Yoyalodije

Futbol i política

Diu Eduardo Galeano que el futbol és un trist viatge del plaer al deure: a mesura que l’esport s’ha fet indústria, ha anat desterrant la bellesa que neix de l’alegria de jugar perquè sí. A ningú no se li escapa que l’activisme polític d’avui és difícil de compaginar amb l’afició al futbol d’elit. Malauradament, aquest ha esdevingut una peça central de l’engranatge capitalista, del màrqueting i de la transmissió de valors patriarcals, homòfobs i autoritaris. Això per no parlar de la seva funció d’espectacle, entreteniment i alienació, actuant com a vertader «opi dels pobles».

Tanmateix, existeixen clubs amb una trajectòria compromesa amb l’antifeixisme, les lluites de les classes populars o l’alliberament nacional: el futbol com una eina més de transformació social. És cert que, amb el pas dels anys, bona part d’aquests equips han anat perdent els signes identitaris revolucionaris que els feren néixer; altres, en canvi, els conserven i els reivindiquen. A continuació mirarem de conèixer una mica millor aquesta relació entre futbol i compromís polític.

Dels orígens obrers a l’elit esportiva… i tot el que s’ha perdut pel camí

Si ens param a pensar segur que ens vendran al cap nombrosos equips de futbol que tenen una història lligada al moviment obrer, encara que avui aquest vincle hagi desaparegut en bona mesura. A ningú no se li escapa, per exemple, el cas de clubs com el FC Barcelona o l’Athletic Club que, malgrat les seves relacions institucionals ambigües amb la dictadura, sí que han encarnat durant anys el simbolisme de l’oposició al franquisme i al nacionalisme espanyol. També l’Atlético de Madrid (que en el moment de la seva fundació s’anomenava Athletic Club de Madrid) té vinculació amb l’antifeixisme durant el cop d’Estat de Franco i la Guerra Civil. De la mateixa manera, el també madrileny Rayo Vallecano té vinculacions amb el moviment obrer en els seus orígens, i avui una part de la seva afició, els coneguts «Bukaneros», té un tarannà obertament antifeixista i d’esquerres, cosa que queda clara en el seu eslògan «Rayo, Clase Obrera y Antifascismo». Alhora, el Recreativo de Huelva, el club més antic de tot l’Estat espanyol, fou fundat per obrers anglesos que treballaven en les mines del Río Tinto. Fins i tot el totpoderós Manchester United es fundà com un club de treballadors del magatzem de Lancashire and Yorkshire Railway, un fet que era prou habitual en els temps en què va néixer el futbol modern.

Si fem un salt oceànic ens toparem amb el Brasil, un país que ha acollit històricament nombrosos equips fundats per anarquistes. Santos, ciutat portuària que fou lloc d’acollida de moltes persones migrants europees, fou el bressol del Libertarios Futebol Clube, i actualment més d’una dotzena d’equips de la regió són coneguts amb el qualificatiu de «primeiro de maio», en clara referència al seu origen ideològic lligat al moviment obrer.

Acostant-nos a l’Argentina toparem amb una terra en què també molts equips de barri foren fundats per militants anarquistes i socialistes. Un exemple conegut és Argentinos Juniors, club de Buenos Aires fundat l’any 1905 per un grup de seguidors de Pietr Kropotkin. En principi el nom del club era «Mártires de Chicago», en referència als anarquistes que impulsaren les vagues de 1886 i que foren condemnats a mort. Amb molta afinitat trobam un altre club argentí, Chacarita, fundat precisament el 1er de maig de 1906, en una biblioteca llibertària, per afiliats d’un Comitè Socialista integrat en la seva majoria per empleats del cementiri. Això explica el per què del nom popular de l’equip: «El Funebrero».

