Poca broma, que estem parlant del millor club de futbol del segle XX. Aquest títol, tan autoesbombat, va sorgir dels estudis més rigorosos i les anàlisis més doctes, en concret d’una enquesta popular realitzada als lectors de la revista bimensual FIFA Worl Magazine el desembre del 2000. La gent va votar, als merengues se’ls va fer el cul pepsicola i, ja més endavant, la Fifa va autoritzar el club a portar a la samarreta un logotip recordatori. Poca broma.
També és el club més ric del món, o el que té més ingressos anuals, o el que té més beneficis, la informació varia segons les fonts, cosa que no sorprèn vist que els periodistes esportius tampoc no entenen de números, ni de balanços de comptes ni de deutes acumulats.
És tan ric que pot gastar en un any, per avançat, el pressupost de fitxatges de tres temporades, 300 M €, i l’any següent haver-se’n de gastar uns altres tants, vistos els resultats.
Però aleshores, el pressupost, com quadrarà? ¡A mí con ésas! Si peta, que pete, déjalo petar, que se vaya a paseo, que quiero campeonar.
La propietat del Real Madrid, de moment, recau en els socis, com al Barça, l’Athlétic i l’Osasuna. De moment. És a dir: de moment. Analistes molt doctes comencen a suggerir que una sortida d’accions a la Borsa produiria una recapitalització molt oportuna per curar finances agòniques, i el senyor president del club, gran lector del Financial Times i de tractats d’economia, s’està plantejant la possibilitat de perfeccionar el Real dels seus amors transformant-lo en societat anònima.
Per què no? Cada un dels socis actuals passaria a ser l’amo i propietari d’un nombre idèntic d’accions, visca el comunisme, i per a les accions que sobressin potser es trobaria algun financer disposat a carregar amb la despesa, visca el capitalisme. Tothom content. Per què no?
El Real Madrid té més penyes a Catalunya, 102, que a tot l’estranger sumat, 66. Ningú no se n’estranya, però. Analistes molt doctes opinen que la raó de ser més profunda de les penyes madridistes és estar ubicades a Catalunya.
Tanmateix, els seus noms podrien ser més imaginatius que La anchoa blanca de l’Escala, El Clavel Blanco de Vilassar de Mar o La Nevada de Sant Andreu de la Barca. Les penyes estrangeres els passen per davant amb Los merengues del chotis de San Juan de Puerto Rico, El canguro Blanco de Sidney, Remate de Tetuan, Once suizos d’Embrach o Pura Vida de San José.
Són commovedors els relats sobre la dificultat de ser madridista a Catalunya que fan els membres de les penyes, i absolutament esfereïdors quan els fan els diaris i blogs madrilenys, convençuts que els penyistes són lapidats, empalats i esquarterats dia a dia en aquelarres presidits per Satanàs Cor Blaugrana, mentre que els seus bebès, tendres angelets de pàl·lida pell vikinga, són immolats en misses negres rituals per tal de pintar amb la seva sang les franges grana de les banderes de l’infern.
Potser és per això que el Real Madrid va recuperar l’any passat l’extinta secció de rugby, per disposar d’una força de xoc (villans que juguen com villans) que defensi a mort els espanyols bien nacidos.
L’anterior força de xoc va de capa caiguda des que alguns alts càrrecs de la Policia, culés, segur, van imposar que el Real deixés de finançar les penyes ultres, molt especialment la dels Ultres Sur, de fama inigual i prestigi mundial. SIEMPRE FIELES.
Des de les files ultres ens n’expliquen l’origen: “El origen de los Ultras está en la mítica Peña Las Banderas. Pero el auténtico lider inicial fue El Largo (fallecido hace bastante) junto con un grupo de colegas como el Misa, uno de los primeros skin, El Loco, y unos cuantos más de todo tipo (punkis como el Quino, El Químico, los Heavis de Usera, de donde era El Largo, …). En esa época el Ocha ni estaba ni se le esperaba. La subida del Ocha en el escalafón se produjo a partir de la desaparición y/o retirada de la vieja guardia. El Ocha lo que supo es aprovechar ese vacio de poder y desorganización para colocarse como “lider” . La mayoría de miembros de los US éramos unos chavales y el ya era un tio mayorcito. Desde entonces lo que ha hecho es vivir a costa del madrid y de los chavales que se rodea”.
