’estructura del mig del camp variant segons les circumstàncies del partit, assemblant-se de vegades més a un 4-1-4-1, per el posicionament avançat de Träsch al costat de Khedira.

Jo personalment espero que juguem contra el Barça amb un 4-4-2, el nostre sistema habitual. Seria un signe negatiu canviar el sistema només perquè suposadament sou el millor equip del món. Però jo no sóc l’entrenador.

El millor de l’equip son en qualsevol cas els migcentres defensius i els centrals (tot i que Tasci és irregular). Els punts crítics en defensa son els laterals i, sobre tot, la banda dreta amb Celozzi i Gebhart/Hilbert -aquesta serà la zona on en principi el Barça podria fer més mal. Més sobre això en un altre article, en el que comento els jugadors un per un.

Per acabar, segur que també us interessa el que espero del duel entre el -en aquest moment- desè de la Bundesliga i el líder clar de la Primera División.

És clar, sou els favorits absoluts. Però el futbol no seria futbol si malgrat tot no fos possible guanyar-vos. Vull dir, el Rubin Kazan segur que no és millor que nosaltres. I contra el Sevilla, que us ha eliminat de la Copa, vam perdre a l’anada 3:1 (en el nostre pitjor moment i amb poca fortuna) i a Sevilla vam aconseguir almenys un 1:1.

També està clar, però, que hauríem de tenir “facilitats” per part vostra. Contra la classe individual de molts dels vostres jugadors només tindríem -sent realistes-possibilitats si el Barça afronta el partit d’anada amb una certa arrogància i les estrelles no ens prenen seriosament. Amb el públic al darrere (no us sorpreneu de veure que a l’estadi li manca una graderia, que l’estan remodelant!), un triomf pot ser perfectament possible -i llavors m’agradarà veure com se’n surt el Barça a la tornada.

En general, però, s’espera contra vosaltres una derrota desastrosa, tant per part de la opinió pública alemanya com dels aficionats més pessimistes. Vist així, no tenim gaire a perdre…

(Text original en alemany)

(En español, para los no-provincianos)

(En bielorruso, por si Hleb nos lee)