Sense moure’ns de l’Argentina també cal parlar del Club Atlético Colegiales, conegut popularment com «Cole» o «Tricolor». Fundat l’any 1908 per un grup d’anarquistes, el seu nom original era Club Atlético Libertarios Unidos. A banda del nom, els colors de la indumentària eren inequívocs: vermell i negre. Després de patir anys de persecució política i dificultats econòmiques, el club es traslladà finalment al barri de Colegiales, del qual adoptà el nom. Des d’aleshores els seus colors són el vermell, blau i daurat. Altres exemples són el Porvenir, club d’ascendència obrera, o el Newell’s Old Boys, que porta el nom del militant anarquista Newell i que té com indumentària el vermell i negre i que comptava, en els seus orígens amb la majoria de seguidors membres de la central anarcosindicalista FORA.

Dirigint el nostre esguard cap a Xile hi trobarem el Club Deportivo Arturo Fernández Vial, fundat el 1897 sota el nom de C.D. Ferroviario Internacional per un grup de treballadors del ferrocarril. El nom del club es modificà en homenatge al militar que fou enviat pel govern a reprimir un grup de treballadors que estaven en vaga però que desobeí les ordres dels superiors, prenguent partit pels treballadors, i aconseguint resoldre el conflicte sense violència.

I si hem de parlar de Mèxic, hem de fer referència l’Atlas, club que al seu escut porta els colors negre i vermell amb una «A» blanca al bell mig (per desgràcia avui la seva equipació està patrocinada per Nike i Coca-Cola, icones del capitalisme). A l’Uruguai, per la seva banda, existeix un club anomenat Defensor Sporting, que deu el seu nom a un equip format el 1906 pels treballadors d’una fàbrica de vidre que es feia dir «Defensores de la Huelga», i un club anarquista i català: l’Atlético Progreso. Nascut en un barri obrer de Montevideo (La Teja) de mans de picapedrers anarquistes, va adoptar els colors vermell i negre per antonomàsia. Anys després, però, el barri acollí exiliats catalans de la CNT, que s’inseriren en la dinàmica del club fins al punt que l’escut i l’equipació canvià per acollir els colors de la senyera.

Tornant a Europa, i també relacionat amb treballadors ferroviaris, hi trobam el Lokomotiv de Moscou (Lokomotiv és el nom que reben els diferents gremis d’obrers dels trens). El club, fundat el 1923, portava per nom de «Club de la Revolució d’Octubre», en clara senyal del seu posicionament polític.

Un altre exemple és el Marek Dupnitsa, un club de Bulgària que rep el nom del militant comunista Stanke Dimitrov, àlies Marek, conegut per la seva resistència al nazisme i els atemptats de la catedral de Sveta-Nedelya de 1925 contra membres de l’exèrcit i del govern monàrquic.

A Alemanya hi trobam el Borussia Dortmund, conegut com Die Schwarzgelben o Revolutionär. Aquest club fou fundat el 1909 per un grup de treballadors d’una parròquia catòlica de la ciutat que tenien, emperò, molta afinitat amb grups d’immigrants polonesos i protestants. El Borussia és un exemple de resistència contra el Tercer Reich. El seu president hagué d’abandonar el càrrec després de negar-se a afiliar-se al Partit Nacionalsocialista i varis treballadors de les oficines del club foren executats després d’haver publicat pamflets contra el nazisme.

A Turquia hi ha un club, el Fenerbahce, que té els seus orígens vinculats a la classe treballadora i a un context de clandestinitat puix que l’any 1907 estava prohibida la pràctica del futbol. El seu gran rival és el Galatasaray, equip de tradició lligada a l’aristocràcia de l’Istambul Occidental.

Fent un salt fins Irlanda del Nord, cal parlar del ja desaparegut Belfast Celtic Football, equip catòlic i històricament vinculat al nacionalisme irlandès i que fou víctima del conflicte amb l’unionisme. Precisament a Escòcia hi trobam un altre club que representa la lluita contra el nacionalisme anglès: el Celtic Football Club. Fundat el 1888 per un grup d’immigrans irlandesos de la ciutat de Glasgow que tenien per objectiu recaptar fons per finançar obres benèfiques pels infants pobres. És coneguda la gran rivalitat amb el Rangers (desaparegut el 2012 per problemes financers), club d’adscripció protestant fundat com a resposta «unionista» al ràpid creixement del Celtic dins la ciutat.