José Luís Ochaita va dirigir la penya amb mà de ferro durant una quinzena d’anys, en els que va patentar el copyright de Ultra Sur i va muntar un pròsper negoci personal de venda de gadgets del que viu encara avui, quan passa dels 50 anys i està apartat de les trinxeres per successives prohibicions d’accedir als partits.
Als moments d’auge, la penya disposava d’un local al propi estadi per guardar el material de les demostracions, rebia nombroses entrades per als partits (s’ha escrit que Ochaíta en revenia una part) i el club els subvencionava els viatges, cosa que els successius presidents han negat malgrat les afirmacions policíaques. Siempre Fieles.
Durant la presidència de Mendoza es deia que Ochaíta “campaba como quería por el Bernabéu” i més encara, que oficiava de mitjancer entre la presidència i els afeccionats. Ramón Calderón va usar ultres com a servei de seguretat (?) de l’assembla dels vots falsificats. La retirada de les subvencions, efectuada per Florentino, va reduir espectacularment la influència de la penya i el nombre de participants. No s’ha atrevit, però, a retirar els ultres de l’espai que tenen reservat sota l’eufemisme de “grada joven”. Siempre Fieles.
En certs moments, els Ultres fins i tot havien demanat aguinaldos als jugadors del Madrid, amb enfrontaments molt durs amb aquells que es van negar a concedir-los, com Martín Vázquez i Jaro. Michel va proposar tallar tota relació amb la penya, però altres jugadors es van mostrar més dòcils. Rocha i Zamorano fruïen d’un tracte de favor del grup. Hugo Sànchez va reconèixer haver-los finançat. Roberto Carlos els va regalar la samarreta en marxar del club. Figo es va fotografiar amb la seva bufanda i, molt en especial, Juanito va declarar que “si no fuese jugador, seria ultra sur”. Encara li recorden el nom, al minut 7 de cada partit. És el que té ser un esperit, un mite a invocar en els moments difícils i un exemple moral per a les noves generacions.
A Diario de un skin, el periodista Antonio Salas (pseudònim) va fer un relat esborronador del any que va estar infiltrat en els Ultres Sur sota l’àlies de Tiger88. Gallina de piel, hoyga.
EL policia David Madrid va explicar coses semblants a Insider, un policia que se coló en las gradas ultras, i a Tribus Urbanas.
Malgrat la decadència actual, els Ultra Sur són molt més que una penya d’ultres. Mantenen activa una aliança estratègica amb les Brigadas Blanquiazules del RCD Espanyol (des de 1988!) i amb els Irriducibili del SS Lazio, el club més obertament feixista d’Itàlia. Grups coordinats de les tres penyes van realitzar el 3 de desembre del 2009, fa quatre mesos, una insòlita demostració de força a Viena, encenent un infern de bengales i envaint el terreny de joc de l’Àustria durant el partit que l’enfrontava a l’Athlètic de Bilbao. No hi van participar els ultres locals, encara que s’apunta als Fanatics, neonazis austríacs, com a mestres de cerimònies. “Se’ls va presentar l’oportunitat perfecta” van reconèixer fonts de l’UEFA, al·ludint a què els athlètics són vascos separatistes i que l’Àustria va ser fundat el 1911 per oficials jueus. Els jugadors del 1938 van ser executats després de l’Anschluss. La militància doble d’alguns Ultra Sur en els Hammerskins facilita els contactes.
No ens posem tràgics, però. Els Ultres no són sempre tan esquerps. La majoria són joves i els agrada cantar:
“Y eso que dice la gente / que somos borrachos, / vagos y delincuentes / no les hago caso, / voy a todos lados, / yo soy Ultra Sur, / soy un descontrolado.”
“Vente con los ultras Sur que vamos a Barcelona / hay que quemar el Camp Nou con cien mil bastardos dentro / es la forma más barata de acabar con tanto cerdo.”
“Siente que huele / saca ya los palos / estan llegando / los putos polacos. / Qué malolientes, / todos tacaños / en Cataluña / no habéis visto nunca un baño.”
D’allò… Tanmateix, amics.
