Si ho fan les orenetes de Bécquer, els torrons El Almendro, el protagonista de la cançó de Sergio y Estibáliz o el cabronàs de McArthur, com no ha de tornar, fidel a la seva cita estival, el clàssic post de recompte de samarretes de l’Inti.
Enguany l’espai on s’ha dut a terme l’estudi de mercat més determinant de l’entorn blaugrana ha estat ni més ni menys que la capital d’aquest món que se’ns està ensorrant a marxes forçades: Nova York.
Sis dies a la Gran Poma –i una extensió a la veïna Boston- han donat per comptabilitzar un bon nombre d’elàstiques corresponents a clubs de futbol universals.
No han estat computades les samarretes d’equips estatals, en el benentès que aquí estem pendents de l’esport rei i no d’aquest succedani desnaturalitzat i insubstancial que és el puto futbol de seleccions.
Fet, doncs, el treball de camp, podem extreure algunes conclusions que tot seguit compartiré amb vosaltres, brivalls i brivalles d’aquest confessionari virtual on expiem els nostres pecats i compartim les nostres inquietuds.
– Continuem sent els reis del mambo sense discussió aparent. El nostre segell futbolístic, la nostra excel•lència i, com dirien els dirigents del nostroclum, els nostres valors ens porten a doblar el segon classificat.
– Entre els portadors dels nostres colors sagrats hi ha de tot i força: samarretes reglamentàries, falses, tunejades i estranyes. La gran majoria, i això és meritori, les duien ciutadans dels EUA, molts d’ells hispans, cert, però també molts de raça negra.
– Compte, Peixoto: la teva pusil•lanimitat, la manca de resposta a les cabronades del teu amiguet Florentimo i el seu còmplice execrable han valgut perquè el nostre enemic sempitern i abominable s’hagi situat en la segona posició. Apuntem que hispans i japonesos es repartien la quota d’elàstiques fastigoses.
– El títol continental més afortunat de la història li val al puto Chelsea per pujar al tercer caixó del podi.
– United i italians mantenen un cert estatus, però sembla clar que van a la baixa.
– Detaca la irrupció d’equips brasilers, fruit de la presència massiva de turistes de l’emergent país d’Ailanto en terres nord-americanes.
– El City continua sense menjar-se un torrat. I jo que me n’alegro.
– Com a nota anecdòtica, cal destacar que dues de les tres samarretes de l’Athletic Club van ser vistes al pis 98 de l’Empire State Building.
I aquesta és la classificació definitiva (pren-ne nota, Dídac):

Si lo hacen las golondrinas de Bécquer, los turrones El Almendro, el protagonista de la canción de Sergio y Estibáliz o el cabronazo de McArthur, cómo no tiene que volver, fiel a su cita estival, el clásico post de recuento de camisetas de Inti.
En esta ocasión el espacio donde se ha llevado a cabo el estudio de mercado más determinante del entorno azulgrana ha sido ni más ni menos que la capital de este mundo que se nos está viniendo abajo a marchas forzadas: Nueva York.
Seis días en la Gran Manzana –y una extensión a la vecina Boston- han dado para contabilizar un buen número de elásticas correspondientes a clubs de fútbol universales.
No han sido computadas las camisetas de equipos estatales, teniendo en cuenta que aquí estamos pendientes del deporte rey y no de ese sucedáneo desnaturalizado e insustancial que es el puto fútbol de selecciones.
Hecho, pues, el trabajo de campo, podemos extraer algunas conclusiones que a continuación compartiré con vosotros, brivalls y brivallas de este confesionario virtual donde expiamos nuestros pecados y compartimos nuestras inquietudes.
– Continuamos siendo los reyes del mambo sin discusión aparente. Nuestro sello futbolístico, nuestra excelencia y, como dirían los dirigente del nostroclum, nuestros valores nos llevan a doblar al segundo clasificado.
– Entre los portadores de nuestros colores sagrados hay de todo: camisetas reglamentarias, falsas, tuneadas y extrañas. La gran mayoría, y eso es meritorio, las llevaban ciudadanos de los EEUU, muchos de ellos hispanos, cierto, pero también muchos de raza negra.
– Cuidado, Peixoto: tu pusilanimidad, la falta de respuesta a las cabronadas de tu amiguito Florentimo y su cómplice execrable han valido para que nuestro enemigo sempiterno y abominable se haya encaramado a la segunda posición. Apuntemos que hispanos y japoneses se repartían la cuota de elástcas asquerosas.
– El título continental más afortunado de la historia le vale al puto Chelsea para subir al tercer cajón del pódium.
– United e italianos mantienen cierto estatus, pero parece claro que van a la baja.
– Detaca la irrupción de equipos brasileños, fruto de la presencia masiva de turistas del emergente país de Ailanto en tierras estadounidenses.
– El City continúa sin rascar bola. Y yo que me alegro.
– Como nota anecdótica, consignemos que dos de las tres camisetas del Athletic Club fueron vistas en el piso 98 del Empire State Building.
Y esta es la clasificación definitiva (toma nota, Dídac):
