Categories
Yoyalodije

Quan els capitans marxen

QUAN ELS CAPITANS MARXEN.

Xavi Hernández, amb peu i mig fora del Barça, destí – amics per sempre – Qatar.

Fa pensar, tot plegat: Valdés, Puyol i Xavi, fora; Messi, renovat, sí, però manifestant seriosos dubtes de continuar al Club – dubtes esvaïts per la intervenció de Sant Tito Gloriós -.

No crec en casualitats. Alguna cosa de fons hi ha, potser un mateix comú denominador en forma de descontent o desencís, en aquestes sortides, tot i ser casos diferents – en especial el de Puyol, el menys sospitós de tots -.

I tornant a Xavi, una coartada esportiva – no dubto que certa – que emmascara, potser, altres realitats, altres motivacions de difícil digestió. No seria el primer cop en temps molt recents. ¿Recordem Guardiola, el “m’he buidat” i el què aquesta expressió va tapar?

Com que ens han donat motius sobrats, cal malpensar, i donar via lliure a l’especulació, quan no conspiració: el mal és així. Aquesta (aparent) serenitat amb la que el Club – millor: els qui manen – encara aquest terrabestall esportiu (tres capitans d’una tacada, tres garants d’un estil en procés de desmantellament, tres puntals del millor Barça de la història que marxen; i el millor jugador del món, la màxima icona global d’una filosofia de Club – que era el mirall del món i ara resta tacada sota l’ombra de la sospita – que dubta continuar per les turbulències que l’envolten, algunes generades des de el propi Club) em resulta inquietant. Una situació absolutament anòmala, prop de vorejar l’alarma social, que és resol amb un aquí no passa res, amb un tantsemenfotisme sobrat, amb l’excusa esportiva (nou entrenador, fi de cicle, revolució o renovació profunda…) com a escut. Si la reacció és indiferència davant la transcendència de la situació, hi veig irresponsabilitat, quan no directa incapacitat. Si la reacció és conseqüència d’una estratègia d’inducció prèvia, el que hi ha és temeritat, quan no insana mala fe. Qui, enlloc de fantasmes i sospites, vegi maduresa i valentia en la reacció del Club, té tot el dret de creure-ho: a falta de conèixer la realitat, i no en sabem, ni intuïm, de la missa la meitat, l’opinió és lliure.

I seguint la via imaginativa (o no), vist des de fora, especulem una evidència: quelcom s’ha esquerdat en la unitat del club, en l’escalafó jeràrquic que va de la Junta als jugadors. El desafecte entre els gestors i els professionals esportius no es pot amagar. Una Junta que descuida, quan no menysprea, als seus màxims i més preuats actius esportius – simples empleats del Club -, o que practica estimes selectives, i uns futbolistes que, per desprotecció, han perdut la confiança amb els qui manen i, en lògica conseqüència, implicació amb el Club. Lligams emocionals morts per inacció i llençats claveguera avall. Ningú és intocable, tant en l’aspecte esportiu com humà (recordem Abidal). Com bé diu Dani Alves, “si se’n va Xavi, l’emblema, qualsevol pot sortir del Barça”. Qualsevol. I amb ell, tot allò que representa, quan no simbolitza (en estil, en entrega, en emocions, en valors). Fins i tot el més inimaginable possible fa unes temporades i que en qüestió de mesos ha patit dubtes. ¿Es descabellat pensar que si els resultats de les eleccions del 2016 no ho impedeixen, Messi pot marxar del Barça més aviat que tard?

Potser algun dia se sabrà tot: decisions, actes, motivacions. D’uns i d’altres. Sense mitges veritats, sense reserves auto imposades de qui no vol fer mal allò que més estima, sense lligams a hipoteques, interessos o silencis – tots bastards – a que certs càrrecs obliguen (més encara si qui els ostenten són d’estirp pusil•lànime). Mentrestant, estiguem eternament agraïts als mites inesborrables que marxen tot dient-los fins aviat (perquè tornaràs, Xavi, i faràs coses grans a can Barça, en un Barça millor, com el que tu vas honrar en els millors anys de la teva carrera futbolística). I desitgem tota la sort del món als nous protagonistes – en especial a Luis Enrique, erigit a ulls del barcelonisme desemparat líder del nou projecte d’equip i de Club a falta de lideratge del propi Club en el seu destí – que venen a forjar un Barça inevitablement diferent al que deixen enrere però, esperem, igual de guanyador (o aproximadament guanyador al que succeeix). Perquè, entre tanta mediocritat, negligència i baixesa moral segrestant i contaminant el Club, necessitem invocar – i trobar – herois que facin net i ens drecin pel camí de la il•lusió, el treball i el futbol. Perquè el Barça és allò que volem que sigui, ens representi i ens enorgulleixi, més enllà de persones, títols o entorns tòxics. Com Luis Enrique. Artistes contra mediocres, gespa contra despatxos, futbol contra compte d’explotació, Barça contra Qatar. Herois senyors de la pilota i amb fam de ser-ho, disposats a estar per sobre – o a sobreposar-se – dels escuts i coartades dels miserables.