Yoyalodije

Once upon a time

Once upon a time…una lliga espanyola que donava el tret de sortida oficial a la temporada després de la Diada, com el curs escolar, a mitjans de setembre i a les acaballes de l’estiu astronòmic. Una lliga espanyola de 16 equips 16, que possibilitava la confecció d’un calendari lògic i racional. Una lliga que podia digerir sense dificultats les incipients amenaces d’un embrionari virus FIFA. Una lliga on no existia cap problema en compatibilitzar la Copa i les competicions europees. Una lliga on els jugadors no havien d’escarrassar-se gaire per competir a ple rendiment durant tota la temporada. Una lliga, en definitiva, on l’odiosa paraula rotació, tan protagonista actualment, no existia encara… ni falta que feia.

Els que hem mamat majoritàriament d’aquestes lligues sabíem de memòria l’onze titular de l’equip. El del nostre i els dels rivals. De quan les alineacions eren en format tres-dos-cinc…si més no. Obro parèntesis per recordar les línies medul·lars d’aquells temps. Dos mitjos volants, o simplement volants, que tenien una paper molt més determinant del que podríem pensar ara. Volants que sempre han anat associats a la seva parella respectiva i viceversa. Difícil recordar-los individualment. Parelles mítiques com les… Mauri-Maguregui, Santiesteban-Zárraga, Vergés-Gensana, RuizSosa-Achúcarro, Pasieguito-Puchades, Ramiro-Glaria, Sastre-Recamán, Zabalza-Fusté….i un llarg etcètera.

Tanco parèntesis…i quan dic que sabíem l’onze titular vull dir exactament l’onze titular, doncs no sabíem ni qui era el porter suplent ni si hi havia jugadors de camp a la banqueta. En aquella època no hi havia substitucions ni existien les targetes. Si un jugador es lesionava, se’l posava de davanter centre o extrem esquerra i…endavant les atxes. Si les lesions eren greus, es continuava amb deu jugadors i cap problema. Si el lesionat era el porter, també se’l posava de davanter centre o extrem esquerra i era substituït per un jugador de camp. D’aquí venen expressions com el gol del cojo… per quan marcava el jugador lesionat o l’expressió agua milagrosa…si el jugador lesionat que marcava/assistia havia estat atès pel massatgista. Expressions que al bon jan d’en @plagiO li deuen sonar a prehistòriques i/o antediluvianes. Un temps on tampoc hi havia, dit sigui de passada, overbooking al camino de Santiago.

Les plantilles també eren més curtes i els jugadors suplents eren, bàsicament, suplents, és a dir, només jugaven si no podien jugar els titulars. Ni rotacions tàctiques ni rotacions físiques. Un onze titular titular i uns quants reserves per substituir als eventuals lesionats o sancionats. No hi havia targetes, però si hi havia expulsions i el concepte ‘rotació’ encara no s’havia inventat. No només no existien les rotacions, sinó que, de les concentracions prèvies als partits, són mítiques les escapades nocturnes de famosos cracs de l’època per anar de marxa tota la nit. No hi ha constància oral ni escrita de cap repercussió negativa en el seu rendiment esportiu.

Les rotacions, que mai havien sigut cap problema pels futbolers de la meva generació, s’han convertit actualment en un maldecap de primera magnitud. S’ha instal·lat definitivament el mantra de que no hi ha èxits si no hi ha rotacions i que sense rotacions s’arriba sense gasolina a les jornades que decideixen els títols. Sempre he mantingut que les rotacions estan sobrevalorades i que un bon futbolista professional hauria de poder fer (amb la gorra) una temporada super carregada de partits de la mateixa manera que -salvant totes les distàncies- un jugador de tenis pot fer partits de cinc hores diàries durant set dies a la setmana. Igual com penso això, tampoc tinc inconvenient en pensar tot el contrari i admetre que segurament estic equivocat i que les rotacions potser sí que són imprescindibles al futbol d’avui dia.

No en faré un casus belli. Si els que saben i entenen de futbol ho reconeixen, no seré jo qui els contradigui. El que no admeto però, és que si són tan importants i imprescindibles les rotacions… es deixi la seva planificació (desconec si és el cas del Barça) a la improvisació i al qui dia passa any empeny. Si assumim que les rotacions són vitals per arribar a finals de temporada amb opcions de disputar tots els títols, el que hauria de se exigible és que només començar la temporada ja tinguéssim planificades, de manera científica i professional, totes les rotacions. No deixar absolutament res a l’atzar i/o la improvisació. Des del Gamper a la Champions passant per la lliga i la Copa del Preparao. Fins i tot les eventuals contingències per causa de força major com podria ser, per exemple, un segrest o una lesió de llarga durada.

El que no pot ser i és del tot inacceptable és que mitifiquem les rotacions el que no està en els escrits…i després transitem per les competicions amb una sabata i una espardenya.

Bon dia!