Les victòries tenen un inconvenient: tapen molt. El Barça havia anat acumulant gols amb una abundància que feia goig de veure. L’equip atacava, insistia i tornava a atacar. Hi havia tardes que el rival semblava un home que prova de tancar una finestra amb tramuntana: tot just havia assegurat un batent que ja li petava l’altre als dits. A París es va acabar aquesta comoditat. Després va venir el Madrid i va prémer allà on ja feia mal.

Flick ha construït un equip perseverant. El seu Barça té el martell del seu Bayern i aquella disposició a continuar picant encara que la paret sembli prou enderrocada. Falta saber si ha adquirit la maduresa per distingir quan convé tornar-hi i quan cal assegurar la bastida. A les entrevistes, l’alemany s’empara en un anglès sobri, d’utilitat pràctica. Reparteix distància i amor a parts iguals: prou afecte perquè el jugador se senti acompanyat, prou reserva perquè no confongui l’entrenador amb un cosí. És una forma de governar força saludable en un club on sempre hi ha algú disposat a explicar el vestidor com si fos una sobretaula familiar.

La seva troballa més productiva ha estat Raphinha de nou. El brasiler té una fam seca, persistent. Posat al mig, encalça centrals, busca l’esquena i arriba on es fan els gols. La porteria li queda a prop i tota aquella energia troba una direcció precisa. Gabriel Jesús ha permès donar-li repòs. Ha marcat i ha complert, sense arribar a encendre gaire res. Se li agraeix el servei amb una satisfacció discreta. Mentrestant, Hamza espera: els minuts que el veterà garanteix avui són oportunitats que el jove deixa de tenir demà.

Gordon i Adeyemi s’han incorporat amb una rapidesa agradable. Ja fan feina i encara deixen entreveure una producció superior. Lamine, en canvi, ens ha proporcionat la curiosa experiència de discutir els altibaixos d’un jugador que ha fet deu gols i deu assistències en dos mesos. Hi ha dies que s’encalla, insisteix massa o perd claredat. Després fa una cosa que ningú més havia vist. Ens hi hem acostumat amb una velocitat indecent.

Rodri i Pedri donen a tot plegat una qualitat menys aparatosa. Amb ells, la pilota arriba en condicions i el company disposa d’un instant més per decidir. Un instant és una propietat considerable, en el futbol. Olmo i Fermín competeixen per aprofitar-lo a prop de l’àrea. Gavi i Bernal, amb pocs minuts, tenen menys ocasions d’intervenir en aquesta conversa. Ara hi torna Frenkie de Jong, odiat amb una aplicació gairebé administrativa per una part de l’afició. Convé mirar-li els partits abans de renovar-li la condemna.

Al darrere, l’abundància s’acaba. Eric ha jugat molt bé de lateral dret i Xavi Espart ha aparegut amb una solvència que l’ha convertit en el millor lateral de l’equip. Koundé ha començat fluix; Christensen continua sense oferir continuïtat física. Gerard Martín i Cubarsí ho juguen pràcticament tot. Desconeixem les causes que han portat Flick a prescindir de Balde. El resultat visible és una càrrega de minuts considerable sobre els mateixos cossos.

Cancelo té dues cares ben recognoscibles. Quan el Barça mana, la seva tècnica ajuda a obrir el camp. Quan el rival ens fa recular, defensar els espais que deixa es converteix en una feina col·lectiva i urgent. Sortosament, darrere hi ha Joan García, un porteràs. Des de Valdés no recordava aquesta tranquil·litat de saber que la porteria té un home que entén l’ofici.

A París, el PSG ens va guanyar merescudament. També era el doble campió d’Europa, jugava a casa i trobava un Barça sense els dos primers laterals drets, amb Flick dosificant Rodri per por de trencar-lo. Contra el Madrid es va lesionar Espart i la ferida es va eixamplar. Cucurella va assecar Lamine amb un gran partit i amb l’ajut d’un àrbitre que li va estalviar una groga abans del descans. Aquella llibertat va pesar després.

Quan va arribar l’1-2, el disgust tenia ben poca cosa de sorpresa. Les esquerdes ja hi eren. Flick té un martell magnífic; ara li toca comprovar quines parets aguanten la casa.

                                                                                                                                         Lenny Bolxevic

                                                                                                                                                   FUTBOL, MEMÒRIA I UNA MICA DE VIDA