Categories
Yoyalodije

¿L’últim Messi?

* Este, en la lengua del pibito al final del texto

Fa anys, quan encara em rebentava els grans de la cara i calçava camperes, un meu amic va fer una prova a can Barça. Concretament, amb l’amateur -posteriorment Barça C- que llavors entrenava Jaume Olivé. El tio tenia unes condicions per a la pràctica del futbol certament envejables: rapidesa, elasticitat, toc, rematada i aquella murrieria innata que fa que un jugador sigui especial. Un servidor, que només la tocava amb l’esquerra i que era més lent que el cavall de Lee van Cleef, sentia una enveja sana davant l’oportunitat que tenia davant seu aquell tio.

Doncs bé, el tal Olivé, després d’un parell d’entrenaments amb els Covelo, Fradera, Retuerto i companyia, va decidir que el meu amic no tenia lloc al seu equip perquè no donava la talla físicament. La decisió em va semblar al·lucinant. Collons, si el xaval té nivell tècnic i qualitats, ¿no serem a temps que el múscul agafi to i els pulmons es carreguin? El meu amic no va superar aquell cop i va acabar deambulant pel wild side durant uns anys.

L’anècdota pot semblar rebuscada però em serveix per il·lustrar la tesi que pretenc desenvolupar tot seguit. Ara que tenim Messi al capdamunt del panorama futbolístic mundial -amb la perspectiva plausible de convertir-se en el màxim exponent de la història del nostre esport favorit- i els Xavi, Iniesta, Cesc i companyia com a màxims estendards de l’estil de futbol ‘marca Barça’ resulta que al futbol base blaugrana s’ha imposat un perillós canvi de criteri.

No sé si hi ha tingut a veure l’arribada al planter d’un gran nombre de jugadors d’origen africà o la tendència respon a una planificació estilística pensada i executada des dels despatxos, però és evident que d’un temps ençà alguna cosa està canviant al futbol base blaugrana. L’aposta pels jugadors de perfil tècnic alt, més enllà de les seves característiques físiques -sempre treballables, cosa molt més difícil o pràcticament impossible de fer a l’inrevés-, s’està bandejant per donar pas al culte al múscul i al desenvolupament corporal.

Amb els jugadors africans, a més, s’està produint un error que per mi resulta gravíssim. Aprofitant la circumstància que la determinació de la seva data de naixement esdevé discutible en alguns casos, se situa jugadors molt més formats en equips inferiors perquè hi siguin determinants per pura fortalesa física, amb la qual cosa es comet un doble pecat: d’una banda,es minimitza la progressió d’aquests jugadors al col·locar-los en un entorn poc competitiu, on excel·leixen amb facilitat per la seva potència més que no pas per la seva qualitat; i de l’altra, es tanquen les portes a jugadors de més nivell tècnic però de músculs menys desenvolupats, que veuen com minuts que serien vitals per a la seva formació són copats per futbolistes més grans i, sobretot, més forts.

Amb aquesta política, per mi clarament desencertada, s’està aconseguint que els possibles Messis del futur estiguin perdent el tren. I compte, la proliferació de jugadors eminentment musculats està posant en dubte també el segell Barça que havia caracteritzat tots els equips del nostre futbol base. Fins i tot els resultats -aquesta Setmana Santa ha estat especialment frustrant en aquest sentit, amb el Mic de Palamós com a màxim exponent- estan començant a esdevenir més pobres.

De fet, la majoria dels jugadors que han despuntat pel seu físic als equips inferiors darrerament han acabat perdent-se pel camí. Els que han arribat al primer equip ho han fet per la seva qualitat tècnica -Xavi, Messi, Iniesta, Bojan, Jeffren, Pedro, fins i tot Busquets- i no pas pel desplegament físic que haguessin pogut acreditar als equips inferiors. Vigilem, doncs, o, per voler fabricar el Touré Yaya del planter, ens acabarem carregant l’ADN Barça.

