Us preguntareu, amables adalils del tribunerisme, a què respon el títol que he donat a la meva crònica lisboeta. Podria, en un exercici d’ortodòxia periodística, desenvolupar la idea que m’ha dut a adquirir la peça immortalitzada per Sinatra en el primer paràgraf d’aquest precipitat quadern de viatge i abordar tot allò tan suat del què, el qui, el com, el quan i l’on. Però no només us ho posaria massa fàcil, sinó que deixaria d’evidenciar la pesantor que m’espesseeix el cervell poques hores després d’haver aterrat provinent de la ciutat blanca.
Havent doncs fet patent una incapacitat insultant en l’elaboració ordenada i sistemàtica d’un discurs intel•ligible, em caldrà elaborar el compendi de vivències a la vila de Pessoa en forma de píndoles breus, desbocades i desmanegades. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, no m’ho tinguin en compte. He dormit poc i malament. I he begut molt i bé.
O Ah, Portugal. No hi ha país al món que pugui esdevenir un cant a la melancolia com ho aconsegueix, sense voler-ho, aquest lànguid, tràgic i autoparòdic territori. Quan véns d’allà estimes desesperadament la melangia.
O Lisboa és tota ella un fado interminable que algú va cantar fa una pila d’anys i que ha quedat lapidat entre els seus murs enrajolats, rebotant pels carrerons, esllavissant-se pels vertiginosos, extraordinaris, anorreadors pendents.
O Quatre anys de l’última estada a la ciutat. I hom diria que ella no s’ha mogut ni un mil•límetre. Tot és allà mateix, inalterat, potser només una mica més atrotinat, més atrapat en el temps, més autèntic.
O Ens allotgem en una pensao d’una simplicitat espaordidora. Però el contrapunt de netedat la fa fins i tot acollidora. A un pas del Rossio, al rovell de l’ou.
O Sopem al Capitô. El local, als contraforts d’Alfama, és vertaderament subjugador. El servei i el menjar no acaben d’estar a l’alçada. A més, fresqueja.
O Passem el dia del partit als mateixos llocs que ja vam visitar fa quatre anys, repetint gairebé tots els gestos. Ho arrodonim dinant al mateix restaurant on un maître espavilat ens fa menjar el que vol. Vinho verde a dojo.
O Anem en metro cap al camp. Hi trobem dos ciutadans argentins, pare i fill. El progenitor, amb la samarreta albiceleste de Messi. La criatura, amb la blaugrana de Déu. Ens expliquen que han vingut expressament per veure aquest partit i el clàssic de diumenge, i que dijous aniran a veure l’Atlètic a l’Europa League. Definitivament, l’afició al futbol és una bogeria.
O A les immediacions de Da Luz hi ha ambient. Hi arribem d’hora i fem santament. Ens fan entrar al camp a través d’unes tanques estretíssimes que fan la sensació de camp de concentració. Mai m’havien remenat tant. Temo que em segrestin l’estelada, però passa el tall.
O No han tingut la mateixa sort bufandes i banderes ‘antimadridistes’. El gruix de l’afició blaugrana, que baixa d’uns autocars procedents de diferents localitats extremenyes, entra al camp cantant ‘yo soy español’. Tremebunda situació per als pocs aficionats que venim de Catalunya.
O La simbologia és diversa, però al blaugrana majoritari només l’acompanyen algunes teles amb la bandera de l’estanc. Estimar el Barça és entendre’l, penso en aquells moments d’incòmoda assimilació. Apropiació indeguda, m’assenyala un company. I jo em vull quedar amb el mèrit enorme de ser del Barça venint d’on ve tota aquesta gent i caient la que cau. Em fan sentir estrany, però els admiro sincerament.
O L’estadi no em fa caure d’esquena. Me l’imaginava més gran, que deia aquella. I més modern. I amb millors equipaments. És una bona infraestructura, però no m’enlluerna.
O El partit es viu amb passió futbolera i així arriba la comunió blaugrana a la grada. Quan la centra Messi, quan l’enganxa Alexis, quan l’engalta Cesc, quan la toca Xavi, quan la remena Iniesta, quan la trenca Puyol… tots sentim el mateix.
O S’acaba el matx amb sensació de lliçó futbolística. Sense estridències, però amb autoritat. Resignació entre l’afició local, on només dóna la nota un pobre home que mostra una bandera de l’Apañó. Em mou a la compassió, mira per on.
O Espera interminable a la grada, però per sort és molt d’hora i hi haurà temps per sopar. Local de fados del Bairro Alto, el mateix de fa quatre anys. La cantant, seductora llavors, s’ha engreixat. Tot sembla més trist i menys glamurós, si hi pot haver glamur en un cant tan punyent.
O L’endemà és dia de comporar els objectes de rigor. Tovalles, galls, magnets, samarretes… Enfilo cap a l’aeroport immers en l’aire de nostàlgia que t’atrapa en aquesta ciutat eternament somicaire, pesarosa fins al paroxisme. Hem guanyat, sí, però Lisboa no està més trista que abans. No pot.