«La realitat politica i social imposava molt. Al marge de viure en una dictadura que no tenia especial simpatia pels catalans, la veritat és que la majoria dels espanyols eren del Madrid. Per aixó, quan anàvem a jugar fora, ens deien de tot menys bonics. I els àrbitres no podien escapar-se d’aquest ambient. És que si un àrbitre ens ajudava,no sortia sencer d’aquell camp! Recordo quan tot just començava a jugar amb el primer equip del Barcelona que vaig fer un partidàs al Camp Nou contra Las Palmas.Vam guanyar 4 a 0 i jo vaig fer dos gols, superant sempre que volía un defensa força gros que tenia l’equip canari. Vaig sortir d’aquell partit inflat i li vaig dir al meu pare: <<Ja veuràs quan juguem allà, me’l tornaré a pixar i n’hi faré un parell mes>>. Va arribar el dia del partit a Las Palmas. Vam perdre 4 a 1. L’equip no va passar de mig camp, no vaig rascar bola i em van inflar a hòsties. Tan bon punt vaig arribar a Barcelona, ja m’esperava el meu pare.<<Què noi, no volies jugar a Las Palmas per fer-hi una exhibició?>>.I jo, acotant el cap, intentat explicar-li que mai m’havien fet tantes entrades a la meva vida i que semblava com si l’àrbitre s’hagués deixat les targetes al vestidor.
Eren maneres de fer-nos perdre les lligues.Precisament allà on diuen que es guanyen: als camps dels petits. Allà, enmig de l’anonimat televisiu, ens massacraven.
Especialment greu va ser el que ens va passar al camp del Córdova a la penúltima jornada d’una lliga que disputàvem amb el Madrid. Els blancs jugaven al camp de l’Ateltic de Madrid i nosaltres ho fèiem al del Còrdova que ja era matemàticament equip de segona. Una derrota del Madrid combinada amb una victòria nostra, ens col.locava líders a falta d’una jornada. Tant l’Atlètic de Madrid com el Còrdova jugaven estimulats per les primes a tercers que el Barça i el Madrid ja pagaven en aquells temps.
Durant la primera part, làrbitre del nostre partit, Pascual Tejerina -en recordaré el nom tota la vida- es va dedicar a tallar els atacs del Barça amb faltes i fores de joc més que dubtosos. Vam arribar al descans amb empat a zero. Però a Madrid, les coses ens anaven bé: l’Atlètic guanyava 2-1 al Madrid. Poc després de començar la segona part ens va arribar la notícia del tercer gol dels matalassers, amb la qual cosa només calia que nosaltres féssim un gol per guanyar elpartit i ja seriem líders i mig campions (jugàvem l’últim partit a casa amb el Màlaga).
Però va ser saber-se que el Madrid ho tenia perdut i començar a tenir problemes amb el tal Tejerina . Sense exagerar, es va empassar mitja dotzena de penals clars a l’àrea del Còrdova. Era descarat. Fins que una pilota en atac dels andalusos va acabar amb un penal a favor del Còrdova, un penal absolutament inventat. Fermín va marcar i vam perdre el partit, i de passada, també la lliga. Ens havien robat, però como que havia estat fora del Camp Nou, gairebé no hi havia testimonis. Va ser pitjor que l’escàndol Guruceta.
Algú em dirà que aixó són excuses. Doncs jo li responc que moltes vegades sortíem d’aquells camps absolutament frustrats perquè haviem vist com ens havíen robat davant dels nostres nassos. I que consti que aixó no treu que molts cops també érem nosaltres els que fèiem el burro.»
«Ara parlo jo» (Ara llibres-biografia de Carles Rexach) de Bernat Soler.
He querido recordar como previa del partido de esta noche en Córdoba este párrafo del libro de memorias de Charlio que cuenta lo ocurrido aquel triste y lejano 7 de mayo de 1972 en el campo cordobés porque, en primer lugar, creo que es la última vez que jugó el Barça en «El Arcángel» y , sobre todo, para dedicárselo a los jóvenes yoyeros que creen que las historias que contamos de arbitrajes en contra y de ligas robadas son leyendas urbanas o cuentos de abuelos cebolletas. Desgraciadamente los años 60 y 70 fueron durísimos para España, Catalunya y, como no, para el Barça. El dictador se arrimó al calor de los éxitos deportivos y apadrinó, sin reparar en los medios, el proyecto de su fiel escudero Santiago Bernabéu en contra del equipo de los rojos separatistas catalanes. Ahora parece una caricatura pero entonces las cosas eran así de simples y de terribles. Episodios como el que relata Rexach eran trístemente habituales y, para el Barça, era casi imposible ganar en según qué campos de la España profunda.
Por eso, a algunos, pese a que hayan pasado cuarenta años, les jode tanto que las cosas hayan cambiado tanto y, pese a que hoy en día se retransmiten en directo todos los partidos, pretenden que las cosas vuelvan al estado «natural» , un estado en el que al Madrid le regalaban y al Barça le robaban. Mucha coincidencia parece que, desde que se han generalizado las retransmisiones televisivas y se han ido purgando (eso menos) las instituciones de madridistas nostálgicos, el Barça haya comenzado a equilibrar su sala de trofeos a todos los niveles en concordancia con la grandeza social que representa el club. Por ello, y esto va dedicado a esos jóvenes culés, no hay que olvidar nunca que hay todavía una generación con mucho poder a la que le gustaría volver a ese pasado que nos repugna y que van a seguir luchando contra la realidad para que vuelvan aquellos tiempos. Que no se nos olvide nunca.