* Sí, el firmante también es un poco botifler y ofrece más abajo la versión en español de su alegato.
Si ens adrecem al Diccionari de la Llengua de l’Institut d’Estudis Catalans, ens adonem que el terme botifler fa referència a «aquell que va amb els enemics de la seva terra». El mot té el seu origen en la Guerra de Successió i servia per al·ludir els partidaris de les tropes de Felip V que lluitaven per anorrear les de l’arxiduc Carles i de passada els drets i llibertats de la nació catalana.
Amb l’adveniment de la transició -aquell període en què ens van donar gat per llebre sota la custòdia amable i atenta de les Forces Armades de l’Estat espanyol- la utilització d’aquest apel·latiu pejoratiu va adquirir vigència a mesura que els protagonistes de la política catalana es van anar doblegant a les directrius de Madrid i van anar acotant el cap davant les retallades de la incipient autonomia. 
L’esperit del clàssic botiguer català de vetes i fils, per qui la viabilitat del negoci fa justificable qualsevulla renúncia, va anar impregnant de mediocritat el que en teoria havia de ser un període de renaixement del país. Per cada gest de rauxa i valentia, es multiplicaven tothora i arreu les mostres de prudència que abocaven, a voltes de manera irremissible, a la traïdoria.
Amb la idea que la militància en la defensa del país podia conduir a la ruïna -quin gran exemple pel que fa a aquest brillant plantejament ens han ofert recentment els nostres admirats exhibidors cinematogràfics-, s’ha girat l’esquena a la llengua, als drets i fins i tot als hàbits i costums de la pròpia gent i s’ha abraçat l’idioma imperial, les lleis elaborades i refrendades sota l’ombra del tricorni, el malbaratament del dropo i la manera de veure el món dels espanyols.
En aquest marasme de vassallatge crònic en què es troba immersa la nostra societat, excel·leix darrerament la figura del nou monstre del panorama mediàtic estatal, la nineta dels ulls de Zapatero, el gran prestidigitador Jaume Roures.
Per tal de guanyar-se un espai en el complicat mercat de la comunicació a la pell de brau, el doble de Gargamel i els seus socis a l’emergent -¿i abombollada?- Mediapro no han dubtat a oblidar el seu origen i a aplicar la màxima del botiflerisme al seu aterratge catòdic. La seva cadena televisiva, tot i comptar amb els auspicis teòrics dels adalils encara més teòrics de l’Espanya plural, ha tirat pel dret a l’hora de cercar el share necessari per atorgar rendibilitat al producte. I ho ha fet de manea encara més escandalosa en l’apartat de la informació futbolística, una de les grans apostes del canal.
D’entrada, va situar al capdavant de La Sexta qui era director de comunicació del Reial Madrid i factòtum del canal televisiu del maligne, Antonio García Ferreras, home de provada tendenciositat i d’escassa mà esquerra.
Per a les retransmissions dels partits de futbol es va buscar un cert contrapès en la figura del malaguanyat Andrés Montes, home de bàsquet i amb una certa simpatia per l’Atlètic de Madrid. Però el seu successor, Antonio Esteva, no ha pogut dissimular en cap moment el seu fanatisme madridista i la seva fòbia barcelonista. Per si amb això no n’hi havia prou, la reportera a peu de camp, tan apreciada en aquest diari, destil·la en cada intervenció adhesió indestructible al nacionalmadridisme i a l’antibarcelonisme exacerbat.
No menys punyents i més aviat pròpies d’un canal temàtic maligne resulten les informacions futbolístiques que s’inclouen en els telenotícies. El recurs a la tendenciositat és norma de la casa; la utilització de la mentida, el pa nostre de cada dia; el menysteniment de tot allò que s’allunyi de la doctrina dictada des de Concha Espina, el punt essencial del seu llibre d’estil.
Davant d’això, el trotskista i catalanista Roures es limita a parar la mà i esgrimir que qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Molt edificant.
No voldria posar punt final a la meva primera aparició en aquesta secció sense fer referència a una de les entitats cabdals del país, sant i senya de la laboriositat dels catalanets, de la nostra capacitat d’estalvi i, en definitiva, de la nostra sempiterna garreperia. 