——————————————————————————————————————-

* ¿EL ÚLTIMO MESSI?

Unos años atrás, cuando todavía me reventaba los granos de la cara y calzaba camperas, un amigo mío hizo una prueba en can Barça. Concretamente, con el amateur -posteriormente Barça C- que por aquel entonces entrenaba Jaume Olivé. El tío tenía unas condiciones para la práctica del fútbol ciertamente envidiables: rapidez, elasticidad, toque, remate y aquella pillería innata que hace que un jugador resulte especial. Un servidor, que solo la tocaba con la izquierda y que era más lento que el caballo de Lee van Cleef, sentía una envidia sana ante la oportunidad que tenía ante sí aquel muchacho.

Pues bien, el tal Olivé, después de un par de entrenamientos con los Covelo, Fradera, Retuerto y compañía, decidió que mi amigo no tenía lugar en su equipo porque no daba la talla físicamente. La decisión me pareció alucinante. Coño, si el chaval tiene nivel técnico y cualidades, ¿no estaremos a tiempo de que el músculo adquiera tono y los pulmones se carguen? Mi amigo no superó aquel golpe y acabó deambulando por el wild side durante unos años.

La anécdota puede parecer rebuscada pero me sirve para ilustrar la tesis que pretendo desarrollar a continuación. Ahora que tenemos  a Messi en lo más alto del panorama futbolístico mundial -con la perspectiva plausible de convertirse en el máximo exponente de la historia de nuestro deporte favorito- y a los Xavi, Iniesta y compañía como máximos estandartes del estil de fútbol ‘marca Barça’ resulta que en el fútbol base blaugrana se ha impuesto un peligroso cambio de criterio.

No sé si ha tenido que ver en ello la llegada a la cantera de un gran número de jugadores de origen africano o la tendencia responde a una planificación estilística pensada y ejecutada desde los despachos, pero es evidente que de un tiempo a esta parte algo está cambiando en el fútbol base blaugrana. La apuesta por los jugadores de perfil técnico alto, más allá de sus características físicas -siempre trabajables, algo mucho más difícil o prácticamente imposible de hacer al revés-, se está dejando de lado para dar paso al culto al músculo y al desarrollo corporal.

Con los jugadores africanos, además, se está produciendo un error que para mí resulta gravísimo. Aprovechando la circunstancia de que la determinación de su fecha de nacimiento resulta discutible en algunos casos, se sitúa a jugadores mucho más formados en equipos inferiores para que sean determinantes en ellos por pura fortaleza física, con lo cual cosa se comete un doble pecado: por un lado, se minimiza la progresión de estos jugadores al colocarlos en un entorno poco competitivo, donde sobresalen con facilidad por su potencia más que por su calidad; y por otro, se cierran las puertas a jugadores de mayor nivel técnico pero de músculos menos desarrollados, que ven como minutos que serían vitales para su formación son copados por futbolistas mayores y, sobre todo, más fuertes.

Con esta política, a mi modo de ver claramente desacertada, se està consiguiendo que los posibles Messis del futuro estén perdiendo el tren. Y ojo, la proliferación de jugadores eminentmente musculados está poniendo en duda también el sello Barça que había caracterizado a todos los equipos de nuestro fútbol base. Incuso los resultados -esta Semana Santa ha sido especialmente frustrante en este sentido, con el MIC de Palamós como máximo exponente- están empezando a ser más pobres.

De hecho, la mayoría de los jugadores que han despuntado por su físico en los equipos inferiores últimamente han acabado perdiéndose por el camino. Los que han llegado al primer equipo lo han hecho por su calidad técnica -Xavi, Messi, Iniesta, Bojan, Jeffren, Pedro, incluso Busquets- y no por el despliegue físico que hubieran podido acreditar en los equipos inferiores. Vigilemos, pues, o, por querer fabricar al Touré Yaya de la cantera, nos acabaremos cargando el ADN Barça.