Samarrànquing

Us pensàveu que la mandra canicular, les migdiades bavoses i el sòfing olímpic em farien passar per alt la meva cita ineludible amb el recompte vacacional d’elàstiques futboleres?

Doncs anàveu errats, brivalls, perquè el rànquing estival de samarres d’equips –mai dels mais seleccions, no ho oblideu– ja és aquí, fidel al retrobament amb els yoyaires endormiscats i els passavolants que han trobat al twinkels l’aixopluc ideal a les seves barrabassades discursives i l’excusa perfecta per a la brevetat expositiva.

Vistos els resultats de l’estudi, tan vàlid com qualsevol enquesta del CIS –és a dir, aptes perquè us hi pugueu eixugar el cul com tan us recomana el grandiós Cretini–, una cosa queda clara: continuem sent els putos amos del tinglado. O seguim vivint de rendes, mireu-vos-ho com vulgueu.

Uns dies a la Toscana, territori minat de viatjants del més variat pelatge, han donat per deixar clar que pel que fa a lluir amb orgull els colors per aquests mons de déu no hi ha entitat que es dediqui a la pràctica i exhibició de l’esport rei que ens pugui estossegar. Els tenim tots molt lluny, començant pel flamant campió d’Europa i acabant pels pobres equipets italoxinesos.

Sense més dilacions, aquí va el samarrànquing.  Mireu-vos-el bé, del dret i del revés, i després pregunteu-vos per què la nostra gloriosa elàstica és la… tercera més ben pagada del món. I si no us vénen ganes de plorar, endavant les atxes, que tot està per fer i tot és possible.

*Cinc espècimens que feien cua per pujar al campanile del Duomo de Florència amb sengles samarretes del flamant equip madrileny de Primera Divisió. Coses…