La seu de la campanya és a un pis de ciutat vella, tan cèntric com la pròpia placa de Sant Jaume, al costat mateix de l’ajuntament de Barcelona. El local és modest. Espereu, ho dic millor; el local és notablement modest comparat amb l’exhibició de mitjans d’algun altre candidat. Quan hi entro, hi ha dos recepcionistes i prou. No estan gaire organitzats; ignoren la meva cita i no poden comunicar amb la cap de premsa. M’espero en una sala de reunions tan senzilla com el pis: una taula llarga al centre, amb senyals d’antigues batalles, vuit cadires i una pissarra vileda de 1 x 1,5 m. Crida l’atenció que no hi hagi cap post penjat a les parets ni cap altre senyal de la candidatura que un bolígraf en un pot sobre de la taula.
Davant dels recepcionistes sí que hi ha un mural amb la planificació d’actes de tres mesos. Més senzill no pot ser: un gran llenç de paper blanc amb els actes apuntats amb retolador. Veig que pel divendres té prevista una gravació per a l’espai de les dues cares del Crackòvia.
Arriba la Silvia Ortiz, la responsable de premsa, i em recorda la relació amb el DiarioYoya establerta amb motiu de l’entrevista a Ràdio Cabrera. M’assegura que fan un seguiment del Yoya i que encara riuen del títol del post de Novel: “En el campo, Pedrito y en el palco, Benedito”.
Em sotmet a una bateria de preguntes sobre el Yoya: el funcionament com diari, les seccions, i, sobretot, la independència dels articulistes. Vol saber si darrere hi ha algun grup o un nucli que marqui línia editorial. Li agrada saber que cadascú fot el que vol.
Em comenten que aquests dos últims dies va ser impressionant l’allau de gent que es va acostar a firmar. Gràcies a aquest allau van assolir el nombre mínim de firmes, que era problemàtic fins a última hora.
Arriba l’Agustí Benedito, i la Sílvia li passa la informació sobre el Yoya, però ell ha d’atendre primer l’entrevista telefònica d’una ràdio. Aprofito i escolto:
Es mostra orgullós d’haver superat aquest primer llistó de les firmes “en condicions de no igualtat”. “El dia 13, Barça haurà de triar entre seguir gestionat per les elits mediàtiques o financeres que hi ha darrera Rosell, Ingla i Ferrer, o per ser un Barça de tots”.
Es mostra orgullós del programa que van confeccionar amb Laporta el 2003. “El que passa és que a, partir d’un moment, ell se’n va oblidar, va decidir no fer-lo. S’ha de recuperar els punts d’aquell programa, actualitzant-los”.
Se sent fort per vèncer en les eleccions: “Les enquestes ens donen un 11 % d’intencions prèvies al pas del tall de les firmes. Rosell va per un 40 %, però amb una tendència a la baixa molt clara. I al soci del Barça no li agrada que li diguin a qui ha d’anar a votar”.
Li pregunten pel contacte amb les penyes i Benedito recorda que ha viatjat molt en aquests vuit mesos últims, que ha parlat amb penyes de tota Espanya.
És un plaer sentir-li pronunciar “anàlisi econòmica”. No tots els candidats del Barça parlen el català amb correcció.
Engeguem l’entrevista. Benedito ve d’una roda de premsa important, convocada per agraïr tots els que han fet possible passar el tall de la recollida de signatures.
DiarioYoya- El barcelonisme es dóna per descomptat. Què més porta un professional a ficar-se en aquest merder?
–Ha! –riu–. Les circumstàncies. El 1996 vaig conèixer Joan Laporta i altra gent barcelonista, gent inquieta, parlàvem del Barça… Vam topar amb les eleccions del 97, alguns del grup vam acabar entrant en la llista de Bassat, tres persones concretament, Perrin, Laporta i Benedito.
Allí vam conèixer altra gent. L’any següent hi va haver la moció de censura. De no haver estat el 97, segur que no hagués estat en la moció del 98. Un cop entres en aquesta relació amb gent, amb periodistes, et vas vinculant més, allò et porta a les del 2000, del 2003… La vida gairebé t’hi porta.
DY- Potser les candidatures haurien de dur una advertència, com els paquets de tabac: “La presidència del Barça pot perjudicar la salut familiar i empresarial”. Quin preu personal està disposat a pagar per presidir el Barça durant 6 o 12 anys?
–Jo no hi estic gaire d’acord. Depèn molt de la persona. La presidència del Barça en tot cas és un motiu d’orgull, de voluntat de servir en el millor club del món. No crec que s’hagi de pagar cap preu. Es compatible desenvolupar aquesta tasca i alhora mantenir un equilibri personal, familiar i empresarial.
DY- Si hagués de destacar les 3 realitzacions clau que caracteritzarien el seu mandat, quines serien?
–Una política patrimonial rigorosa encarada a la preservació del patrimoni del Barça, això vol dir no vendre, no requalificació, no empobrir-nos, ni un metre quadrat. Literalment ho deia en Jan Laporta el 2003. Aquí, molta rigidesa conceptual, no només pràctica.
En segon lloc, allò que ens fa diferents, únics al món, no són els millors jugadors ni el tenir un país al darrere, sinó el fet que el Barça és propietat de 170.000 persones. Això hauria de provocar una manera de gestionar diferent.
I tercer, l’impuls definitiu que li hem de donar a la dimensió cívica del Barça. Unicef marca un camí, un sentiment, un estat d’ànim. Hem de posar la potència increïble que té el Barça al món al servei de compensar la desigualtat de la societat en la que vivim. I fer-ho de manera detallada, capil·lar, inserida en la societat.
DY- Com concretaria el compromís de compliment de les promeses electorals?
–Per molts mecanismes que vulguem instaurar per preservar el compliment dels compromisos, això no val per a res si les persones que estan a la Junta no tenen intenció de fer-ho. Es basa molt en la persona que acabi presidint.