Viatjant fins Itàlia trobam el Livorno, club que històricament ha representat el Partit Comunista Italià. De fet, aquesta ciutat, marcadament obrera, és el bressol del PCI. Fa poc, després de la mort d’Hugo Chávez, aparegué a les grades de l’estadi una pancarta que resava «Hasta siempre Chávez».

Molt a prop, a Croàcia, trobam l’RNK Split, club fundat el 1912 per anarquistes de militància molt activa. La indumentària original era negra, però després el tarannà del club es desplaçà cap a la sensibilitat comunista, cosa que també es reflectí en la indumentària, que esdevingué vermella. Ell club intentà organitzar una expedició que anés a lluitar amb el bàndol republicà contra l’aixecament militar franquista. Endemés, molts dels seus jugadors i exjugadors formaren part de la resistència partisana durant la Segona Guerra Mundial, en la qual moriren 120 dels seus membres. I sense abandonar els Balcans no podem obviar l’Estrella Roja de Belgrad (el nom ja ho diu tot), fundat el 1945 per la Lliga Juvenil Antifeixista.

Només es tracta d’alguns dels exemples més coneguts. Tanmateix, en bona part d’aquests casos el tarannà inequívocament polític s’ha anat diluint amb els anys i, sovint, la flama ideològica només la mantenen algunes penyes i grups d’aficionats majoritàriament joves.

imatge2

El Constància i l’Atlètic Balears, referents històrics de l’esquerra a Mallorca

El Constància es va fundar l’any 1922 per iniciativa de La Constància, una mutualitat obrera, i per mor d’això des de bon començament era considerat l’equip de les esquerres. Un dels seus fundadors va ésser Marc Ferragut, poeta i afiliat a Esquerra Republicana, que fou empresonat pel franquisme. Quatre dels futbolistes del Constància, Melcion Gornés i els tres germans Sancho (Antoni, Emili i Josep) foren assassinats per la repressió franquista. Diu Llorenç Capellà que, probablement, aquest és l’equip d’arreu de l’Estat espanyol que va ésser víctima d’una repressió més ferotge.

L’Atlètic Balears, per la seva banda, té una massa social d’esquerres i històricament s’ha associat a aquesta a les ideologies progressistes en contraposició al RCD Mallorca, que és considerat l’equip conservador i gran rival esportiu. Tot i que la fundació de l’Atlètic es produeix l’any 1942, moment en què òbviament el moviment obrer mallorquí havia estat esquinçat, els seus antecedents s’han de cercar a les barriades obreres dels Hostalets o de Son Canals, entre els contertulians dels cafès de Can Meca o de Can Rasca, i sobretot entre la gent del Mecánico, que era l’equip dels treballadors de la Isleña Marítima.

El St. Pauli, un exemple actual de futbol alternatiu i lluita antifeixista

Capítol a part mereix el conegut FC St. Pauli, del districte homònim de la ciutat alemanya d’Hamburg, conegut com «Els pirates». Precisament la bandera pirata és el símbol oficiós de l’equip. És un club obertament antifeixista i que es proclama contrari al racisme, sexisme i l’homofòbia, tal i com recullen els seus estatuts. Tot i ser fundat a principis del segle XX, el club no arribà a l’elit futbolística fins l’època d’auge del moviment punk. Des de llavors ha esdevingut tot un símbol del lligam entre l’activisme antifeixista de les classes populars i l’esport.

Tot un rara avis en el món de l’esport d’elit, el St. Pauli forjà el seu tarannà en consonància amb el barri de Sankt Pauli en el qual habita. Des de fa segles aquest districte de la ciutat portuària d’Hamburg s’ha caracteritzat per la seva peculiaritat: barri de classes populars, estudiants i mariners que pateix problemàtiques d’exclusió social però que també és un bressol de moviments de resistència punk i okupa. El seu dinamisme i imprevisibilitat (i també el fet que sigui el barri de la prostitució a l’estil del «barri roig» d’Amsterdam) l’han convertit en un reclam del turisme.

