Yoyalodije

Se queda (?)

SI NEYMAR FINALMENT CONTINUA AL BARÇA

Davant el Dragon Khan en que ha esdevingut la situació de Neymar a can Barça,  em permeto unes impressions gens rancoroses d’un home de bé que considera que aquest xicot se’n pot anar a prendre ben bé pel cul, però amb realisme i serenitat (seny – o seni pels hispans –  i rauxa catalufa obliga).

 

Primer de tot el futbolista queda absolutament marcat en negatiu per aquest culebrot de cara a l’afició per molta feina que puguin fer – que faran- Club i altaveus mediàtics afins per rentar-li la cara. L’esquerda emocional entre futbolista i afició ja hi és i ara sí que es fa difícil pensar en un llarg recorregut de Neymar al Barça: qui sap si possiblement ja hi ha acordada una data de caducitat coneguda i acceptada per les parts interessades.

 

En segon lloc el Club hauria d’explicar o esvair qualsevol ombra de dubte o sospita sobre si la confirmació de la continuïtat de Neymar li suposarà un cost al Barça en benefici present o futur al propi jugador o al seu pare i entorn.  També si aquesta continuïtat comporta algun tipus de concessió esportiva de cara a la millor comoditat del brasiler a l’equip. O ras i curt: seran els Lima, Paulinho i Coutinho de torn les futures concessions del Barça a Ney? I com a Club, seria exigible i tolerable tal subordinació? La resposta és òbvia, i potser la manipulació informativa per fabricar la realitat alternativa també. En tot cas, i en aquest sentit, caldrà estar molt amatents i exigents davant el futur curs dels esdeveniments.

 

I per acabar, malgrat lo cutre, quinqui i lleig que ha esdevingut aquest serial que ens ha amenitzat un estiu amb massa excés de protagonisme d’un mediocre com Paulinho, esportivament és bo que Neymar continuï, almenys, una temporada més al Club. Penseu-hi: un PSG pagant la clàusula i 222 kilos d’improvís i sense cap tipus de planificació esportiva davant tal contingència en mans d’una Junta incompetent i una estructura esportiva sota sospita. Tots sabem com hauria anat la pel·lícula: fitxatges improvisats i sense sentit sobre pagats, ergo dilapidació assegurada: aquests bàrbars haguessin fet bo al Gaspart post-Figo. En canvi, amb un horitzó amb data final – qui sap si ja marcada o pactada – o amb una perspectiva assumida d’horitzó final en un possible curt termini, un Club seriós i competent tindria el control de la situació enfront el mercat: anticiparia i treballaria amb tranquil·litat i temps durant tot un curs per convertir la contingència de la marxa d’un crack en una oportunitat de millora esportiva pensada, planificada i, per tant, amb més visos de ser eficientment executada. Un Club seriós i professional, almenys, així ho faria. I nosaltres som el Barça, neonunyista però Barça. Més oportunitats per fer-ho bé tindríem que no pas amb una pluja de milions caiguda del cel sobrevinguda amb els pixats al ventre, cara de tontos i la ment buida.