Crónica

¡Campions!

Ahir, a quatre partits per acabar la lliga, vam sentenciar el títol més important de la temporada. Títol que, juntament amb la copa del preparao aconseguida la setmana passada, ens ha permès obtenir el vuitè doblet de la nostra història.

Un doblet que, curiosament, no mereix el més mínim interès ni consideració de bona part de la yoyerada, molt especialment la franja de yoyers menors de quaranta anys. Un menyspreu que pot fer-se extensiu a la majoria de culers en general. Culers menors de quaranta que han tingut la gran sort de viure en l’abundància de títols i en l’excel·lència del futbol desplegat.

Joves o relativament joves culers que no han hagut de patir la llarga nit del nunyisme ni la llarga dictadura del franquisme. Dictadura franquista -que no se’ns oblidi- amb el seu superprotegit equip conegut com el Realísimo que…rima amb Generalísimo. Un patiment que sí hem hagut de suportar els culers que ja tenim una edat. Una tortura que ens permet valorar com cal algunes fites que semblen fàcils d’aconseguir i que, en realitat, no ho són tant.

Si ho analitzem amb una mica de perspectiva i obviem les sobrevalorades Copes d’Europa, incloses les cinc primeres edicions/xarlotades, veiem que en títols de Champions stricto sensu, només ens supera el Maligne amb 6 títols. A les nostres 4 Champions segueix el Milan amb 3 i el Bayern amb 2. Aquestes dades són la prova de que guanyar la Champions no és qüestió de bufar i fer ampolles.

Centreu-vos en la Champions Champions, oblideu-vos de l’antiga Copa d’Uropa i recordeu només que va ser el Barça de Cruyff qui la va enterrar definitivament guanyant la seva darrera edició a la catedral de Wembley el 20 de maig de 1992, any olímpic. I jo hi era!

Sí, ja sé que vam perdre llastimosament a Roma i que se’ns ha escapat una altra oportunitat d’incrementar la collita de Champions. A mi també em fot ràbia perdre d’aquesta manera, però ja se sap… mentre la Champions es jugui en format eliminatòries i no en format lliga, accidents com aquest sempre seran possibles.

Un fiasco, el de Roma, que a mi no m’impedeix valorar molt positivament el vuitè doblet de la història culer. Un doblet que, en el meu cas i com bé sabeu, cal afegir-hi el “títol” de l’adéu a la rèmora Neymar. I també, perquè negar-ho, amb el plus afegit del rècord d’imbatibilitat.

I tot, tot, tot, amb el mèrit addicional d’haver-ho aconseguit sota el mandat i la direcció del pitjor president i la pitjor directiva des de 1898

Enhorabona a tots els culers en general i als yoyers en particular.

Visca el Barça!