Categories
Yoyalodije

En 3 distàncies curtes: Rosell a l’Òmnium (i 3)

Per la tarda, la xerrada té un públic ben diferent, al local de l’Omnium Cultural del carrer Diputació. La sala és modesta i el públic, senzill: camises amb coll oberts, mànigues curtes, res de corbates. Entre progre i kumbaià, amb tocs intel·lectuals.

Aquí sí que funciona l’audiovisual. El guió és bo, però molts dels participants no són actors i la dicció és forçada. Es fa notar que reciten un text après. Rosell se’l mira de tres quarts, amb la mà davant de la boca i posat pensatiu, tot i que el deu haver vist dotzeníssimes de vegades.

Explica que s’ha de fer un Palau nou perquè des d’Europa obliguen a tenir capacitat de 10.000 espectadors, i s’estranya que la Junta no hagi fet res encara. Pensa que no es podran complir els terminis i preveu que caldrà demanar una moratòria.


Li pregunten per la continuïtat de Txiki i d’altres tècnics i respon tranquil: “No som talibans ni revolucionaris, sinó gestors. Parlarem amb tots els empleats del club perquè ens expliquin la feina que han fet.”

El públic de l’Òmnium no fa les preguntes tan concises com els advocats. Rosell fa cara d’avorriment quan escolta una intenvenció massa prolixa.Se li pot llegir a la cara el què pensa: Quins rotllos he d’escoltar!, i On anirà a parar la pregunta d’aquest?

Santi Baró, un escriptor que ha escrit una novel·la sobre la masia, publicada per la Fundació del Barça, s’acosta a regalar-li el llibre, i Rosell aprofita per parlar de la masia a mig construir als terrenys la Ciutat Esportiva.

Denuncia que fa 7 anys que hi ha l’esquelet de l’edifici sense que les obres avancin, perquè els 10 M. € que es pressuposten cada any sempre acaben anant a parar a altres coses. Anuncia que serà una obra prioritària per a la seva Junta. “Acabarem abans la Masia que el Palau”.

Repeteix les dades una, dues, tres vegades, i encara una quarta deu minuts més tard. El tema el preocupa molt o bé el considera un argument electoral molt important.


Les preguntes es tornen aspres, però. La gent de l’Òmnium té vocació política, i intenta que Rosell es defineixi. Un home l’acusa d’espanyolisme si el Barça no es defineix per la independència de Catalunya, i Rosell sorteja la intervenció, cada vegada més agressiva, repetint que el Barça és de tots, per damunt d’ideologies polítiques. “Quan barreges política i esport pots prendre mal”.

Després és una dona qui el requereix diverses vegades perquè es defineixi personalment sobre la independència catalana. “Hem vingut aquí a saber com pensa, i vostè s’amaga de tot, no es defineix”.

Rosell, en efecte, contesta sense contestar. “Em vaig formar en el catalanisme, les úniques militàncies que vaig veure a casa són la catalanista i la barcelonista, vaig estudiar a l’escola Costa i Llobera, les meves filles són catalanistes, la meva dona és catalanista…”

De fet, es podria haver definit sense subterfugis, perquè ha quedat clar.

Un encorbatat del públic surt a defensar-lo. “Sóc soci del Barça però no del l’Òmnium”. Diu que vol el millor president per al club i, pràcticament, repeteix les consignes de la candidatura. Després, a la sortida, acompanyarà Rosell una estona.

No calia la sospitosa defensa perquè Sandro sap esmunyir-se bé de les preguntes compromeses. Tendeix, això sí, a respondre el que cada públic té ganes de sentir, potser perquè està en campanya electoral. Recorre un xic massa als tòpics.


També aquí parla de renegociar dels contractes televisius per imposar que els partits es juguin a mitja tarda, en una hora bona per al públic familiar.

El contracte amb Mediapro acaba el 2013, i s’haurà de renegociar a partir del 2012. “Si el R Madrid i els clubs principals hi estan d’acord, cosa molt possible, a l’altra part no li quedarà més remei que avenir-s’hi.”

Fa la impressió que Rosell té ganes de posar-li les coses dures a Mediapro, potser per la identificació de l’empresa amb la Junta actual, de la mateixa manera com Laporta ha fet pagar a les penyes la seva complicitat amb Núñez i Gaspart.