Sí, és clar, parlo de La Caixa. Perquè us adoneu d’on pot arribar la baixesa, la manca de dignitat i la pusil·lanimitat d’aquells qui s’arroguen la representativitat del nostre poble, feu un cop d’ull a l’Àrea Club de la pàgina web de Servicaixa. I després pregunteu-vos amb quin criteri estan ordenats els cinc clubs dels quals gestionen la venda d’entrades els nois de Fainé. No em direu que no us cau l’ànima als peus.
http://www.servicaixa.es/nav/ca/deportes/index.html?loce=es-deportes-header_menu_idiomas-1
———————————————————————————————
Si nos dirigimos al Diccionari de la Llengua de l’Institut d’Estudis Catalans, advertimos que el término botifler hace referencia a «aquel que va con los enemigos de su tierra». La palabra tiene su origen en la Guerra de Sucesión i servía para aludir a los partidarios de las tropas de Felipe V que luchaban para aniquilar a las del archiduque Carlos y de paso los derechos y libertades de la nación catalana.
Con el advenimiento de la transición -aquel período en que nos dieron gato por liebre bajo la custodia amable y atenta de las Fuerzas Armadas del Estado español- la utilización de este apelativo peyorativo adquirió vigencia a medida que los protagonistas de la política catalana se fueron plegando a las directrices de Madrid y fueron agachando la cabeza ante los recortes de la incipiente autonomía.
El espíritu del clásico tendero catalán de tejidos, para quien la viabilidad del negocio hace justificable cualquier renuncia, fue impregnando de mediocridad el que en teoría debía ser un período de renacimiento del país. Por cada gesto de rauxa y valentía, se multiplicaban a todas horas y en todas partes las muestras de prudencia que abocaban, a menudo de forma irremisible, a la traición.
Con la idea de que la militancia en la defensa del país podía conducir a la ruína -qué gran ejemplo en cuanto a este brillante planteamiento nos han ofrecido recientemente nuestros admirados exhibidores cinematográficos-, se ha vuelto la espalda a la lengua, a los derechos e incluso a los hábitos y costumbres de la propia gente y se ha abrazado el idioma imperial, las leyes elaboradas y refrendadas bajo la sombra del tricornio, el despilfarro del dropo i la forma de ver el mundo de los españoles.
En este marasmo de vasallaje crónico en que se halla inmersa nuestra sociedad, sobresale últimamente la figura del nuevo monstruo del panorama mediático estatal, la niña de los ojos de Zapatero, el gran prestidigitador Jaume Roures.
Para ganarse un espacio en el complicado mercado de la comunicación en la piel de toro, el doble de Gargamel i sus socios en la emergente -¿i aburbujada?- Mediapro no han dudado en olvidar su origen y en aplicar la máxima del botiflerismo a su aterrizaje catódico. Su cadena televisiva, a pesar de contar con los auspicios teóricos de los adalides todavía más teóricos de la España plural, ha ido por el camino de enmedio a la hora de buscar el share necesario para otorgar rentabilidad al producto. I lo ha hecho de manea todavía más escandalosa en el apartado de la información futbolística, una de las grandes apuestas del canal.
Para empezar, situó al frente de La Sexta a quien era director de comunicación del Real Madrid y factótum del canal televisivo del club maligno, Antonio García Ferreras, hombre de probada tendenciosidad y de escasa mano izquierda.
Para las retransmisiones de los partidos de fútbol sé buscó un cierto contrapeso en la figura del malogrado Andrés Montes, hombre de basket y con una cierta simpatía por el Atlético de Madrid. Pero su sucesor, Antonio Esteva, no ha podido disimular en ningún momento su fanatismo madridista y su fobia barcelonista. Por si esto no fuera suficiente, la reportera a pie de campo, tan apreciada en este diario, destila en cada intervención adhesión indestructible al nacionalmadridismo y al antibarcelonismo exacerbado.
No menos sangrantes y más bien propias de un canal temático maligno resultan las informaciones futbolísticas que se incluyen en los telediarios. El recurso a la tendenciosidad es norma de la casa; la utilización de la mentira, el pan nuestro de cada día; el menosprecio a todo aquello que se aleje de la doctrina dictada desde Concha Espina, el punto esencial de su libro de estilo.
Ante esto, el trotskista y catalanista Roures se limita a llenarse los bolsillos y esgrimir que quien no quiera polvo que no vaya al campo. Muy edificante.
No querría poner punto final a mi primera aparición en esta sección sin hacer referencia a una de las entidades principales del país, santo y seña de la laboriosidad de los catalanets, de nuestra capacidad de ahorro y, en definitiva, de nuestra sempiterna tacañería. Sí, claro, hablo de La Caixa. Para que os deis cuenta de hasta donde puede llegar la bajeza, la falta de dignidad y la pusilanimidad de aquellos que se arrogan la representatividad de nuestro pueblo, echad un vistazo al Área Club de la página web de Servicaixa. I después preguntaros con qué criterio están ordenados los cinco clubs cuya venta de entradas gestionan los chicos de Fainé. No me direis que no se os cae el alma a los pies.
http://www.servicaixa.com/nav/es/deportes/index.html?loce=es-home-header_menu-5