El 5 d’agost de 2011, Zapatero va rebre una carta marcada «STRICTLY CONFIDENTIAL». La signaven el president del BCE, Jean-Claude Trichet, i el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez. Hi reclamaven moderació salarial, eliminar clàusules que vinculaven els sous a la inflació i explorar un contracte amb indemnitzacions d’acomiadament molt baixes. Consideraven crucial actuar abans de final d’agost.
Llegida la carta, la distància entre una papereta i una palanca de poder es veu força bé.
El BCE és una institució pública, amb una independència que el protegeix dels governs. Aquella carta mostra que també podia pressionar un govern sobre decisions laborals molt concretes. Abaixar el cost del teu acomiadament arribava embolicat amb la credibilitat dels mercats. El vocabulari de la necessitat té aquesta virtut: permet discutir el teu sou com qui informa de la pressió atmosfèrica.
A la força de les institucions financeres s’hi suma la de la propietat. Segons BME, a finals de 2025 els inversors internacionals posseïen el 50,4% de les accions espanyoles cotitzades. El juny de 2026, BlackRock, Vanguard i Capital Group acumulaven posicions a l’IBEX per més de 100.000 milions d’euros. Són gestores: administren diners de clients i fons. Aquesta distinció importa perquè la propietat dels diners pot estar dispersa mentre la seva administració es concentra.
BlackRock explica públicament que es relaciona amb les empreses i vota a les juntes pels clients que l’autoritzen. El poder té noms, participacions, mandats i drets de vot. Reduir-ho a uns senyors molt rics deixa fora el mecanisme: una mateixa organització pot intervenir en moltes empreses on milions d’estalviadors, separadament, tindrien una força insignificant.
Un govern necessita activitat econòmica, recaptació i finançament. Les grans empreses decideixen inversions; els bancs administren crèdit; els creditors poden exigir més rendiment per prestar. D’aquí neix una capacitat formidable de condicionar governs: poden encarir les conseqüències d’una política. El ministre pot acabar anticipant la reacció del capital abans de discutir la necessitat del ciutadà. Aquesta és la meva tesi: la dependència fa part de la feina sense necessitat d’una ordre.
El rescat bancari espanyol posa una xifra a aquesta jerarquia: el MEDE va prestar 41.330 milions d’euros a l’Estat per al sanejament financer. El deutor era públic. Que la fallida d’un sector empenyi l’Estat a endeutar-se per sostenir-lo ja explica una part de la relació de forces.
Grècia va oferir-ne una demostració brutal el 2015. El 61,31% dels votants va rebutjar la proposta dels creditors en referèndum. A l’agost, el govern de Tsipras acceptava un nou rescat condicionat a reformes fiscals, de pensions i a privatitzacions. Les urnes havien expressat una voluntat; els creditors conservaven les condicions d’accés als diners. Una victòria electoral pot deixar-te assegut a la taula on hauràs de negociar la teva derrota.
Aquest poder travessa fronteres i combina interessos privats amb institucions públiques. Els bancs necessiten liquiditat; les gestores, diners i mandats dels clients; les multinacionals, mercats i protecció jurídica. Els estats poden regular, sancionar i mobilitzar recursos. Cadascuna d’aquestes dependències té una relació de forces. Presentar-les com una harmonia on tothom necessita tothom és una manera elegant d’esborrar qui pot fer pagar el desacord a qui.
En aquest paisatge, la campanya del PSOE contra l’extrema dreta permet una operació molt còmoda: convertir l’amenaça de perdre drets en una exigència de deixar d’exigir. Els retrocessos poden ser reals. Precisament per això és tan miserable utilitzar-los per reclamar indulgència perpètua. Als socis d’esquerres els correspon decidir quantes renúncies volen continuar traduint com a responsabilitat.
Mentrestant, discutim qui ha deixat més retratat un polític: Broncano o Jordi Wild. Som minuciosos amb la pregunta del presentador i distrets amb les condicions del creditor. Una classe treballadora pot acabar celebrant durant hores la humiliació televisiva d’un adversari mentre continua negociant sola el seu propi sou.
El ciutadà escull el govern; qui controla el finançament pot condicionar què farà el govern escollit.
Lenny Bolxevic
