Un altre viatge seguint el Barça per Europa (vés a saber si l’últim, dimarts qui signa aquest recull d’impressions serà a la taula d’operacions, els ingressos minven i les despeses amb dos fills adolescents es disparen…) i no podia deixar passar l’ocasió de deixar-vos les habituals píndoles. Vinga, aboquem-les:
- Dimarts, 10.30 hores, aeroport del Prat. Un servidor i els seus acompanyants ens disposem a passar el control de passaports quan de sobte veig un barbut i un escanyolit calb al meu costat. Hòstia, si són els jugadors del Barça! Com que un ja té una edat i posa el respecte a les persones en un punt àlgid dels seus preceptes personals, no fem cap esceneta. Ni fotos, ni autògrafs, ni mariconades per l’estil. Això sí, corprèn la poca presència física dels nostres cabrons quan van de paisà. Passa Denis i penses ‘quants anys té? catorze? Després ho fan Sergi Roberto, Masip i Alcácer conversant en català, més enrere Marlon i André Gomes, que ja tenen un altre volum. Almenys a Piqué se’l veu fet i dret, igual que a Busi i Ter Stegen, que va amb Cillessen. Retorna la nimietat corporal amb Alba i fins i tot amb Digne i Aleix Vidal, o el mateix Rafinha, un autèntic tap de bassa. Després passa Déu, grandiós més enllà de la seva petitesa, i finalment un altre nyèbit, Neymar. Tots desfilen per una porta lateral i quan nosaltres ens hi volem ficar ens diuen que hem de passar per les putes botigues. Llavors apareix l’’antipàtic’ Luis Enrique i deixa anar ‘¿y nosotros no podemos comprar whisky?. Coses.
- Dimarts, 18.30 hores, restaurant Petit Paris, Edimburg. Fem un bon sopar a la francesa, amb la inevitable sopa de ceba i un boeufbourguignon prou plausible. Tot seguit busquem un pub per veure algun partit i ens hem d’acontentar amb el Mònaco-Tottenham, amanit amb un ponx calent senzillament imbebible. Com que un servidorno llença res, sant Hilari que te crió. I cap a la tassa de pet (valgui la redundància).
- Dimecres, 10,00 hores, estació de Waverley, Edimburg. Anem a buscar el cotxe llogat. Al final és un KiaPikanto. Sensació d’andròmina de plàstic, però el cas és que es mou. Dos copets amb la porta buscant el canvi on no és i tot controlat. Cap a Glasgow, previ pas pel palau de Linlithgow, edifici remarcable en un paratge idíl·lic. No són les incomparables Highlands, però és una estampa contemptible d’aquesta Escòcia que tant admiro.
- Dimecres, 18,45 hores, CelticPark, Glasgow. Ja som al camp. Hem pogut aparcar en un carreró molt a la vora de l’estadi i fot un fred de mil dimonis. Veiem moviment de llums i arriba l’autocar del Barça. La canalla local al·lucina amb Messi. Uns gaiters reben la nostra expedició. Fa bo de jugar en un ambient tan ‘friendly’.
- Dimecres, 19,40 hores, CelticPark, Glasgow. Sonen les notes del fatídic ‘You’llneverwalkalone’, peça nyonya on n’hi hagi, però al final, amb la gent entonant-la a pulmó i tal, t’acabes imbuint de la màgia del moment. A fi de comptes, servidor és un sentimental.
- Dimecres, 20.03 hores, CelticPark, Glasgow. Messi avança el Barça amb un golàs (l’acabo de veure ara a la tele i m’ha semblat millor que al camp. La sensació és que el Barça controla bé el partit però no és una piconadora ni de bon tros. Després ve el penal, just davant nostre, i s’acaba la història. Els ‘nois molt macus’ van seguint el partit d’esquena al camp, com correspon a uns grans aficionats al futbol. Desgranen càntics impossibles i sembla que s’ho passen bé i tot, però tot plegat té un aire impostat i decadent, endolcit per la lluna de mel que es viu amb l’afició del Celtic. A mi, la veritat, aquesta gent que va cantant mentre ens pengen una pilota a l’àrea i patim per treure-la’n m’enerva.
- Dimecres, 21,15 hores, Celticpark, Glasgow. Un descerebrat treu una bandera escocesa amb una estanquera a sobre. La culerada treu foc pels queixals i un Stewart li fa amagar la peça provocadora. Cants de… ‘y puta España’ amb la música popularitzada pel meu conciutadà Manolo Escobar, però la cosa no va a més. Això sí, el que ‘se besen’ amb els seguidors del Celtic continua fins al final.
- Dijous, 13.00 hores, Castell d’Edimburg. Un paio còmic dispara la salva de la una del migdia. Diuen que els escocesos van triar aquesta hora per estalviar munició. Coses.