Molta gent espera davant de la seu de la penya. Regidors municipals amb l’alcalde al capdavant, la penya local amb els dirigents més encorbatats que mai, els representants de les 35 penyes convidades a la trobada, i els grups de grallers, gegants, cavallits i batuques que obriran el cercavila.
També ha vingut en Joan Casals, l’avi del Barça, en olor de popularitat. Du una samarreta molt vella, dels anys 60, fidel a la disfressa. No para de fer-se fotografies. La més sentida, amb dues àvies felices d’abraçar-lo.
Arriba el candidat i la batucada engega la gresca tallant la carretera amb l’ajuda de la policia municipal. Als cotxes retinguts no els fa gaire gràcia, però visca el Barça!
El cercavila es posa en marxa. L’Ingla camina en la primera fila, al costat de l’alcalde i els dirigents de la coordinadora. Les penyes darrere d’ells, banderes a l’aire.
Un cotxe de la candidatura ha començat a repartir samarretes grogues a la canalla. L’Ingla parla un moment amb un nen africà.
Ell sí que els vol a la Masia.
Qui pot tancar la porta als nous catalans?
Un gegant fa la broma de fingir que carrega sobre les autoritats. L’Ingla aguanta la falsa envestida sense immutar-se. Està distès i somrient, enmig de la celebració. Que aprofiti perquè, si no guanya, el convidaran a poques més.
De sobte m’adono que el candidat no està entre les autoritats. Ha anat al darrere, a xerrar amb els penyistes. En coneix uns quants i, amb els altres, fa relacions públiques.
A la plaça més gran del poble els espera una estrada on s’exhibeixen les 6 copes de la glòria barcelonista. Pujo a tocar-les, i una penyista, vigilant, em fa baixar corrents. N’he pogut fer una foto.
La gentada de la plaça supera les tres-centes persones. Les samarretes grogues s’han multiplicat i es veuen globus grocs pertot arreu.
Un col·laborador de l’Ingla s’ha instal·lat en un extrem de la plaça, sense cap taula, amb quatre capses obertes al terra i amb una bombona d’hidrogen que li serveix per inflar els globus. Els prospectes de la campanya tenen poca sortida. Les samarretes han estat les primeres en esgotar-se.
En principi, tots els candidats han estat convocats a la trobada de penyes, però només l’Ingla ha vingut a primera hora a batre el ferro. Ferrer i Benedito vindran al sopar, i Rosell hi enviarà en Jordi Cardoner, el netíssim.
Amb l’estesa de globus i samarretes, una trobada neutral s’ha convertit en un acte electoral de l’Ingla. El color groc de la candidatura, que semblava un error ja que no és el color que desperta més simpatia, es revela un encert per la manera com crida l’atenció. Miro a un costat i a l’altre i, més que les escasses samarretes blaugranes, veig el groc-Ingla, que s’ha menjat la trobada de penyes amb pa amb tomàquet.
L’actuació dels batucaires es fa massa llarga. Segur que ells valoren les subtilitats de les diferències entre els ritmes, però als assistents els sona tot igual. Les autoritats aguanten a peu dret dalt la tarima. L’Ingla, manté les mans a l’esquena. Li surt d’una butxaca un feix dels llargs fulletons de la candidatura. De tant en tant es pentina els laterals amb les mans; un tic.
És un rotllo, diguem-ho clar, però per al candidat ha de ser un més dels mil rotllos que s’ha empassat al llarg de la campanya. Servituds d’estar al servei del Barça.
Trobo curiós que els batucaires no s’hagin situat davant de les autoritats sinó a l’altre extrem de la gentada. Potser se senten més còmodes actuant per al públic popular. Les orelles de l’Ingla també es deuen sentir més còmodes.
Arriben dos encorbatats clònics, molt posats, amb escut del Barça a la solapa i gest decidit. Pugen al cadafal i em quedo dubtant si són membres d’una candidatura o guàrdies de seguretat. L’aspecte és intercanviable. Em pregunto si els candidats duen protecció d’alguna mena, i si temen ser el blanc d’algun basalunista indignat per ves a saber què.
Alguns globus s’escapen de les mans dels nens i volen al cel. Podem afirmar, doncs, que la campanya de l’Ingla ha arribat a l’estratosfera. Potser vol que els coloms el votin, si és que hi ha coloms que siguin socis del Barça. Després dels japonesos, podria ser la nova frontera.
L’Ingla ja en té prou de paripé. Ha baixat de l’estrada i ha anat a xerrar amb els penyistes dispersos per la plaça. O aguanta poc fer l’estaquirot o vol anar per feina amb aquell to popular que sap donar a la candidatura.
El presentador crida una a una les penyes convidades i les fa formar amb les banderes a banda i banda del centre de la plaça. Enmig, continuen les actuacions. Ara, de l’esbart dansaire local. Aquest saben fer millor el paper i actuen al davant de les autoritats.
L’avi del Barça no para de fer-se fotos amb la canalla. La història del personatge és interessant.
Va ser creat el 1924 pel dibuixant Valentí Castanys al protosetmanari esportiu El Xut i es va acabar convertint en un símbol del club, com ho mostra l’estàtua situada al costat de la Masia.
El 1984, anys després de la mort del dibuixant, un penyista de Guardiola de Berguedá, Joan Casals, va començar a anar al Camp Nou caracteritzat com l’Avi. El seu paper va ser discutit per alguns que no veien clar que personalitzés (“usurpés”) una figura emblemàtica, però finalment, el 2007, el club li va atorgar una representativitat oficial. La seva popularitat és immensa. Les penyes es disputen la seva presència a les celebracions, i ell no sol faltar, de la ceca a la meca.
És curiós que altres figures, com el Jordi Culé dibuixat per Óscar, hagin tingut moments forts però no hagin quedat a la memòria de la mateixa manera que l’Avi del Barça.
Una de les files formades pels penyistes amb les banderes està a sol batent. Suen pels descosits i no paren de fer ganyotes, ja que els han posat de cara al Sol. Finalment, el presentador de l’acte es compadeix d’ells i els demana que trenquin la formació i passin al costat de l’ombra.
La vida de les penyes es basa en les moltes activitats que organitzen, però també inclou tota una parafernàlia de visites recíproques i commemoracions. És obligat l’obsequi de recordatoris de les trobades, toietes que s’acabaran omplint de pols en alguna vitrina, però que formen part de les despeses regulars de les penyes. Encara que imagino que sovint aconsegueixen que les paguin els ajuntaments.
Bé anem a l’important: he aconseguit tocar les 6 copes de l’èxtasi blaugrana amb aquestes mans que s’han de menjar les cuques. I ara feu el favor, carallots, que us conec, de no dir-me que no són les originals sinó simples reproduccions.
