Yoyalodije

Viatge a Munic

Gràcies Man Catalonia. Content de que t’agradi el post. Aquest post va ser la meva tercera aparició al Yoya després d’haver debutat amb un comentari, reciclat com a post pel camarada bolxevic, penjat des d’un hotel de Londres després de l’Arsenal-Barça de 2011 titulat sofà vs estadi. He rellegit el post de Munic i, tot i el temps transcorregut, l’assumeixo íntegrament malgrat que, per no allargar massa el post, vaig guardar-me algunes coses que aprofitaré ara per explicar i, exercitar de passada, les rovellades neurones de la meva memòria. Per exemple…

Del viatge d’anada, amb el Gerard López i el Bernat Soler al seients de davant meu de l’avió, no vaig explicar que el Gerard -a mig viatge- va treure de la motxilla una mena de tàper/carmanyola de plàstic i una forquilla i va posar-se a dinar tranquil·lament. No es distingia si es tractava d’una paella, una fideuà o alguna menja similar, però desprenia una ferum lleugerament insuportable. El que si vaig veure nítidament és que endrapava, a manera de segon plat o de postre, mitja dotzena ben bona d’aquelles enormes olives de la mida d’un bunyol de bacallà. El 3-0 no me’l van pronosticar dins de l’avió. Va ser mentre esperàvem les maletes. I sí, tinc una foto amb el Gerard i el Bernat. No és una selfie, és una foto feta per la meva dona que, amb més criteri que jo, no va voler compartir-la amb aquest parell de pàjarus.

A Marienplatz, la plaça on tard o d’hora hi desfila tothom, vam trobar-hi l’Andoni Zubizarreta, amb el qual també tinc foto. En Zubi, al natural, encara es veu més bon jan del que sembla per la tele. Un ós de peluix. Anava acompanyat d’uns quants periodistes del Periódico i el País dels quals, ara mateix, només recordo en Besa. Ramon Besa.

També recordo haver-me creuat pels voltants de Marienplatz, amb el periodista ultramerengue Juan Carlos Rivero. Anava sol, però com que no estava segur de si era ell, no vaig gosar dir-li quatre de fresques.

Al vol de tornada, a qui vam tenir al davant mentre fèiem cua per embarcar, va ser en Ricard Torquemada. I sí, o has endevinat, no va callar ni un p*tu segon de rellotge mentre al vam tenir a la vista. Una xerrameca infinita.

A l’hotel, quan vam topar-nos amb el primer culer que vam identificar, l’Amador Bernabeu, no era conscient de la seva reduïda estatura. Portava uns considerables tacons a les sabates a la manera dels bailaors de flamenc. Un temps després vaig saber que en determinats entorns culers era conegut com el “taconets”. Semblava que portés perruca o que anés tenyit de ros. També vaig descobrir que, en els jardinets interiors de l’hotel, al costat del hall, sovint hi anava a fumar uns petit purets que no vaig poder distingir si es tractava de rosslis o senyorites. Amador Bernabeu, un cas únic a la història culer: sempre exercint de directiu encara que no sigui directiu.

Als jardinets de marres del hall vaig poder observar com en Sandro Rosell i un personatge que no tenia identificat, van estar conversant i discutint intensament i acalorada durant més de tres hores de rellotge. Posteriorment vaig saber que es tractava de Raul Sanllehy, l’home fort en el fitxatge de Neymar. Érem a l’abril de 2013 i el fitxatge de Neymar s’anunciava a finals del mes següent.

D’aquesta conversa vaig fer-ne moltes fotos amb el mòbil. També en vaig fer –amb més dificultat- d’en Sandrusku i en Freixa parlant des del bell mig del hall. No sóc conscient d’haver-les esborrat, però no sóc capaç de trobar-les. La que il·lustra el post la vaig treure del twitter del @getafegate, doncs recordava que ell l’havia tuitejat desprès que jo li hagués enviat en un intercanvi de whatsapps. Per cert, en getafegate sovint passa temporades a Lanzarote. Que lo sepais!

Vaig deixar de fe-li fotos al Sandrusku i al Freixa quan vaig adonar-me que algú m’estava observant. No sabia qui era, però vaig decidir guardar el mòbil no fos cas que em trenquessin les cames. Vaig optar per passejar dissimuladament pel costat d’en Sandro i vaig poder escoltar fragments d’una conversa. Estava parlant amb algú sobre la gespa dels nous estadis que s’estaven construint al Brasil per albergar els mundials del 2014. Després vaig saber que l’empresa encarregada de la gespa era ROYALVERD, empresa d’Olot que també treballa pel Barça. No cal dir que als nous estadis de Brasil, un dels homes forts era en Ricardo Teixeira, president de la Confederació Brasilera de Futbol i molt bon amic i mentor de Sandro Rosell. Clinc-clinc, caixa cobri!

De l’estada a l’hotel també haig de dir que quan nosaltres sortíem per anar a fer turisme, en Sandrusku i la seva troupe de groupies ja arribàven, en una enorme furgoneta de vidres tintats, de fer la seva dosis diària de footing.

Afegir que les referències del post al clan del gurmet o al terme japonès Banzai, responen a bucels/bulces yoyers d’aquell moment.

L’enllaç al recopilatori de marres per… si eso i tal.

https://goo.gl/4LjmbE

Are sí!