Els jugadors salten al camp acompanyats de la cançó Hell’s Bells de la banda AC/DC i el St. Pauli és un dels equips que compta amb més seguidors (11 milions a Alemanya) tot i que els seus èxits esportius són més aviat humils. Tanmateix, el seu estadi és una festa: quan jugaven en la tercera divisió alemanya assistien als partits 15.000 persones, i bona part eren dones (no en va és el club de futbol amb més sòcies) i persones vinculades al moviment punk, okupa o skin head d’esquerres.

Quan es produí l’ascens a la màxima categoria, ara fa uns anys, l’equip estava patrocinat per un sex-shop. De fet, el club ha mirat de mantenir una política coherent amb els valors socialistes, comunistes i llibertaris que acull. S’ha mirat de no acceptar acords comercials amb empreses en conflicte amb les treballadores i treballadors, que es beneficiïn de l’explotació infantil o que facin servir imatges sexistes en la seva publicitat. I com a anècdota il·lustrativa, el que fou president del St. Pauli, el dramaturg Corny Littman, ha dit públicament que és homosexual (cosa singular en un món tan homòfob com el del futbol), mentre varis jugadors de l’equip també han estat activistes que han participat, per exemple, en les brigades internacionals de solidaritat sandinista a Nicaragua.

Futbol amateur com a eina de lluita i transformació

Més enllà del futbol professional, hi ha tot un món d’equips compromesos políticament que demostren que la pràctica d’aquest esport no està renyida amb la reivindicació d’idees polítiques transformadores.

Tenim el cas del club brasiler Autônomos & Autônomas FC, de Sao Paulo, conegut popularment com els «Auto». Es tracta d’un club que no només ha incorporat la dimensió de gènere en el seu nom, sinó que té un funcionament totalment autogestionat. El seu escut és una «A» amb una pilota de futbol i s’equipen amb una indumentària preciosa per a qualsevol simpatitzant de l’anarquisme.

Un exemple històric és el de Suïssa, on l’any 1976 militants d’esquerra de Zurich van fundar la lliga de futbol progressista, on competia el FC Bakunin.

Fins i tot l’EZLN de Chiapas té el seu propi equip de futbol que juga amb el passamuntanyes característic del moviment, i que arribà a jugar un amistós amb l’Inter de Milà.

Als EEUU ha sorgit una iniciativa popular anomenada Anarchist Soccer League, una competició en què hi participen clubs com el Kronstadt FC (anarquistes) o el Left Wing (comunistes, que tenen com eslògan a l’escut el lema “Hasta la victoria siempre”). Ambdós equips són projectes comunitaris que es declaren antiautoritaris, antiimperialistes i que miren de fer servir la pràctica de l’esport per posar en pràctica valors integradors, promoguent la participació de col·lectius que tradicionalment han estat invisibilitzats en el món del futbol d’elit (dones, trans i queer, etc.). Aquests dos equips també s’enfronten en el trofeu «The Revolutionary Soccer Tournament Cup Bay Area» (Badia de San Francisco). És curiós que les cròniques d’aquests partits fins i tot es publiquen a l’Indymedia de la regió, un fet del tot insòlit que un partit de futbol sigui noticiable en un mitjà contrainformatiu.

Un altre equip interessant és el FC Vova, club antifeixista de Lituània que té com eslògan «Estima el futbol i odia el feixisme» i que participa, amb altres equips, en el trofeu alternatiu Do It Yourself (D.I.Y. Cup) de Minsk.

imatge3

En definitiva, ben segur que en podríem trobar més exemples com aquests. Són mostres que el futbol (i l’esport en general), portat als seus orígens, pot ser també una eina de lluita o, al manco, una manera de fer més divertida la militància. Parafrasejant Emma Goldman, «si no puc jugar a futbol, aquesta no és la meva revolució».