Messi ens ha guanyat el partit. I en això estem: que Messi sempre resolgui (i no sempre pot fer-ho) i que, de tant en tant, accions puntuals de determinació de futbolistes determinants complementin la labor de Messi. Però colectivament, si valorem nivell de joc o treball tàctic de l’equip, el desert és inmens. Colectivament, la involució de l’equip és inequívoca (perquè sense ser mai l’octava maravella, sí que el Barça de Valverde havia mostrat rigor i certa solidesa i eficiència tàctica, en especial la temporada passada) i Valverde no aporta res de valor afegir per enriquir l’equip.
i com que a més no podem aspirar, posem-nos el vestit resultadista i donem gràcies perquè bé està el que bé acaba. La Lliga pinta més que bé.
altres conclusions que em deixa el partit d’avui:
– que Arturo Vidal no ha de jugar cap partit trascendent amb la samarreta del Barça. Si de cas quan estigui la Lliga decidida que Valverde li doni algun minut, aviam si així capta el missatge i a l’estiu accepta alguna oferta exòtica que algun club li pugui oferir. Amb Arthur recuperat, Aleñá amb ganes de menjar-se el món i Sergi Roberto de comodí puntual, el rol del xilè en els grans partits és innecesari.
– que Luis Suárez està per poc però inclús així pot ser molt. Sense alternativa real, millor Suárez al camp en els partits grans. I a l’estiu, fitxar a un 9.
– que Coutinho, sabent-me molt de greu perquè la decepció amb ell és immensa, resta a l’equip, amb lo qual insistir amb la seva titularitat en els partits importants és una temeritat. Banqueta i que es guanyi el lloc, si n’és capaç, revolucionant o activant partits.
– que tot i la vulgaritat col·lectiva del Barça, en forma d’equip poc jeràrquic i dominador en el seu futbol – la intimidació sempre és individual -, els rivals mai solen ser superiors a nosaltres en un còmput global dels partits. El que ens penalitza en excés: com seguim concedint molt, caiem fàcilment en errors – tan forçats com no -, tot jugant al límit de l’accident no desitjat, transmetem inseguretat i activem la fe dels rivals, que oloren tal fragilitat, i la sensació que qualsevol equip, sols que tiri d’empenta, ens pot fer mal.
– que Aleñá, independentment de que tingui millors o pitjors actuacions, demostra partit a partit que la pressió no va amb ell, que jugar al Barça no li ve gran i que ha vingut per quedar-se. Fantàstica noticia per al Barça que ve.