Categories
Yoyalodije

El lobby

Jo m’estic estalviant aquests dies llegir o escoltar res que vingui del neosandroneonunyisme però, pel que sembla, no només volen al rival derrotat i humiliat; també desitgen veure’l sotmetent-se voluntàriament, llançant-se al terra i que aquests, amb la llei del mínim esforç, li posin la cama (o el taca-taca per ser més precisos amb la realitat) a sobre, obtenint així la preuada imatge. Per sort, el bon Jan, com no podia ser menys en algú que no s’arronsa davant res ni ningú, no s’ha avingut a escenificar el ‘paripe(p)’ (ja va anar el 2010 a abraçar-se amb el futur fugitiu de Pedralbes i de ben poc el va servir perquè no el perseguissin judicialment i mediàticament com un delinqüent fins aconseguir la seva misèria econòmica i la dels seus familiars), ni defuig presentar-li’s batalla a la següent contesa electoral .

Res els faria més il·lusió que ara, amb el contrari noquejat i veient les estrelletes, ara sí, fer veure allò de la unió del basalunisma, fora els -ismes, “i si tots animem guanyarem”, etc. Jo mai he tingut cap problema en desitjar els èxits del Barça, sigui quina sigui la Junta (això més aviat el Migueli i el seus amics boixos i nunyistes com demostren algunes escoltes telefòniques del 2004), i veure el multiple-winner-badge que properament estrenarem augmentar en nombre de Champions. Però de la mateixa manera que es van haver de menjar el període de 2003-2010 (per molt accident històric que fos, com malauradament ens han demostrat els fets presents), amb un president que tant els avergonyia, que sàpiguen que hi ha al menys 15.000 sosis que no els hi donarem aquest plaer de la rendició incondicional i continuarem tenint un altre visió del Barça que no passa per ser un club pusil·lànime, envellit, estret de mires i sotmès a la voluntat dels seus lobbies i votants captius (sosiyayus, penyes, nois macus, godotis).